La venjança és somriure

 

«Encara soc aquí», del brasiler Walter Salles, recrea la desaparició de Rubens Paiva i la lluita de la seva dona a favor de la justícia i de la memòria

 

Escrit per Eva Piquer

 

Recordo un dia a la platja (on si no?), a la zona de les barques. Encara tenia fills petits i allà el mar és una piscina. Jo en sortia amb l'energia que em dona haver nedat i el cel era blau i estàvem tots sans i em va atacar un rampell de nostàlgia anticipada: algun dia –em vaig dir– pensaràs en el dia d'avui i sabràs, d'aquella manera que se saben les veritats profundes, que la felicitat era això.

La pel·lícula Ainda estou aqui (Encara soc aquí), del director brasiler Walter Salles, també comença mostrant-nos escenes idíl·liques. A la platja, on si no. Som al Brasil de principis dels setanta. L'aigua i la sorra semblen un lloc segur. Veiem un matrimoni amb cinc fills sense problemes aparents. Tenen diners, tenen amor, riuen. És una estampa idealitzada que té l'objectiu de crear un contrast abismal amb el que vindrà després, no dic que no, però tampoc té sentit negar una evidència: existeixen famílies així més enllà dels anuncis. El que no existeix és la felicitat per sempre.

I esclata l'infern de cop i volta. Uns homes es planten a la llar benestant dels Paiva i s'emporten el pare, un enginyer que havia estat diputat. També s'enduen la mare i una de les filles. Les dones tornaran aviat a casa, ell no la trepitjarà mai més. "Arribaré a temps per al suflé", diu Rubens Paiva a la seva esposa quan els militars el venen a buscar. La parella es fa un petó i els espectadors –que d'aquí a una estona no sabrem on posar les mans, el cor, el cos– contenim la respiració.

Feia temps que no patia tant en una butaca de cinema (i això que les tortures queden fora de camp). Però és sortir dels Verdi i sentir la necessitat d'enviar missatges als meus pares i als meus fills. Aneu-hi, és molt dura i molt bona. Aneu-hi, l'actriu és espectacular (Fernanda Torres es mereix tots els premis possibles: ens sap transmetre el dolor, la por i el coratge a través d'un exercici magistral de contenció) i la cinta no frega gens el melodrama ni el sentimentalisme barat. Aneu-hi, perquè és sabut que la història es repeteix i l'auge actual de l'extrema dreta ens aboca a aplaudir la resistència antifeixista. Aneu-hi, ni que només sigui per homenatjar tantes dones que es van mantenir dempeus mentre les diverses dictadures del món els arrabassaven els marits, els fills, els nets, el futur que havien projectat.

Encara soc aquí es basa en les memòries de Marcelo Rubens Paiva, fill del desaparegut Rubens Paiva i fill també d'Eunice Paiva, la matriarca reconvertida en activista política que es va graduar en dret i va lluitar durant dècades perquè es fes justícia i perquè es fes memòria. Fins que la va començar a perdre ella, la memòria. Que el paper de l'Eunice anciana l'interpreti Fernanda Montenegro, mare de Fernanda Torres, és un detall preciós.

Parlant de detalls preciosos. Eunice Paiva obligava els seus fills a somriure a les fotos perquè la millor venjança contra l'horror és dir encara soc aquí, encara em bull la sang i, malgrat tots els malgrats, encara somric.

 

 

[Foto: Vértigo Films - font: www.catorze.cat]