Aprendre català a l’Alguer

Escrit per Marcel A. Farinelli

Aqueixa setmana, sorprenentment, l'Alguer ha rebut molta atenció, sobretot a les xarxes socials. El motiu és que 400 famílies han demanat oficialment que als seus fils se'ls hi faci classe en català, i de català. És un fet inèdit, i sobretot és la prova que a la ciutat sarda existeix un cert interès per aprendre català. Naturalment, aquí a Catalunya aquesta notícia ha generat molt entusiasme, i ha estat particularment comentada a les xarxes socials. El problema és que aquest entusiasme, vist amb ulls d'alguerès, és un poc exagerat. Des de la distància, acostumem a no veure els defectes i els punts foscos, una distorsió que afecta també com nosaltres algueresos interpretem arguments molt debatuts aquí. Per exemple, si li demaneu a un alguerès què en pensa de la presència de la llengua als mitjans públics catalans, us dirà que vos mira amb enveja. En compte, si li demaneu a un català del Principat, vos dirà que anem molt malament. 

Pel que fa a la demanda de classes en català, el problema és que s'ha presentat aquesta notícia com la conseqüència d'una forta pressió social, i alguns han celebrat el fet com la primera volta que el català arribava a les escoles de l'Alguer. No és ben bé així, i per bé que la notícia sigui important és menester mirar la qüestió amb realisme. I no hi ha millor manera de fer-ho que posar en context les notícies recents, repassant com els algueresos van aprendre català, per millor comprendre la importància i els punts crítics de les novetats en l'ensenyament a les escoles alguereses.

Primer de tot, no és veritat que per primer cop el català ha arribat a les escoles. Paradoxalment, l'alguerès era present en l'ensenyament públic fins als anys vint del segle passat, on era utilitzat per ensenyar italià als pocs nens que freqüentaven les escoles públiques. El mètode, difós a tot Itàlia, tenia com a finalitat la difusió de l'italià fent servir els "dialectes", i fins i tot existien diccionaris ad hoc que els mestres feien servir. Un d'aquests mestres era Joan Palomba, que amb Ramon Clavellet i Joan Pais fou un dels protagonistes del moviment cultural que volia refer els lligams amb Catalunya. Llavors, si bé pràcticament tots coneixen el català, ningú ho sabia escriure correctament. Els algueresistes no l'havien après a l'escola, i de fet sovint en la correspondència amb catalanoparlants "continentals" (llavors, sobretot eren del Principat) els algueresos demanen gramàtiques, diccionaris i altres instruments per perfeccionar la mateixa llengua. La redacció d'una gramàtica del català de l'Alguer serà un factor que provocà divisions, i la seva publicació, l'any 1906 per part de Palomba, va generar una forta crisi dins dels intel·lectuals algueresos. La gramàtica, però, serví a poc perquè amb la instauració del règim feixista la política lingüística canvia, i des d'una tolerància instrumental dels primers anys del règim, es passa a la prohibició. Si abans podia ser un instrument per ensenyar l'italià, ara és una relíquia que cal eliminar. Però, la falta de finançament i la guerra mundial fan impossible realitzar aquest procés.

Per tornar a veure algú ensenyar els fonaments de la gramàtica catalana, hem d'esperar els anys cinquanta. Durant la postguerra, hi ha un moviment de recuperació de la llengua i dels lligams amb els territoris de parla catalana, que quasi tots viuen una situació de repressió, política i cultural. Gràcies a dues figures, Antoni Simon Mossa i Rafael Catardi, l'associació Centre d'Estudis Algueresos promou cursos de català, adreçats en gran part a població adulta. No es tracta d'ensenyar l'idioma, que és encara el més difós, sinó d'alfabetitzar. L'Alguer ha participat marginalment al procés de normalització del català, i la circulació de llibres era molt limitada: pocs sabien escriure, i ho sabien fer perquè autodidactes. Els cursos van prendre el nom d'escoleta del bon pescador, i eren els primers que es van organitzar regularment. Llavors no es pensava a fer arribar el català a l'escola pública, era un context completament diferent del d'avui.

Després del 1968, a tot Sardenya es pren consciència de la importància de protegir la identitat, i doncs la llengua, amenaçades pels canvis provocats pel procés de construcció nacional, i els canvis econòmics que afecten l'illa. Abans, la identitat sarda no estava en perill. En això, l'Alguer ha estat pioner a l'illa. En aquell moment l'Estat Itàlia no reconeix ni el sard ni el català com a llengües, simplement són dialectes, i els activistes sards van començar una batalla per obtenir aquest reconeixement. És el pas previ perquè les escoles públiques puguin ensenyar en sard i en català. Malauradament, els primers resultats arribaren només entre 1997 i 1999, quan primer la Regió Autònoma de Sardenya, i després l'Estat Italià, van aprovar una llei que reconegui les minories lingüístiques, entre les quals sards i algueresos. Finalment, per primer cop de forma oficial, els alumnes poden fer unes hores d'activitats didàctiques en català. Es tracta del projecte Palomba, començat l'any 1998, i que fins al 2011 ha estat l'única ocasió pels alumnes algueresos de rebre educació en català dins de la instrucció pública.

Quin impacte ha tingut aquesta experiència? No hi ha dades a disposició, però aquella generació d'ensenyants que, als seixanta, no van transmetre la llengua als seus fills, eren els mateixos que entre 1998-2011 van participar en el projecte. Com a mínim, hi va haver un canvi de mentalitat, i sobretot es va realitzar una important cooperació entre Municipi i Generalitat, base per a futures experiències. Des del punt de vista quantitatiu, però l'impacte deu haver estat mínim: eren només unes hores, i eren opcionals. Tancada aquella experiència, aprendre català a l'Alguer ha estat possible només fora de la instrucció pública, en gran part gràcies a l'Escola d'Alguerès Pasqual Scanu, fundada als anys vuitanta i que ha sigut fonamental per la difusió de la llengua. Doncs, per què ara es diu que estem davant d'un canvi tan rellevant?

L'any 2019 la Presidència del Govern sard és a les mans del Partit Sard d'Acció, que històricament ha representat el sardisme. El govern sardista, aliat amb la Lega de Matteo Salvini, vol donar nou impuls a la política lingüística i a la valorització de la cultura sarda, i per això es posa mà a la legislació que fins llavors existia. La idea és aquella de racionalitzar, i unificar en una llei, els proveïments en matèria lingüística que s'havien promulgat, de manera poc organitzada, en els anys anteriors. També es volen superar divisions, que han impedit aplicar la política lingüística en els anys precedents. La notícia, en àmbit català, ha estat presentada com la primera volta que la llengua era reconeguda oficialment, i podia ser ensenyada a les escoles. No era la primera volta, era un pas important perquè es racionalitzaven lleis ja existents, i es posaven uns recursos econòmics que abans, per falta de voluntat política, no s'havien mai posats.

En aquest context, les institucions municipals, amb la col·laboració d'aquelles sardes i la participació de la Generalitat i de l'Institut Ramon Llull, han començat a organitzar l'ensenyament en català a l'Alguer. El primer problema ha estat la selecció del personal docent, una qüestió complicada pel fet que a l'Alguer el català, com hem dit, no ha estat quasi mai matèria d'ensenyament a les escoles públiques, i només uns pocs han fet estudis de filologia o llengua catalana, a Sàsser o en alguna universitat catalana. Falten professors, i aquells que es van formar com a docents a Sardenya han fet tots els estudis en italià, per ensenyar en italià, i tècnicament no tenen el certificat de català. Un problema ben gran, com es pot entendre. Per trobar una solució, el setembre del 2021 es va convocar un examen per obtenir el certificat C1 de català, i així poder tenir l'habilitació a l'ensenyament. Un prova que, donat que el curs escolar comença als inicis de setembre, ha arribat tard. A desembre, es va obrir el termini per demanar l'ensenyament en i de català, a través d'un formulari en línia que els genitors han d'omplir, i a principis de febrer s'anuncia que unes 400 famílies ho van fer. Ara, és menester esperar que es programin les activitats didàctiques, i que se seleccionin els ensenyants capaços de portar-les a terme.

És una notícia important, però només és un pas en un recorregut gens fàcil. Primer de tot, és clar que la decisió arriba tard, ja que el curs escolar acaba en pocs mesos. Segon, el personal docent ha demostrat el coneixement de l'idioma, però no té experiència docent en català, com tampoc té formació. Aquest és un punt especialment crític, perquè quan es va plantejar la llei alguns van observar com la Generalitat podia proposar formació als futurs docents, o fins i tot algú va parlar de docents catalans enviats a les escoles sardes. Aquí, la negativa per part sarda ha estat rotunda: els ensenyants han de ser sards, i formats a Sardenya i amb experiència realitzada dins del sistema italià. És una decisió que, des d'un punt de vista insular, es pot entendre, que, però per la peculiaritat de l'Alguer exclous tots aquells que han emigrat, i s'han format i han fet experiència, en universitats catalanes. És un senyal que encara cal treballar per la cooperació transfronterera entre Sardenya i Catalunya, una cooperació que passa per l'Alguer. L'ensenyament és un terreny delicat, en què podem enfortir aquest lligam, o definitivament posar-lo en perill.

[Font: www.racocatala.cat]