Cisjordània, el país que desapareix

 

A l’ombra de la guerra de Gaza, sectors radicalitzats avancen en la colonització de Cisjordània, sovint amb el suport del govern. Només hi ha d’haver un estat, el jueu.

Cisjordània

Per Der Spiegel

Massoud Farhat té tants com anys té l’ocupació. Quan va néixer el gener de 1967 a Beita, Jordània encara mantenia el control de Cisjordània. Poc després, Israel ocuparia aquest territori en la guerra dels Sis Dies. Els sis mil metres quadrats de terra, els va poder seguir treballant 20 anys més al costat del seu pare. Collien ametlla i oliva, i cultivaven blat. El 1988 els soldats israelians van erigir un post militar al turó. I el 2021 van arribar els colons israelians, que van aixecar cases prefabricades, construir carrers, una escola religiosa, un parc infantil i corrals per al bestiar. A la terra de Farhat hi ha des d’aleshores un post avançat il·legal.

Farhat explica que l’última vegada que va intentar entrar-hi, ara fa tres anys, els soldats el van atacar amb gas lacrimogen i munició explosiva. Diu que ja només pot veure la seva terra des de lluny.

Els palestins de Beita i la rodalia van protestar setmanalment durant anys contra l’ocupació de les seves terres. Nou homes foren assassinats per la munició explosiva de l’exèrcit, tal com documentà l’organització pro drets humans israeliana B’Tselem.

Protestar no els va ajudar: fa un mes, el govern israelià va convertir el post avançat d’Eviatar en assentament. D’aquesta manera, es legalitza d’acord amb el dret israelià. Tot i això, fins i tot els assentaments oficials infringeixen la llei internacional, que prohibeix la colonització per part de població civil de territoris ocupats.

Mentrestant, els habitants d’Eviatar han marcat el territori limítrof amb banderes israelianes.

“No acceptaré mai el robatori de la meva terra”, diu Massoud Farhat entre xuclada i xuclada a la cigarreta. S’espolsa, bufant, el fum de sota el seu bigoti gris i assenyala la pedra on s’asseu: “Si cal, els palestins podem ser tan pacients com aquesta roca.”

Però el temps juga contra els habitants palestins de Cisjordània. Sobretot d’ençà de la massacre del 7 d’octubre de 2023, quan esquadrons de la mort de Hamas i d’altres grups palestins van penetrar el sud d’Israel i van assassinar unes 1200 persones i en van segrestar 250 més. Segons càlculs de l’ONG israeliana Peace Now, sols en els darrers deu mesos els colonitzadors han erigit 25 posts avançats en territori aliè de Cisjordània. En aquest temps, el govern ha declarat més de 24 quilòmetres quadrats com a territori de l’estat d’Israel.

Orit Struck, ministra de Construcció d’Assentaments del govern ultradretà i nacionalista del premier Benjamin Netanyahu, ha qualificat com a “era del miracle” els mesos posteriors al 7 d’octubre, per a la majoria un període de preocupació i patiment. Bezalel Smotrich, ministre de Finances, nacionalista, fanàtic religiós i conegut per ser un activista de la colonització, pretén “canviar l’ADN del sistema” amb noves lleis i normes administratives. I ja ha anat prou enllà. Segons l’acord de coalició, les competències essencials per als processos de planificació i aprovació a Cisjordània s’han transferit de l’exèrcit als funcionaris dependents de Smotrich.

D’aquesta manera té el seu objectiu més a prop: el bloqueig permanent d’un estat palestí “al cor del país d’Israel”. A mitjà termini, els colons compten amb l’annexió total de Cisjordània. Seria el final de la solució dels dos estats, és a dir, de l’objectiu que israelians i palestins visquin en dos estats separats l’un de l’altre -la base de tots els processos de pau de les últimes dècades.

Ja no hi ha gaire gent que vulgui impedir els colons de fer-ho. Gairebé la meitat dels israelians s’expressen en enquestes en contra d’un estat palestí. A mitjan juliol, el parlament israelià va aprovar una resolució contra l’establiment d’un estat palestí. La recent decisió dels jutges del Tribunal Penal Internacional de la Haia (TPI) de dictaminar com a contràries al dret internacional l’ocupació i la construcció d’assentaments a Cisjordània fou durament criticada pel govern israelià.

D’ençà del 7 d’octubre, els palestins se senten “com ofegats”, diu el batlle de Beita Mahmud Barham. Beita és un poble que les darreres dècades ha crescut fins a fer-se ciutat, molts indrets de la qual encara tenen un fort caràcter agrícola amb grans hortes plenes d’arbres fruiters i oliveres.

Després dels terribles atacs terroristes del 7 d’octubre, Israel va retirar el permís de treball al conjunt de 100.000 palestins de Cisjordània, molts dels quals abans treballaven a Israel en el sector de la construcció o de l’agricultura. Durant els primers mesos de guerra, l’índex d’atur entre els 16.000 habitants de la ciutat era del 70 per cent, mentre que avui encara supera el 50 per cent, afirma Barham.

Barham afirma que l’exèrcit israelià ha establert nous punts de control i bloquejat les vies d’entrada de moltes poblacions, i que gairebé cada dia es produeixen ràtzies per part de la policia i l’exèrcit.

Per arribar a Nablús, una gran ciutat situada a tan sols 17 quilòmetres de Beita, calen ara de dues a tres hores. La limitació massiva de la llibertat de moviments fa gairebé impossible que les escoles funcionin perquè els professors no s’hi poden desplaçar.

Segons Barham, molta gent d’aquesta ciutat es veu obligada a vendre part del seu patrimoni per anar tirant. El batlle de Beita és, com el president palestí Mahmoud Abbas, membre del partit moderat Fatah.

Mentre el patiment dels ciutadans de Beita no s’atura, aquests veuen com l’assentament creix al sud de la seva ciutat. A la seva terra, que l’administració israeliana ha declarat “territori nacional” malgrat que Massoud Farhat i altres poden presentar documents de propietat. Però Barham diu que les autoritats israelianes no els han acceptat. A més, l’exèrcit obstaculitza grans àrees dels voltants de l’assentament perquè no puguin ser utilitzades pels palestins. Afirma el batlle que la zona militar bloquejada al voltant de Beita és tan gran que no és que els palestins no puguin accedir als 65.000 metres quadrats de les dades oficials, sinó que es tracta de deu vegades més territori.

Tothom en aquest lloc té clar que la construcció de l’assentament tan sols és l’inici d’una confiscació de territori molt més àmplia. Com en molts altres punts de Cisjordània.

La família Alnajjar ha viscut per quins mitjans els colons aconsegueixen el control de moltes altres àrees. La seva granja es troba a uns 500 metres d’Eviatar. Fa sis anys, abans que es creés el post avançat, els cosins Bassim i Abd Aljabbar Alnajjar, de 66 i 39 anys respectivament, van construir aquí una casa, corrals i un pou. Expliquen que hi van invertir uns 250.000 euros, tot el seu patrimoni.

Els primers anys de convivència amb el veïnat van ser tranquils. Tanmateix, a partir del 7 d’octubre, diuen que van començar els atacs. Primer venien petits grups de colons d’Eviatar i els exigien que abandonessin la terra. En un àrab xampurrejat, els deien que “això és Israel” i que havien de “desaparèixer al Sinaí”.

La freqüència dels atacs era cada cop més gran, diu Bassim Alnajjar. Aviat, els colons van començar les agressions amb pedres. Al mòbil, mostra imatges d’homes joves anant cap a casa seva. Al març, els colons haurien robat a mà armada 300 ovelles de la família. Afirma que més tard van trobar els animals en una vall de l’altre vessant de la muntanya, però el cavall segueix sense aparèixer. Poc més tard, els colons haurien destruït vinyes i un punt d’aigua. Al maig, haurien dit a la família que ja no estaven autoritzats a utilitzar un camí que passa per la seva terra. “Si hi passeu, obriré foc contra vosaltres”, afirma que va dir un dels colons.

Cisjordània

 

El 28 de maig, va arribar un grup de 50 colons, que haurien llençat pedres i malmès la tanca amb cisalles, a més d’amenaçar-los amb un fusell d’assalt. Van obrir foc. Una bala va ferir a la cuixa Mohammed Alnajjar, de 18 anys.

Mohammed Alnajjar, que viu al poble veí, explica que en aquell moment va pensar que li explotaria la cama. “Estava segur que em moriria ràpid”, diu aquest home jove i esprimatxat que adés dirigeix la mirada al terra, adés al buit. Els seus pares relaten que el seu fill pateix malsons, de nit demana socors. Afirma que ja l’han operat dues vegades. Diu que encara té dolors i gairebé no pot caminar. Els diners per a un tractament psicològic, no els tenen.

Mohammed Alnajjar diu que no pot parar de preguntar-se per què va disparar-lo l’agressor, desarmat com estava. Ell no espera pas justícia, “és clar que no”, perquè “a un colon no li pot passar res”.

Der Spiegel ha consultat informes relatius a investigacions i de tipus mèdic i ha contrastat els esdeveniments amb la coordinadora de l’ajuda d’emergència de l’ONU que documenta la violència colonial a Cisjordània. L’exèrcit israelià no es manifesta sobre l’atac a Mohammed Alnajjar, sinó que remet a la policia, que fins al tancament de la redacció tampoc no ha reaccionat a les nostres preguntes.

D’ençà del 7 d’octubre, 563 palestins han estat assassinats a Cisjordània i Jerusalem Est, almenys 10 dels quals a mans de colons. L’ONU ha registrat 1143 atacs colonials. En el mateix període de temps, 14 israelians han estat assassinats als territoris ocupats.

Per a Yehuda Shaul, codirector de l’ONG israeliana Ofek i expert en la construcció d’assentaments, això que està passant a Beita no són casos aïllats, sinó part d’una estratègia per expulsar de la seva terra els palestins que en són propietaris legítims. Els colons han establert punts avançats en llocs importants des d’un punt de vista estratègic per després proferir atacs selectius i violents contra la població nadiua. Els líders saben perfectament on hi ha disputes sobre la propietat i on poden escometre els atacs, diu Shaul. “Es tracta d’un pla coordinat i orquestrat des de dalt que segueix els plans governamentals anteriors per a la colonització de Cisjordània.”

D’aquesta manera, i sols en els darrers set anys, els colonitzadors haurien ocupat de facto en total 600 quilòmetres quadrats. Les àrees de població palestina a Cisjordània haurien quedat desintegrades en 165 enclavaments, en els quals la pressió creix constantment, afirma Shaul. Des dels Acords d’Oslo dels anys noranta, Cisjordània va quedar repartida en les zones A, B i C que havien de regular l’administració civil i el control de la seguretat; l’Autoritat Nacional Palestina bàsicament hi té el comandament a les ciutats i pobles.

Segons Peace Now, a la Cisjordània ocupada hi viuen actualment uns 480.000 israelians entremig de 2,8 milions de palestins (a més dels 230.000 colons a Jerusalem Est). Es reparteixen en 146 assentaments i 191 posts avançats. Recentment, el ministre Smotrich ha donat instruccions als altres ministeris per finançar amb recursos de l’estat, i d’acord amb la llei israeliana, posts avançats il·legals i, per exemple, connectar-los als sistemes d’aigua, llum i de carrers.

Els últims anys, el govern d’Israel ha invertit centenars de milions d’euros en l’ampliació de les vies de comunicació a les zones ocupades. Segons l’expert Shaul, darrere hi ha la intenció d’annexionar Cisjordània a Israel, “de manera que al final la vall del Jordà es converteixi en la perifèria de Tel-Aviv”. Es calcula que el 60 per cent dels israelians de les zones ocupades treballen a l’estat real d’Israel.

Cisjordània

Les conseqüències per als ciutadans palestins que viuen als voltants dels assentaments solen ser, en gran part, fatídiques. Massa sovint, els mitjans emprats pels colonitzadors radicals inclouen la construcció de tanques per aïllar punts d’aigua, la tala i crema de camps d’oliveres i el robatori de bestiar. Sarit Michaeli, de B’Tselem, considera “totalment típica” la manera d’actuar dels colons d’Eviatar. El 7 d’octubre ha esdevingut per als colonitzadors “el pretext més gran de tots” per tirar endavant el robatori de terres també per la via violenta.

Com molts pagesos palestins, els Alnajjar també es troben ara entre l’espasa i la paret. Com que ja no s’atreveixen a treure a pasturar les ovelles a una bona part de les seves terres, ja s’han venut 100 dels seus 300 caps de bestiar, diu Abd Aljabbar Alnajjar, pare de nou fills i que afirma que amb aquesta quantitat d’animals no n’hi ha prou per produir carn, cotó i productes lactis. “I sabem que aquí estem desprotegits”, afegeix.

Els colonitzadors de Cisjordània tenen el suport de base del dret civil israelià. Al contrari de la població palestina, a la qual s’aplica el dret militar israelià. En casos com el de l’atac a Mohammed Alnajjar, l’exèrcit en principi havia de detenir-ne l’autor i entregar-lo a la policia israeliana, però això no passa gairebé mai.

En especial d’ençà del 7 d’octubre, se succeeixen cada cop més els informes que els colons violents actuen contra les comunitats palestines en aliança amb els soldats o fins i tot uniformats i amb armament del mateix exèrcit. I la policia està sota el control d’Itamar Ben-Gvir, el ministre de Seguretat amb antecedents per accions racistes i col·laboració amb una organització terrorista. Ben-Gvir ha donat ordres als funcionaris del seu ministeri de no investigar cap mena d’acte violent per part dels colonitzadors.

En el cas d’Eviatar, s’hi pot comprovar un petit exemple del que els jutges del Tribunal Penal Internacional han constatat en el seu dictamen sobre l’ocupació i la construcció d’assentaments: Israel fa temps que busca de facto l’annexió de Cisjordània. Fins ara, tots els governs israelians havien argumentat que es tractava d’una ocupació temporal i que sols mitjançant la negociació es podria establir un estatus final. Tot plegat ha provocat que el robatori de terres hagi avançat cada cop més. Aquest punt de vista, l’ha denegat ara el Tribunal Superior de les Nacions Unides, que fins i tot va dictaminar que Israel infringeix la prohibició de l’apartheid i la separació racial, i va ordenar al govern l’evacuació de tots els assentaments i indemnitzar els palestins.

El dictamen judicial del TPI no és vinculant i és ignorat pel govern d’Israel, però la pressió creix. Sobre aquesta base, ara seria possible iniciar procediments als tribunals nacionals o al Tribunal de Justícia Europeu per, per exemple, prohibir la venda de productes provinents d’assentaments.

Ja a la primavera, els EUA, la UE i altres països van emetre sancions contra organitzacions i ciutadans d’Israel amb responsabilitat pels actes violents a les zones ocupades. Les sancions contra el ministre de Finances Smotrich i el de Seguretat Ben-Gvir han deixat de ser impensables i fa temps que la Casa Blanca sospesa una decisió en aquest sentit.

En gran part, totes aquestes coses són simbòliques, però està caient un tabú. Israel es troba sota l’amenaça de convertir-se en un país pària arran de la seva política colonitzadora. Per llocs com Eviatar.

Aquest assentament és com una fortificació al capdamunt d’un turó. Al costat que dona a Beita, hi ha un campament militar amb posts d’observació. Una gran bandera israeliana oneja al vent i, a la vora, es pot veure des de ben lluny una estrella de David sobredimensionada.

Malkiel Bar Hai és el secretari de l’assentament i s’ha mostrat obert a fer una entrevista. Durant la conversa, subratlla una vegada rere l’altra el dret de crear assentaments pertot arreu “per alliberar la terra d’Israel”. Eviatar es troba en un punt geogràfic important, diu. L’assentament és al punt en què es troben la vall del Jordà i el nivell de costa, afegeix.

Mentre a les muntanyes el sol es pon, condueix pel petit assentament. Un grup de cases prefabricades amuntegades, en part deteriorades, al mig del qual hi ha un gran aparcament i un parc infantil. Bar Hai té 35 anys, porta una barba espessa i quipà, a més d’una metralleta penjada a l’esquena i a la cinturilla una pistola Sig Sauer. Diu que així es pot defensar, fins i tot sentint-se “a la nostra terra” com se sent.

A l’estable per als cavalls, s’asseu a la vora d’una taula mentre alguns dels seus vuit fills se li acosten corrent i se li enfilen a l’esquena.

En aquests moments, dotze famílies viuen a les cases prefabricades, diu, en total “potser de 60 a 80 persones”. Però a finals d’estiu espera que ja en siguin 20, de famílies.

“Aquí ens sentim en el centre de tot”, diu Bar Hai mentre assenyala els assentaments que coronen els cims de la rodalia. “Maale Levona, Schilo, Eli i allà darrere hi ha Ariel.” En molts altres punts alts, ja s’hi poden veure punts avançats.

Bar Hai assegura estar aquí al cor de “Judea i Samaria”, a la via ràpida 505. Diu que aquí del que es tracta és d’assegurar per a la població jueva aquesta via i la zona entre “cinc pobles enemics”, és a dir, cinc pobles palestins. Afegeix que el 90 per cent dels palestins estan a favor del terror, que la creació d’Eviatar també va ser una resposta a un atac terrorista i que amb els palestins no s’hi pot conviure pacíficament. Sols si aquests accepten “que aquesta terra és jueva”, acabarà la guerra.

“Ens mantindrem aferrats a la terra. No hi ha cap diferència entre aquest lloc i Tel-Aviv.” Segons Bar Hai, tan sols cal fer un cop d’ull a la Bíblia per entendre-ho. Per sort, diu, el govern entén que aquest lloc els pertany. Bar Hai fa semblant feliç i relaxat.

No fa ni un mes que el ministre de Finances va fer-los una visita. Eviatar i la resta d’assentaments nous, digué Smotrich, són “l’assegurança que la colonització seguirà prosperant i que nosaltres no permetrem mai la creació d’un estat palestí”.

 

                                                                                    Traducció de Laura Obradors

[Fotos: Europa Press - font: www.eltemps.cat]