Lars Gustafsson: quan el dolor és un paisatge

Nits Blanques publica 'Mort d’un apicultor' de Lars Gustafsson amb traducció de Carolina Moreno Tena.

                                          Lars Gustafsson

Escrit per Anna Carreras i Aubets

Amb traducció al català de Carolina Moreno Tena, Mort d’un apicultor (Nits Blanques) és l’obra més important i representativa de la narrativa del filòsof, novel·lista i poeta suec nominat al Premi Nobel de Literatura Lars Gustafsson (Västeras, 1936-2016). Constitueix la cinquena part (independents les unes de les altres) d’una pentalogia sobre el temps i la generació de Gustafsson, seqüència de novel·les a la qual ha donat el nom genèric de «Les esquerdes al mur» (1971-1978) i que va del macrocosmos al microcosmos resseguint cinc maneres de ser en el món, cinc variacions d’ell mateix com a persona, cinc vides alternatives.

A Mort d’un apicultor, escrita l’any 1978, el lector ja es troba amb un sol cos, l’humà en essència. La novel·la recorre al mecanisme narratiu dels apunts recollits en diferents llibretes d’un mestre jubilat anticipadament que ara fa d’apicultor i es troba en els darrers moments de la seva vida a causa d’un càncer de melsa terminal. No només som davant del balanç d’una vida, sinó també d’un model de societat: la cultura del benestar socialdemòcrata nòrdic dels anys 70, i també la societat sueca de la postguerra, amb les cartilles de racionament i la preocupació per la temàtica social o mediambiental dels setanta.

A l’inici del desglaç hivernal, Lars Lennart Westin ha sabut que té càncer i que no viurà la primavera. Westin s’ha negat a quedar-se a l’hospital i prefereix assumir responsabilitats i continuar amb la vida solitària i reflexiva al camp suec. Divorciat, viu en una petita granja amb un gos i els ruscs, la producció de mel dels quals és la seva subsistència. S’aferra a la vida i li agrada el que fa. La vanitat li ha donat una coça al cul i no vol morir com un professor, sinó com un humil apicultor. Mentre espera la mort, comença a reflexionar sense artificis sobre la seva vida, recordant moments de la seva infantesa i la seva adolescència. Destaca la visita de dos nois de dotze anys, els quals senten una fascinació pels còmics de terror i aventures, i Westin comença a escriure una història de ciència-ficció per a ells. A la segona part de la novel·la, Westin explica que el seu matrimoni es basava en un acord tàcit amb la seva dona basat en no apropar-se massa l’un a l’altra, en no envair l’esfera privada de l’altra persona. Reconeixen el buit de la seva relació quan Westin coneix la metgessa Ann en un tren. Tenen una aventura breu, però, el que és més important, mantenen un contacte estret per telèfon i per carta. Quan ell li explica a la dona, ella es fa amiga d’Ann i és Westin qui queda sol.

La història comença amb un narrador que ens explica que aquestes són les diferents llibretes que ha deixat Lars i a partir d’aquest moment el lector sap més que el protagonista. Com a El quadern daurat de Doris Lessing, s’utilitzen llibretes de diferents colors per a diferents funcions, tot i que Gustafsson ha dit que no va ser influenciat per Lessing, sinó només per la seva pròpia pràctica. La llibreta groga és la font de la majoria d’entrades de la novel·la, parla de despeses diàries i notes sobre apicultura, una equilibrada combinació entre allò personal i allò impersonal; la llibreta blava conté extractes de diaris, de lectures i d’històries, algunes de ciència-ficció, que ha escrit Westin; finalment, en una llibreta estripada s’hi enregistren notes telefòniques, observacions per a si mateix i apunts sobre el desenvolupament de la malaltia. Aquestes notes, suposadament, han estat trobades a casa de Westin per part del seu marmessor literari, Lars Gustafsson.

Al llarg de Mort d’un apicultor seguim el lent progrés del protagonista fins a la mort (comença a la tardor, quan li fan les proves hospitalàries, i acaba la primavera següent, quan finalment ha d’anar a l’hospital). No passa res d’espectacular, a Mort d’un apicultor. Westin i el seu gos continuen caminant cada dia i el seu gaudi del camp és un factor clau per ajudar-lo a sobreviure. És important constatar que l’home segueix sent ell mateix, separat dels altres, fins al final. El seu humor, la seva força i la seva sensació de formar part de la natura el porten a l’acabament anunciat. El paisatge també es va transformant a mesura que el seu cos muda. La fal·làcia patètica està servida.

Tornar a començar i no rendir-se mai és el lema constantment repetit a la novel·la esperançada de Lars Gustafsson. Mentre evita la seva realitat física, l’apicultor descobreix les alegries i els dolors del seu viatge en una exploració fonda del jo, com si s’autoanalitzés canviant el divan per la natura. Els poders descriptius de Lars són increïbles. Hi ha un fragment, per exemple, on un amic seu se submergeix al fons del rierol profund i, al final del capítol, el lector pot notar el fred i la humitat del rierol. Del dolor també en pot sorgir el coneixement, l’aprenentatge, la connexió amb la pròpia natura.

— Gustafsson és un filòsof del llenguatge —

Mort d’un apicultor tria la prosa periodística i testimonial que mostra les relacions centenàries entre literatura i medicina. Per tal de mostrar la primera simptomatologia de la malaltia, la innocència (o l’autoengany o la burla a la pròpia ment) del personatge passa per detalls com que no ha hivernat correctament els ruscs perquè no s’ha trobat bé durant tota la tarda (criar abelles a Suècia té el seu què); o que el seu gos sembla que ja no el reconeix, i llavors Westin especula que potser el gos vell està perdent l’olfacte; o que quan rep la carta de l’hospital on ha anat a fer-se proves, aquesta es queda sense obrir, raonant que si la malaltia no posa en perill la seva vida, ja passarà, i si la notícia tracta d’una malaltia mortal, no la vol saber. Per tant, crema la carta. El lector ho sap tot, ell prefereix no saber res.

Lars Gustafsson reflexiona sovint sobre la idea de paradís i li aplica diferents epítets com l’absència de dolor, un lloc on no hi ha mentides. La cinquena sessió de Mort d’un apicultor és una altra història de ciència-ficció més desenvolupada sota el títol «Quan Déu es va despertar»: Déu és una dona que ha estat adormida durant milions d’anys, però que ara es desperta i comença a escoltar i respondre les oracions humanes. La humanitat —se li diu al lector— s’adona que ha treballat sota la mala comprensió d’imaginar un Déu patern castigador. La veritat és que hi ha una deïtat materna infinitament indulgent.

Després de tres setmanes sense dolor, a la secció final de la novel·la Westin experimenta un retorn de l’aclaparament físic. La novel·la acaba amb un final obert: el protagonista espera una ambulància desitjant que no tingui cap accident a les carreteres relliscoses i humides de Suècia. El dolor físic —per acció o per omissió— és el personatge de terror central de Mort d’un apicultor. Sobretot la manera d’afrontar la possibilitat de la mort, amb por i rebel·lia, fent humà el personatge de l’apicultor. La seva solitud és la metàfora de la solitud que envolta qualsevol malalt terminal. Gustafsson és un filòsof del llenguatge. Dotat d’una gran capacitat d’observació i d’introspecció, posa sobre el personatge la força de modelar paraules que no amaguin el dolor, tot aconseguint emocionar el lector amb tendresa però també amb molta lucidesa. No hi ha lèxic per al dolor: Lars Gustafsson ha preferit elogiar la joia de viure.

 

[Foto: Wikimedia - font: www.nuvol.com]