El mes passat hem parlat d'alguns mites que circulen a damunt de l'Alguer, i vist l'interès suscitat ara és menester parlar del fet històric des del qual s'originen molts els tòpics i mites: la conquesta de Sardenya.
Escrit per Marcel A. Farinelli
Els fets són ben coneguts per la historiografia, però fora de l'ambient acadèmic massa sovint circulen versions fantasioses, però el fet més greu és que la conquesta és utilitzada, cada 12 d'octubre, com argument en l'habitual confrontació a les xarxes sobre com jutjar la colonització d'Amèrica. Des del punt de vista espanyolista, la invasió de l'illa demostra que els catalans van tractar els sards com els castellans van tractar els nadius americans, mentre des del catalanisme es respon edulcorant massa els fets històrics o cercant de justificar-los, per provar la superioritat moral de l'expansionisme català. Els arguments utilitzats són, des del punt de vista d'un historiador, poc vàlids, i a més en aquest debat quasi mai es prenen en consideració la historiografia sarda i el punt de vista dels illencs, dels de llavors i d'aquells d'avui. Veiem de repassar, doncs, alguns aspectes de la conquesta de Sardenya, provant de donar una visió més desvinculada de les diatribes actuals. Un discurs que potser no agradarà a tots els lectors, i que, però és necessari per evitar que la qüestió continuï a ser utilitzada, sense rigor i sense pensar en les conseqüències per les relacions entre l'Alguer i les terres de parla catalana.
El principal argument dels nacionalistes espanyols per demostrar que no hi ha diferència entre l'expansionisme català a la Mediterrània i la colonització d'Amèrica és que la conquesta de Sardenya fou, més o manco, com aquella de l'Imperi Asteca. Ens trobem en un cas de comparació inapropiada en què es pretén igualar dos fets només aparentment iguals. Annexionar-se una illa del Mediterrani, a més amb investidura papal, no és la mateixa cosa que conquerir terres al "nou món". Sardenya no s'acabava de "descobrir", no hi vivia una població que calia convertir al catolicisme, era un territori acabat en les mans de la Corona d'Aragó enmig de les tensions geopolítiques que afectaven el Mediterrani occidental al segle XIV. Abans de la conquesta catalana, l'illa era dividida entre quatre 'judicados', és a dir uns regnats autòctons que existien des dels segles IX-X. Al segle XIII tres d'aquests havien caigut sota influència de Pisa i de Gènova, i només un, el d'Arborea, conservava la seva independència, mentre la seva aristocràcia establia forts lligams amb l'aquella catalana. L'any 1297, el papa crea el Regne de Còrsega i Sardenya, i n'atorga el títol als reis de la Corona d'Aragó, que després d'un llarg treball diplomàtic, comencen a fer-ho realitat.
En un primer moment el 'Judicadu' d'Arborea, amb les dinasties dels Doria (Liguria) i dels Malaspina (Toscana), que controlaven part de l'illa, reconeixen l'autoritat del Rei de Sardenya amb l'objectiu de fer fora els pisans. L'any 1323 va arribar a Sardenya la primera expedició militar catalana, que obté la submissió i després expulsió dels pisans, que controlaven Càller i altres territoris a sud. Un cop obtingut l'objectiu, però, Arborea i els Doria canviaren idea, i començaren a oposar-se a la penetració catalana. A damunt del perquè van canviar d'idea, hi ha diverses interpretacions. Per una part majoritària de la historiografia sarda, el 'Judicadu' d'Arborea i els Doria es van oposar als catalans perquè, un cop foragitats els pisans, es van veure arraconats en el control de l'illa, mentre l'aristocràcia catalana obtenia títols i terres; per alguns, durant la lluita es va desenvolupar un sentiment nacional sard, i els Arborea haurien lluitat per independència de l'illa. Al contrari, per una part d'aquella catalana els Arborea i els seus aliats eren uns vassalls infidels que s'havien rebel·lat a la legítima autoritat del rei, i doncs la guerra era més que justificada. En el debat que es desenvolupa fora dels cercles acadèmics, la conquesta es transforma o en lluita per l'alliberament nacional, o en la repressió d'una revolta. Personalment, no crec oportú projectar al segle XIV conceptes més propis del segle XX, em pareix més realista parlar d'una guerra pel control de l'illa entre la noblesa sarda, les repúbliques marineres de Pisa i Gènova, amb les seves nissagues de mercants, i la Corona d'Aragó.
Sigui com sigui, aquest gir d'aliances va causar una llarga guerra, que es va acabar l'any 1420 quan Alfons el Magnànim va adquirir el títol de 'judike', tancant definitivament les portes als Arborea. En aquesta guerra, els catalans van fer el mateix que feien tots els altres pobles medievals: matar els enemics sense rèmores, assetjar-ne les ciutats i, eventualment, expulsar-ne la població. Aqueixa era la praxi en una guerra de conquesta al segle XIV-XV, que, però en el nostre cas té una singularitat, i que no hem d'amagar-la: l'esclavitud. La utilització d'esclaus a l'edat mitjana era una pràctica molt difosa, tot i que el caràcter i les dimensions del fenomen no el permeten comparar amb aquell de l'edat moderna i contemporània. Ara, en el cas de Sardenya, a causa de les dificultats dels catalans per guanyar la batalla, es permet reduir en esclavitud els sards, en gran part presoners de guerra, i portar-los a Mallorca, des d'on es venien regularment. La historiadora Roser Salicrú ha calculat que, que en el període 1380-1462, el 10% d'esclaus presents a Barcelona eren sards, mentre l'italià Carlo Livi parla d'uns milers a Mallorca, l'any 1374. La reducció en esclavitud dels sards fou acordada per Pere el Cerimoniós, probablement l'any 1372, després de moltes resistències. Era un fet excepcional motivat per la dificultat de la guerra, ja que en teoria els cristians no es podien fer esclaus, i aquesta mesura mostra perfectament la duresa del conflicte pel control de l'illa. És un fet conegut almenys des de 1886, i ben estudiat per historiadors sards, italians i catalans, però hi ha certs sectors del nacionalisme català que no en volen saber res, defensant la superioritat moral dels catalans. No penso que aquesta sigui una manera útil de mirar al passat, perquè si això pot servir al debat tot intern a Espanya entre catalanisme i espanyolisme, va en detriment de les relacions catalanoalguereses. Millor parlar-ne obertament, que no fer-ho, i sense voler trobar justificacions ètiques.
El fet és que pels sards aquella guerra és el principi d'un període de submissió a diversos "dominadors" que es van subseguir en el control de l'illa. Si obriu un llibre d'història general de Sardenya, veureu que està organitzat a partir de quin poder continental controlava l'illa, i l'arribada dels catalans coincideix amb la fi d'un breu període de relativa independència. Pels sards aquell és l'inici d'un període de dominació estrangera, que per molts i en particular els nacionalistes, encara no s'ha acabat, mentre per qui se sent italià la dominació començada amb els catalans es va interrompre amb la unificació d'Itàlia (1861) o l'obteniment de l'autonomia (1948). La societat sarda sobre aquest punt és molt sensible, però seria un error pensar que avui els sards miren als catalans com els malvats de la història. La contradicció és que avui els catalans, per molts sards, són al mateix moment els descendents dels conquistadors del passat, i un poble amb el qual comparteixen una condició molt semblant: un lligam problemàtic amb l'estat central. Antoni Simon Mossa, intel·lectual sard i entusiasta defensor de la catalanitat de l'Alguer, deia que sards i catalans es trobaven en la mateixa situació, estaven sotmesos a un procés de desnacionalització. Girs inesperats de la història, en què dominat i dominador ara es troben agermanats.
L'última reflexió sobre aquest ús de Sardenya en el xoc de nacionalismes, és la qüestió del perdó. Per què els catalans no demanen perdó als sards, com pretenen que faci Espanya cap a les excolònies? Primer de tot, el colonialisme de l'edat mitjana no és el mateix d'aquella moderna i contemporània, o dit d'una altra manera, no es poden comparar peres i pomes. Sardenya era un regne de la Corona d'Aragó, administrat com tots els altres i durant el període espanyol era part del Consell d'Aragó, i gaudia quasi de les mateixes condicions que els altres. Quasi, perquè la feblesa de l'aristocràcia sarda ha fet que la seva classe dirigent no fos així reivindicativa com la de Sicília, de facto fent de Sardenya una terra més submisa. És veritat que els catalans, que residien a les ciutats reials i eren els grans feudataris, representaven una classe privilegiada, com que també amb els temps va emergir una classe dirigent local, si bé subalterna. Sardenya no era Cuba: no s'hi va exterminar la població, i no es va implantar una economia d'extracció esclavista. Els sards van ser venuts com esclaus, cert, però la pràctica va durar relativament poc i no va arribar a tenir un impacte determinant sobre la demografia de l'illa. Fent una altra comparació illenca, els sards no van tenir el mateix destí dels guanxes a Canàries, exterminats per les epidèmies, l'esclavitud i la conquesta. Doncs els catalans de l'edat mitjana eren millors que els castellans? Crec que no es tracta d'això, es tracta de reconèixer que els catalans van arribar a Sardenya per conquistar-la, ho van fer com tots els altres pobles feien llavors, amb una violència que avui no podem comprendre ni justificar, però que llavors era normal. No crec que demanar perdó serveixi tampoc, és més útil no descriure la conquesta de Sardenya, i els segles de domini que la seguiren, com una empresa colonial de l'edat moderna, i sense tampoc idealitzar aquell període. La conquesta, la institució del Regne de Sardenya i la participació d'aquest en la Corona d'Aragó són fets històrics que han marcat la societat sarda, en molts aspectes, com també han tingut influència en aquella catalana. Per l'Alguer és el fet històric més determinant, el fet que va fer néixer la ciutat catalana, un fet que feia escriure, a Rafael Caria, aquests versos:
Só alguerès
ho sé
de sis segles,
i ho vull ésser
encara
per quan campi
fins
a l'hora fosca
de ma vida
perquè estim
desesperadament
la mia terra
mare,
ingrata per a nosaltres,
àrida
i a voltes
també covarda.
(Cant d'afirmació)
[Font: www.racocatala.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário