Honors per Ventura Pons

El cineasta, que ha mort als 78 anys, s'ha distingit pel seu compromís amb la cultura i la llengua catalanes i la seva fidelitat als autors catalans

                        Ventura Pons en rebre el Gaudí d’Honor

Escrit per Bernat Puigtobella

Ventura Pons va trucar al Museu d’Arts Escèniques ahir mateix, poques hores abans de morir. Tot i estar molt delicat de salut, també va tenir la força, fa uns dies, d’anar a veure Napalm al cor de Pol Guasch a la Sala Beckett. Curiositat pel que fan els creadors catalans fins al final. Director d’escena abans d’esdevenir director de cinema, ha estat sempre atent al que es coïa en el teatre i la narrativa catalana contemporànies, “un cineasta sense por a la paraula literària”, com ha dit Toni Casares.

Pons ha mort als 78 anys després d’haver fet més de trenta pel·lícules, entre les quals destaquen adaptacions d’obres teatrals com E.R. de Benet i Jornet —que va inspirar Actrius—, Carícies de Sergi Belbel, Barcelona, mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé o El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró, però també d’obres de narrativa de Quim Monzó, Jordi Puntí o Lluís-Anton Baulenas. També ens ha deixat documentals com Ocaña, retrat intermitent, on retratava la Barcelona underground de les Rambles, El gran Gato, dedicat al pare de la rumba catalana Gato Pérez o Cola, Colita, Colassa, dedicat a la fotògrafa Colita, que ens va deixar el 31 de desembre. Igualment cal reconèixer-li haver introduït sense complexos el món LGBTI al cinema català.

Tot i haver rebut la Creu de Sant Jordi o el Gaudí d’Honor de mans de l’Acadèmia del Cinema Català, Ventura Pons, que té entrada a la Viquipèdia en 12 llengües, ha estat més valorat a fora que a casa. Aquí se l’ha qualificat de prolífic, un eufemisme que se sol assignar a algú que ha treballat molt però que no t’acaba de fer el pes. Pons va ser prolífic, sí, però sobretot constant, atent al que feien els autors del seu moment històric, i es va saber nodrir de bones històries per fer el seu cinema.

Ventura Pons segurament no era un geni, però és una d’aquelles figures que omplen una època. Va fer al cinema català el que Narcís Oller va fer en la novel·la realista durant La Renaixença. Va omplir un buit durant dècades. Toni Vall ha apuntat que tota aquesta feina no l’hauria pogut fer sense el seu caràcter: “Tenia una gran personalitat, portava els seus projectes amb mà de ferro. Manava i era exigent. Però també era amable, parlador, molt bon entrevistat”.

Preocupat per les limitacions de l’exhibició de cinema en català, va recuperar tres cinemes a Barcelona, València i Figueres. Cal destacar l’obertura dels cinemes Texas al carrer Bailèn de Barcelona, que ara s’ha reobert com a Espai Texas, un lloc imprescindible que relliga les dues passions de Ventura Pons: el teatre i el cinema en català. Pons va posar en joc el seu patrimoni per poder tirar endavant produccions sense el finançament públic que hauria necessitat i en un temps en què encara no existien les plataformes. L’any 2020 va anunciar que subhastava la seva col·lecció d’art per poder continuar fent cinema: estem parlant d’obres de Picasso, Antoni Tàpies o Ràfols-Casamada.

D’entre totes les coses bones que s’han dit aquestes últimes hores, em quedo amb el testimoni del polític Josep Rull, que ha recordat la seva humanitat i els tallers que Ventura Pons feia als interns del Centre Penitenciari Lledoners. “Un cineasta excepcional, compromès amb el país. Va contribuir a confegir un imaginari col·lectiu -que ens fa ser poble- des del llenguatge universal del cinema. El recordo a la presó fent uns tallers memorables amb els interns. Tones d’humanitat”. Cops amagats del Ventura, però tot s’acaba sabent.

Teniu a l’abast el gruix de la seva filmografia a FilminCat.

 

[Font: www.nuvol.com]