L’autor desplega tot un ventall d’idees sorprenent i aclaparador sobre aquest continent, que defineix com una nació cultural
Aquest petit llibre abasta una sola cavil·lació: reflexionar sobre la gènesi d’Europa, la seua consciència, les seues glòries i els seus pecats. Què és Europa? En què es distingeix culturalment i sociològicament d’altres parts del món? Quin és el seu destí? I la idea d’Europa, doncs?
L’autor desplega tot un ventall d’idees, un brainstorming sorprenent i aclaparador, sobre aquest continent, que Steiner defineix com una nació cultural. Europa està feta de cafès, cafetins i guinguetes. Des del cafè preferit de Pessoa, a Lisboa, als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaac Babel. Des dels cafès de Copenhaguen per on passava Soren Kierkegaard fins als taulells i les tavernes de Palerm o Nàpols.
Steiner es deté sobre aquesta qüestió, aparentment banal, i ho compara amb els Estats Units, on no existeixen a penes aquests establiments. Amb prou faenes podem trobar cafès a Moscou, i molt pocs a Anglaterra.
Un Steiner vehement assegura que: “Dibuixeu el mapa dels cafèsi tindreu un dels indicadors essencials de la ‘idea d’Europa’.”
El cafè, com a fenomen cultural és un lloc, diu Steiner, que serveix per al debat intel·lectual i la tafaneria, per a la cita i la conspiració, un lloc on moltes vegades es cou el joc de la política. Al Milà de Stendhal, a la Venècia de Casanova, al París de Baudelaire, els cafès allotjaven el que hi havia d’oposició política i de liberalisme clandestí. Què seria de la literatura irlandesa sense els bars de Dublín?, es pregunta aquest filòsof i crític literari jueu que, des dels onze anys, ell i la seua família no havien deixat de fugir de la barbàrie del nazisme contra tots els de la seua estirp.
Però Georges Steiner (1929-2020) posa també el dit sobre la llaga i relata els pecats dels intel·lectuals i artistes quan a Europa imperava la barbàrie. L’escriptor assegura adolorit que no cal parlar de Heidegger i les seues tendències feixistes, ni de l’oficial de les SS que tornava a casa i es posava a tocar Schubert envoltat de la família. Una vegada més es comprova que el saber intel·lectual o l’educació liberal no ofereixen cap mena de garantia de judici moral recte, i encara menys d’una ètica civilitzada i humanitzadora.
 |
Dostoievski ho va descriure a Bessi –Dimonis–: la hipocresia, la corrupció intel·lectual, la fascinació per la violència, l’addicció al poder i el conformisme il·limitat caracteritzen massa intel·lectuals. I es pregunta: com és possible que a la civilitzada Europa i en ple segle XX existís Auschwitz?
Tot això és veritat, però també existeix una llarga llista de poetes i pensadors que no han sigut víctimes d’aquesta corrupció intel·lectual, i que s’han mantingut lleials a les seues obligacions morals envers el món de l’esperit. El filòsof es deté per a repassar en veu alta alguns noms: Thomas Mann, Òssip i Nadejda Màndelstam, Arnold Schönberg, Dietrich Bonhoefer, Iòssif Brodski, Herman Broch, Albert Camus, Paul Celan o Václav Havel, entre altres.
Steiner reivindica Atenes i Jerusalem com a fonts de la saviesa universal. I nega les etapes més fosques d’Europa amb les conviccions de Montaigne, d’Erasme, de Voltaire o d’Immanuel Kant. Proposa fugir de la nord-americanització d’Europa perquè competir no ens farà més grans. Europa, segons Steiner, ha de realitzar una revolució contraindustrial, com va generar la revolució industrial mateix. Amb certs ideals d’oci, d’intimitat, d’individualisme anàrquic, ideals ofegats pel consum ostentós que no condueix a la felicitat. Reivindica la ciència i la investigació i adverteix de la fuga de cervells europeus cap als Estats Units i altres parts del món.
La grandesa de l’Homo sapiens –diu l’autor– consisteix en l’assoliment de la saviesa, la recerca del coneixement desinteressat per a evitar les guerres i crear bellesa.
El geni d’Europa –diu Steiner– és allò que William Blake hauria anomenat “la santedat del minut concret”, una idea que, aplicada al món europeu, el nostre, mostra el ventall de la diversitat cultural, social i lingüística del continent. Un espai policromàtic que conforma i dibuixa un mosaic generós que, molt sovint, converteix una insignificant distància de vint quilòmetres en una divisió palmària de dos mons. Els europeus, nosaltres mateix, hem estat criats en la diversitat i la diferència, en el respecte a l’altre, en la defensa de la llibertat de pensament i d’expressió. Els europeus hem aprés a colps a viure en pau malgrat les sacsejades de la història... i això ens afecta a nosaltres també com a poble.
Als EUA, des de l’oest de Nova Jersey fins a les muntanyes de Califòrnia existeix una monotonia uniforme, tan distinta a la barreja europea, sempre tan fèrtil de llengües i idees. La rotunda frase de William Shakespeare “una casa de poble i un nom” posa de manifest un determinat caràcter. No hi ha “llengües petites”. Cada llengua conté una càrrega de memòria viva, una potencialitat per al demà. La mort d’una llengua és irreparable, fa minvar les possibilitats de l’home.
Per a la ment clarivident de Steiner “no hi ha res que amenaci Europa més radicalment que la detergent i exponencial marea de l’angloamericà, i dels valors uniformes i imatge mundial que aquest devorador esperanto comporta per a la nostra cultura”. Per al filòsof, les generacions actuals haurien de mantenir la llengua pròpia com una flama útil i viva i no fer-se responsables del trencament de la baula mil·lenària que els uneix als avantpassats i la història.
Sem comentários:
Enviar um comentário