Els compositors al cinema: els genis també ploren

El creador és sempre un ésser humà, amb virtuts i defectes, que pot ser una bellíssima persona com Haydn, un misantrop com Beethoven, un ludòpata com Mozart o un assassí com Gesualdo.

                           “Amadeus”, de Milos Forman

Escrit per Elsa Álvarez Forges

Des d’Amadeus fins a Immortal Beloved, per citar dos dels títols més populars, els compositors de música clàssica han estat subjecte d’un bon nombre de pel·lícules, amb resultats més o menys reeixits. Quan escoltem, gaudim i ens extasiem amb la música de Bach, Haydn, Schubert o Wagner, estem centrats òbviament en la creació, que ens pot semblar més o menys ultraterrenal. L’”Erbarme dich” de la Passió segons Sant Mateu o el “Liebestod” de Tristany i Isolda és fàcil que ens transportin a un estat de levitació transcendental, però quan toquem de peus a terra ens adonem que totes les creacions tenen un creador. I el creador és sempre un ésser humà, amb virtuts i defectes, que pot ser una bellíssima persona com Haydn, un misantrop com Beethoven, un ludòpata com Mozart o un assassí com Gesualdo.

Personalment em costa fer-me a la idea que els grans compositors són homes i no déus, i és que tal com retrata el mite d’Orfeu, la música és aquella cosa etèria i sublim que és capaç d’estovar fins el cor del més dur dels déus, Hades. Però la creació i el creador són ens diferents que cal separar sempre, en totes les arts. El panteisme aquí no hi té cabuda.

Dit això, com ha retratat el cinema les vides dels compositors? Doncs hi ha de tot. Probablement Amadeus és la pel·lícula que a tothom li ve al cap quan parlem de música clàssica. Dirigida per Milos Forman, estrenada el 1984, ve d’una obra de Puixkin escrita el 1830 que recollia la llegenda que deia que Salieri havia matat Mozart. La premisa és pura ficció, però la pel·lícula és una declaració d’amor al geni de Mozart des del punt de vista de l’admiració reverencial que un Salieri inventat li professa.

Beethoven també ha fet sort a la gran pantalla i té unes quantes pel·lícules al voltant de la seva vida, de les quals cal destacar-ne dues: Immortal Beloved i Copying Beethoven. La primera, de 1994, dirigida per Bernard Rose i protagonitzada per Gary Oldman, traça l’arc del personatge a través de la seva música, des de la sonata “Clar de lluna” fins a la Simfonia Coral, passant per la Sonata Kreutzer i les simfonies 3, 5 i 6. La música de Beethoven no és tan sols la banda sonora de la pel·lícula, sinó que n’esdevé el fil conductor. Copying Beethoven, d’Agnieszka Holland, de 2006, retrata els anys finals de la vida del compositor, centrats en la Simfonia Coral i especialment en els darrers quartets, aquells que encara avui sorprenen per la seva modernitat, amb unes harmonies dissonants que resulten incomprensibles per a l’època.

                   “Copying Beethoven” d’Agnieszka Holland

Bach ha fet sort en nombre de pel·lícules, però no té un gran hit com Amadeus o Immortal Beloved. Cal esmentar Chronik der Anna Magdalena Bach, de 1968, amb la curiositat que Gustav Leonhardt fa d’actor com a Bach, i Nikolaus Harnoncourt com a príncep d’Anhalt-Köthen. El 1985 va haver-hi una pel·lícula britànica titulada Johann Sebastian Bach i una minisèrie de quatre capítols coproduïda per l’RDA i Hongria que retrata amb sobrietat i força fidelitat la vida quotidiana de Bach, de manera més extensa. Finalment el 2006 va arribar Mein Name ist Bach, una petita joia coproduïda per Alemanya i Suïssa, que retrata la famosa trobada entre el compositor i el rei Frederic de Prússia, que va tenir lloc el 1747 al Palau de Sanssouci. És una pel·lícula enginyosa i correcta, però és petita per a un geni tan immens com el gran mestre alemany.

Fer una llista de biopics de compositors és un tema que dona per molt, però no vull deixar d’esmentar la minisèrie Wagner, de 1982, en què el realitzador Tony Palmer va fer un retrat absolutament fastuós de la no menys fastuosa vida de Wagner, encarnat per Richard Burton, el compositor megalòman que es pot considerar l’operista més gran de la història —amb el permís de Mozart i Strauss. Resulta irònic el comentari que fa Wagner quan diu que no es pot conformar a ser un organista de províncies com Bach. Malgrat megalomania i la posterior veneració que va rebre per part dels nazis, la música de Wagner sempre serà un deliri d’èxtasi estètic del qual cap melòman no gosaria privar-se.

Què dir de Carlo Gesualdo, probablement el compositor més susceptible de fer-ne tota mena d’obres de ficció? Ja en el seu dia va ser objecte d’inspiració de l’Othello shakespearià, i és que no n’hi ha per menys. El príncep de Venosa i comte de Conza, interessat únicament per la música, va assassinar amb acarnissament la seva dona i el seu amant per “netejar” el seu honor tacat. Una taca que li va passar factura psicològica i emocional com a Lady Macbeth, però Gesualdo, en comptes de rentar-se les mans, va escriure madrigals amb unes harmonies dissonants i estranyíssimes per a l’època, que Stravinsky va reivindicar ben entrat el segle XX. Werner Herzog va fer una de les seves pel·lícules més personals el 1995 amb Tod für fünf Stimmen, un documental al voltant d’un personatge tan escabrós com fascinant.

                       “Tous les matins du monde” d’Alain Corneau

La llista podria continuar força més enllà, amb les pel·lícules de Ken Russell sobre Liszt, Txaikovski i Mahler, o les de Hugh Grant sobre Chopin, Mads Mikkelsen sobre Stravinsky, Dick Bogarde sobre Liszt o Katharine Hepburn sobre Clara Wieck-Schumann. Però és imprescindible esmentar Tous les matins du monde, d’Alain Corneau, a partir d’una nouvelle de Pascal Quignard, un assagista i músic francès molt reputat. Més enllà de la magnífica banda sonora interpretada per Jordi Savall, la pel·lícula sembla una successió de pintures de Vermeer.

Com veiem, la cinematografia sobre música, o sobre vides de compositors, és irregular en qualitat i en pretensions. Pel que fa al rigor històric, cal tenir en compte que una pel·lícula, igual que una novel·la, és una obra de ficció, i per tant la fidelitat no és ni el seu deure ni la seva missió, sinó que l’important és que com a obra d’art en si mateixa, ens submergeixi en la psique del compositor, en l’atmosfera de l’època, i que ens faci genuflexionar davant la seva música. D’altra banda, hi ha uns quants compositors que esperen el seu Amadeus. Què me’n dieu de Haydn, Schubert o Mendelssohn?

 

[Aquest article parteix del capítol 256 de Memento - reproduït dins www.nuvol.com]