“Noies d’abril” de l’Uruguai

Gairebé cinquanta anys després, l'Uruguai enceta la reparació de la memòria de Diana Maianik, Laura Raggio i Sílvia Reyes, les tres joves assassinades pel règim cívico-militar

                                 D’esquerra a dreta: Diana Maianik, Laura Raggio i Silvia Reyes, les noies assassinades per la dictadura cívico-militar de l’Uruguai

Escrit per Francesc Foguet i Boreu

A la República Oriental de l’Uruguai, aquest mes de juny, s’ha produït un fet sense precedents, que no té res a veure amb el futbol: l’Estat ha hagut de reconèixer públicament la seva responsabilitat en la repressió que va exercir durant la dictadura militar de 1973-1985. S’hi ha vist obligat per la sentència de la Cort Interamericana de Drets Humans (Cort IDH), emesa a les acaballes del 2021 a propòsit de les “muchachas de abril”, les tres joves assassinades per un operatiu de les Fuerzas Conjuntas el 1974. La Cort IDH condemnà l’Uruguai a investigar totes les violacions dels drets humans comeses durant el període militar.

Les “noies d’abril”, Laura Raggio, Diana Maidanik i Silvia Reyes, van ser salvatgement assassinades el 21 d’abril de 1974. De matinada, una ràtzia d’efectius de l’exèrcit i la policia va entrar a la casa de Reyes, al carrer de Mariano Soler 3098 bis de Montevideo, i va llançar indiscriminadament reiterades ràfegues de metralladora contra les tres noies. Els seus cossos van quedar literalment cosits per les bales. Se’n van comptar més de dues-centes. Cap dels militars i policies que van participar en l’operatiu ha estat jutjat per aquesta massacre.

Laura Raggio tenia 19 anys, era soltera i estudiava a la Facultat de Psicologia. Diana Maidanik tenia 21 anys, estudiava a la Facultat d’Humanitats i era mestra en una escola bressol. Silvia Reyes, també de 19 anys, era casada amb Washington Barrios i estava embarassada de tres mesos del seu primer fill. Totes tres joves van ser massacrades per la batuda dels militars i policies. Els seus cossos van ser rematats abans de portar-los a l’Hospital Militar, on els seus familiars van haver d’identificar-los.

Les tres noies eren companyes de militància en el Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T), una guerrilla urbana d’esquerra creada als anys seixanta. Es dedicaven únicament a repartir fulls volants. No havien pres mai cap arma. Raggio i Maidanik s’havien quedat a dormir a casa de Reyes després d’estudiar juntes. L’operatiu militar i policíac tenia com a objectiu capturar el marit de Reyes, Washington Barrios, també militant del MLN-T, que havia aconseguit fugir a l’Argentina (on seria detingut, el 1974, i encara avui roman desaparegut).

Coneguda popularment com la de les “muchachas de abril”, la matança fou una de les més atroces de les perpetrades pel règim cívic i militar uruguaià instaurat després del cop d’Estat del 27 de juny de 1973, ara fa cinquanta anys. Encara que hagi passat mig segle, encara que l’Uruguai sigui un dels països llatinoamericans amb més consciència democràtica i gaudeixi de més de trenta-vuit anys de democràcia, fins i tot amb tres governs d’esquerra, un dels quals liderat per l’exlíder guerriller tupamaro José Mujica, aquests i altres assassinats de la dictadura resten impunes.

En directe, des de la televisió montevidiana, vaig poder escoltar, el 15 de juny, el discurs emotiu i contundent de Karina Tassino, representant de les famílies de les víctimes, que no s’estigué de lamentar que el president del país, Luis Lacalle Pou, no presidís l’acte, com li corresponia, i tampoc no deixà d’acusar l’Estat uruguaià de violació dels drets humans i de terrorisme d’Estat. Vibrant i intens, el seu discurs va desgranar amb tota mena de detall l’assassinat de les “noies d’abril” i altres casos com el del seu mateix pare, Óscar Tassino. El seu al·legat es va acabar amb un clam estremidor: “Por memoria y justicia, nunca más”.

El primer que em va venir al cap és que a l’Estat espanyol un acte de reparació simbòlica i efectiva com aquest, avui en dia, és inimaginable. No hi ha hagut ni hi ha cap voluntat política de saber la veritat de la repressió franquista. Encara! Tant a l’Uruguai com a l’Estat espanyol, la llei i la justícia encara permeten, fet i fet, que es mantinguin impunes els crims de lesa humanitat perpetrats per les seves respectives dictadures. Fins i tot, hi ha partits polítics de dreta i d’extrema dreta –instal·lats al poder– que fan gala públicament d’un negacionisme inacceptable en termes històrics i democràtics.

Quants casos com el de les “noies d’abril” hi ha, en definitiva, a l’Estat espanyol?

 

[Imatge de l'autor - font: www.nuvol.com]