 |
| Hanna Perekhoda |
Escrit per Sara Larios Ongay
El rus i l’ucraïnès han conviscut a Ucraïna en diferents situacions polítiques al llarg dels anys. En el context actual de guerra, això ha dut a una major politització de totes dues llengües, que han estat utilitzades com a arma en moltes ocasions. Actualment, en els territoris ocupats per Rússia, parlar ucraïnès està perseguit i condemnat. Per altra banda, molts ucraïnesos han abandonat el rus i han adoptat l’ucraïnès com a primera llengua en resposta a la invasió. La llengua també ha estat rellevant en moments crucials del conflicte, com l’annexió de Crimea l’any 2014. Parlem del rol que ha tingut la llengua en aquest conflicte al llarg dels anys amb Hanna Perekhoda, una historiadora nascuda a Donetsk, un dels epicentres del conflicte. Està especialitzada en història de la Rússia imperial, i actualment estudia a la universitat de Lausana l’espai polític ucraïnès entre 1917 i 1920.
Sara Larios Ongay: L’ucraïnès va ser l’única llengua prohibida explícitament durant l’Imperi Rus. Com és això?
Hanna Perekhoda: L’ucraïnès estava explícitament prohibit en espais públics, i no hi havia cap mena de mesura similar per a cap de les altres llengües de l’imperi. Un dels motius és que, a diferència dels altres grups ètnics de l’imperi, els russos consideraven els ucraïnesos com a russos, i l’imperi tenia por que la literatura i la cultura fossin un primer pas per demanar un estat propi. En aquell moment, la llengua ja s’utilitzava per unificar les diferents ètnies de l’imperi. El rus era un símbol de cultura imperial: si eres un aristòcrata privilegiat de qualsevol origen ètnic, havies de parlar la llengua de l’imperi. Això va canviar a la segona meitat del segle XIX, en què qualsevol persona que formés part de la nació estava obligada a parlar rus. Per una banda, això reflectia el desig de les elits polítiques d’unificar els eslaus ortodoxos en una nació. Per l’altra, significava la discriminació de tots aquells que no ho eren.
S. L. O.: Aquesta prohibició va canviar després de la Revolució Russa?
H. P.: Durant el primer any de la revolució, la consciència i el moviment nacional ucraïnesos van créixer molt de pressa. Quan els bolxevics van prendre el poder, l’octubre de 1917, van proclamar la llibertat de tots els grups ètnics i llengües. Però, en realitat, la majoria dels bolxevics eren molt hostils cap a tot allò que no fos rus, especialment cap a l’ucraïnès, perquè estava associat al moviment contrarevolucionari. Quan Stalin va arribar al poder, l’ucraïnès no estava prohibit, però les condicions portaven la gent a parlar en rus perquè estava associat amb el prestigi social, la modernitat i la civilització. Per tal de tenir una carrera i viure a la ciutat, molta gent va canviar-se al rus.
S. L. O.: Has parlat sobre com els prejudicis influenciaven l’ús de la llengua. Això també passa ara?
H. P.: La majoria d’ucraïnesos parlen totes dues llengües, sobretot els que han viscut la major part de la seva vida en una Ucraïna independent. Potser parlen una llengua millor que l’altra, però molts, la majoria, són bilingües. També depèn en la regió. En algunes regions com Donetsk, l’ucraïnès és una llengua exòtica i els parlants de rus la consideren com una llengua rural i de gent maleducada, així que hi ha un estigma social. Tal com ho recordo jo, a Kíev, abans de 2014, gairebé tothom parlava rus. Fora d’Ucraïna hi ha gent que pensa que parlar rus i ser rus és la mateixa cosa, però el rus és una llengua imperial utilitzada per diferents grups ètnics. A més, hi ha molts parlants de rus a Ucraïna, però els ètnicament russos són una minoria.
Al camp, la majoria de les persones parlen ucraïnès, o una barreja d’ucraïnès i rus. A l’oest d’Ucraïna, a les ciutats que van passar a ser part de la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial, la gent majoritàriament parla ucraïnès. Així que l’ús de la llengua és una mica un contínuum.
S. L. O.: Com s’ha encarat aquest bilingüisme en els espais públics, per exemple, l’educació?
H. P.: En els temps soviètics, la majoria de les escoles eren en rus, però també hi havia una assignatura d’ucraïnès. Després de la independència d’Ucraïna l’any 1991, hi havia més escoles en ucraïnès en què el rus era una assignatura. També hi havia escoles en què tot era en rus. Algú que no parlés ucraïnès podia viure a Ucraïna sense problema, perquè tot estava més o menys en rus. Això va canviar l’any 2018, quan una llei va fer que l’educació primària en ucraïnès fos obligatòria per a tots els nens.
S. L. O.: Aquesta llei va ser una reacció política a la invasió de 2014?
H. P.: Sí, podríem dir-ho així. El 2012, el president ucraïnès [Víktor Ianukóvitx], que era prorús, estava perdent popularitat. Ell i els seus aliats polítics van presentar una llei per protegir les llengües minoritàries a Ucraïna, però estaven parlant explícitament de protegir el rus, perquè volien guanyar popularitat entre alguns sectors de la població. Així que no va ser una eina per protegir les minories, sinó una eina d’influència prorussa a Ucraïna, a la qual moltes persones es van oposar. Per exemple, jo soc parlant de rus, però estava en contra d’aquesta llei perquè era obvi que no era sinó una eina política.
Després de la revolució de 2014, el president prorús va fugir a Ucraïna després que la policia matés centenars de manifestants a Kíev. Després d’això, algunes forces nacionalistes del parlament van votar a favor d’abolir aquesta llei de minories lingüístiques. Això va ser una acció molt espontània i estúpida, i Rússia s’ho va prendre com un exemple que els ucraïnesos volien abolir el rus a Ucraïna. A més a més, la propaganda russa va presentar aquesta abolició com una cosa que ja havia passat, però realment aquesta llei només es va votar, mai va arribar a implementar-se. Després de la invasió, es va reclamar molt que es limités la influència de la llengua i dels mitjans russos a Ucraïna. Per això, quatre anys després de l’inici de la guerra, el 2018, es va aprovar una llei que afavoria l’ucraïnès en molts espais públics, com l’educació.
S. L. O.: Així doncs, la llengua s’ha convertit en una eina política?
H. P.: La llengua ja s’havia polititzat i convertit en una arma i eina de manipulació política abans. Des de la primera revolució ucraïnesa de 2004, les forces prorusses utilitzaven la identitat lingüística, que no era gaire forta, però la incentivaven i l’explotaven políticament. Els polítics ucraïnesos utilitzaven les mateixes qüestions identitàries per mobilitzar els seus votants.
Quan [el president rus Vladímir] Putin va començar l’annexió de Crimea, va justificar les seves accions dient que els parlants de rus que vivien a Ucraïna estaven en perill de genocidi, però no li havia passat mai res a cap parlant de rus. A més a més, Putin mai va preguntar-los si volien protecció. Això és un cas extrem de justificació lingüística, pensada per a tres audiències diferents. La primera eren els parlants de rus que viuen a Ucraïna, i pretenia crear un sentit de pertinença i estendre la por entre aquells que formaven part dels privilegiats, perquè no volien perdre els seus privilegis. La segona eren els russos: si dius que a l’altra banda de la frontera hi ha membres de la teva comunitat en perill, crees una narrativa nacionalista. I la tercera era, és clar, la comunitat internacional, perquè fins i tot quan envaeixes un país veí i violes una llei internacional, intentes justificar-te. Aquesta justificació invocava la protecció de les minories lingüístiques, però la realitat és que la població russòfona és la que més ha patit aquesta “protecció”, perquè les ciutats de l’est d’Ucraïna són les que han estat més destrossades i bombardejades per l’exèrcit rus.
S. L. O.: Fa tres anys, quan Rússia va llançar la invasió a gran escala, es va tornar a utilitzar la llengua com a justificació?
H. P.: Realment no, perquè el discurs ja era molt més directe. En un discurs molt llarg a la televisió russa, Putin va explicar que ell creu que els russos i els ucraïnesos són part d’una mateixa nació, i que l’existència d’una Ucraïna independent és un error històric. Va deixar clar que la seva missió és corregir aquesta injustícia històrica, i no va intentar ni justificar-ho en termes legals. Em sembla increïble, en el pitjor sentit. Estem al segle XIX.
S. L. O.: Després de l’any 2022, hi ha hagut un canvi en l’ús social de l’ucraïnès. Es tracta d’un canvi conscient, acordat per la població ucraïnesa?
H. P.: Hi ha un rebuig no només cap a la llengua, sinó cap a qualsevol cosa vinculada amb Rússia, perquè fa tres anys que estem en una guerra que ha afectat totes les famílies i tothom coneix algú que ha mort o que està en primera línia de combat. En aquesta situació, em sembla lògic que molts ucraïnesos no vulguin utilitzar el rus. En el meu cas, jo soc parlant de rus i continuo utilitzant la meva llengua, però és perquè no estic físicament a Ucraïna i no estic experimentant tant de dolor com la majoria de les persones allà. La meva Ucraïna ideal és un país on tothom pugui parlar la llengua que vulgui, però en la història no hi ha cap exemple de cap guerra en què la llengua de l’ocupant hagi estat un mitjà neutral de comunicació. Així que moltes persones han canviat de llengua, però em sembla que no tothom està en la mateixa posició per fer-ho, ja que per aprendre una llengua has de tenir una certa quantitat de temps i capital cultural.
Els parlants de rus que s’estan convertint en refugiats no tenen recursos interns, morals ni de temps per ocupar-se de la llengua. Això està donant lloc a una situació en què els refugiats parlants de rus es desplacen a ciutats que estan lluny del front, i allà se’ls tracta com si la guerra fos culpa seva. Les persones que tenen el privilegi de viure en una ciutat que no és bombardejada cada dia no tenen prou empatia pels ucraïnesos russòfons, que són els que més estan patint les conseqüències de la guerra.
Un altre problema és que l’estat i les elits culturals ho estan empitjorant perquè promouen la idea que per ser ucraïnès has de parlar ucraïnès, estimar la cultura ucraïnesa, etcètera. Molts d’aquests parlants de rus estan defensant Ucraïna al front, i el que ara mateix uneix els ucraïnesos és l’experiència comuna d’estar resistint una força d’ocupació, no pas el fet de tenir una llengua comuna. Ha d’haver-hi una reconsideració del que significa ser ucraïnès. I si l’Estat continua utilitzant una ideologia etnonacionalista del segle XIX, en què parlar una llengua significa ser part d’una nació, no anirem enlloc. És un carrer sense sortida.
S. L. O.: Creus que això s’ha acompanyat d’un canvi en el prejudici lingüístic que carregava l’ucraïnès?
H. P.: Amb la invasió de 2014, va haver-hi un canvi en els imaginaris i les mentalitats. L’ucraïnès havia estat associat amb el folklore i el món rural, a més a més de ser una eina humorística perquè la gent rigués de la llengua. Fins i tot després de la independència d’Ucraïna, el mercat cultural estava dominat per Rússia perquè, al cap i a la fi, el mecanisme del mercat depèn dels recursos, i Rússia en tenia molts més per invertir. I aquests diners venien de l’exportació de combustibles fòssils i gas, i es blanquejaven invertint-los en cultura. Així que les persones podien o bé entrar el mercat de la llengua russa o bé produir contingut en ucraïnès i tenir una audiència menor. Quan la invasió va començar, l’any 2014, la majoria dels vincles entre el mercat rus i l’ucraïnès van tallar-se per raons polítiques, i molts ucraïnesos van sorprendre’s de veure que músics, escriptors i intel·lectuals russos estiguessin mostrant odi cap a Ucraïna.
Això va deixar espai per a un mercat cultural ucraïnès que va començar a desenvolupar-se força de pressa. Però també depèn molt de la capacitat de l’estat per donar suport a la cultura, i així com Rússia està invertint-hi molt perquè sap que és una de les eines de poder tou, l’Estat ucraïnès pràcticament no està fent res per donar suport a la creació de contingut a Ucraïna. Així i tot, després de 2014, hi ha menys prejudicis cap a l’ucraïnès, que ja no s’associa amb el poc prestigi. Però, en termes capitalistes, el mercat cultural rus és encara molt més gran i rep moltes més inversions.
S. L. O.: Quina és la situació de la llengua ara mateix en els territoris ocupats?
H. P.: Hi ha persones que són torturades i assassinades pel fet d’utilitzar l’ucraïnès. La llengua no només està perseguida, sinó que es considera un signe de lleialtat cap a l’Estat ucraïnès, així que utilitzar-la posa la persona en perill físic. La ideologia nacionalista russa creu que tot, des de la llengua fins als colors, s’ha de suprimir com si mai hagués existit. La meva escola a Donetsk va ser ocupada l’any 2014. Abans d’això, hi apreníem ucraïnès, però després els professors van ser obligats a fer classe en rus i a alinear-se amb el programa d’educació rus. Moltes persones que donaven classe en ucraïnès van convertir-se en objecte de repressió i persecució.
S. L. O.: Fins ara hem parlat de l’ucraïnès, però que ha passat amb altres pobles com els tàtars de Crimea?
H. P.: Els tàtars de Crimea van ser deportats l’any 1943 i van patir un genocidi. No van poder tornar fins al final de la Unió Soviètica, així que Crimea es va convertir en un territori habitat principalment per russos i russòfons. Des dels anys 90, uns 300.000 tàrtars han tornat a Crimea, i quan Rússia va ocupar la península, l’any 2014, ells van ser els que es van oposar a l’annexió i van sortir a protestar. També van ser els més represaliats. Fins a l’any 2022, la majoria dels presos polítics dels territoris ocupats eren tàtars, i molts estan acusats de terrorisme. Molts altres van anar a viure a la part continental d’Ucraïna que no està ocupada, i van dur-hi també el seu parlament i centres culturals. Tenint en compte les implicacions polítiques en el moment de l’annexió, es vol protegir la seva cultura i llengua, i reben molta atenció a Ucraïna.
Hi ha altres minories en què és una mica més complicat. Hi ha una minoria hongaresa, que viu a la Transcarpàcia. La seva situació està molt polititzada perquè [el primer ministre d’Hongria Viktor] Orbán és prorús, i diu que els hongaresos a Ucraïna estan represaliats. Utilitza això per negociar amb el govern ucraïnès, perquè els acusa de no donar prou llibertat a les minories lingüístiques hongareses. També hi ha els grecs pòntics, que viuen sobretot a Mariúpol. Tenien la seva pròpia llengua i cultura gregues, i n’estaven molt orgullosos. Però Mariúpol és una ciutat que gairebé va quedar destruïda pels bombardejos, i crec que aquesta minoria és la que més ha patit les conseqüències de la guerra.
S. L. O.: Dius que el teu ideal d’Ucraïna és un país on es pugui parlar qualsevol llengua. Creus que aquest és un possible futur escenari?
H. P.: Si la guerra acaba amb un acord de pau imposat per poders imperialistes que en realitat estan defensant els seus propis interessos, les tensions i l’odi cap a Rússia creixeran. S’estendrà un gran sentiment d’injustícia entre milions i milions de persones, i això proveirà un terreny fèrtil per a la radicalització. En aquest context, és molt difícil que s’accepti la diversitat. Però si la guerra acaba amb un acord de pau que promogui una pau justa, garanteixi la preservació de la sobirania d’Ucraïna i apunti a Rússia com l’única responsable d’aquesta agressió, serà possible crear una societat en què la diversitat s’accepti i se celebri. Això tardarà a passar perquè el trauma és ben gros, i potser caldran més d’una o dues generacions per curar-lo. Però si Rússia es converteix en un estat que no és agressiu amb els seus veïns, el rus existirà a Ucraïna i serà parlat per moltes persones; així com altres llengües d’altres minories.
[Foto: Filippa Ljung - font: www.nationalia.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário