«Liberté», «égalité» i «fraternité», però contra el català

                         Els francesos proclamen «liberté, égalité, fraternité», però contra el català i totes les llengües del seu estat que ells consideren inferiors. Ja porten anys fent-ho i perseveren en la ignomínia.

Escrit per David Garrido

Finalment, el Tribunal Administratiu de Montpeller s’ha pronunciat. Estava cantat: el català fait chier! (a la merda!). Vegeu: els consells municipals (ep! Que dir «ajuntament» és una espanyolada) de Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent) havien modificat llurs reglaments per tal de permetre l’ús del català als plens municipals. Això sí, que «són a França», sota la condició de traduir les intervencions al francès a qui no les entengui. Què has dit, parlar català en un ple municipal? El prefecte del departament (província) de Pyrénées-Orientales, un paio francesot natural de l’Alta França, a tocar Bèlgica, ha entrat en còlera. Ni drets humans (els drets lingüístics ho són) ni hòsties, «La langue de la République est le français» i punt. Denúncia i ―voilà!― sentència: muts i a la gàbia! Així és França, la seva République i la borbonalla que la precedí, de la qual Espanya és una potinera còpia, en borbonalla, de la qual encara no s’han desempallegat, i en república quan hi hagué.

El català ―vés què hi farem― els emprenya, a francesos i espanyols, i uns i altres perseveren a anorrear-lo. A França, ja veieu, no permeten l’ús institucional, que consideren ―ai Senyor!― un ultratge a la seva République. A Espanya l’espanyolada és igual, però dissimulen alguna cosa, allò de la cooficialitat arrencada als redactors de la Constitució neofranquista de 1978, però que, entre lleis, decrets i normatives impositives de l’espanyol, s’aigualeix, quan no directament es desfà com un terrosset de sucre en una tassa de cafè.

Rodrigue Furcy, un francesot de l'Alta França, és el prefecte a qui li molesta que als consells municipals de la Catalunya Nord es parli en català. França és així, amb paios d'aquesta mena, funcionaris sense escrúpols que detesten que els catalans del nord siguin catalans.

França ha venut la seva Revolució com una fita històrica inigualable, la França de la Déclaration des Droits de l’Homme et du Citoyen (més del citoyen, del citoyen francesot, és clar, que de l’home), i així és estudiada als llibres de text de les escoles, a França i també a Espanya. Una Déclaration redactada en francès i per als francesos, que obvia el dret de les nacions i de les llengües sota el jou de la borbonalla parisenca després reconvertida en République. França, en definitiva, és París i la resta poc importa. Espanya la intentà imitar, però Madrid, al bell mig de la Meseta carpetovetònica, què us diré?, mai no ha tingut glamour.

           El cas del català als plens s'ha dirimit al Tribunal Administratiu de Montpeller. El resultat estava cantat: muts i a la gàbia! A França no li agrada que els catalans parlem català, que els bascos parlen basc, que els occitans parlen occità, que els arpitans parlen arpità, que els breton parlen bretó, que els alsacians parlen alsacià, que els corsos parlen cors, que els neerlandesos parlen neerlandès, que els...

L’ocupació francesa de la Catalunya Nord, una anomalia històrica

La Catalunya Nord, o sia, l’ocupació de les terres septentrionals de la nació catalana situades al nord de l’Albera, és una anomalia històrica. Catalunya «francesa», en definitiva, perquè els sapastres espanyols que negociaren el Tractat dels Pirineus (1659) no tenien ni idea de Catalunya. França hagués cedit gustosament la Catalunya Nord a canvi d’algunes places a Flandes, Hainaut i Luxemburg, però... Bé, espanyols! Els importava un rave Catalunya. Avui dia, en certa manera, és igual, però han passat els anys, els segles, i la creuen de la seva propietat. Quan Lluís XIII morí (1643), el rei proclamat pels catalans en 1641, el seu successor Lluís XIV estava per una altra cosa. A més a més, els espanyols ―ai els espanyols, sempre tan rematadament trompellots en política exterior!― gosaren immiscir-se en la guerra entre francesos i neerlandesos (1672-1678) i acabaren esquilats. Espanya s’alià amb els Països Baixos, l’enemic declarat ―i protestant― d’Espanya durant més d’un segle (s’havien independitzat, precisament, d’Espanya) contra França. Lluís XIV, millor dit, el seu primer ministre Giulio Raimondo Mazzarino, no veié cap possibilitat de bescanviar els comtats catalans annexionats per places a Flandes i, comptat i debatut, ja que ens toca carregar amb els catalans del nord, doncs ara toca francesitzar-los.

França ha venut la seva Revolució com una fita històrica inigualable, la França de la "Déclaration des Droits de l’Homme et du Citoyen". Una "Déclaration" redactada en francès i per als francesos, que obvia el dret de les nacions i de les llengües sota el jou de la borbonalla parisenca després reconvertida en "République".

Mazzarino era italià, però fou fitxat pel cardenal Richelieu, l’home fort de França durant el regnat de Lluís XIII, a qui succeí com a cap del govern durant la regència de la reina mare Anna d’Àustria. Lluís XIV accedí a la corona amb tan solament cinc anys d’edat. Mazzarino fou qui insistí a restablir la frontera ancestral ―la que ell considerava de temps immemorials― que separava «les Gàl·lies de les Espanyes» (article 42 del Tractat dels Pirineus) muntanya a muntanya. Així que, amb la connivència espanyola (ai Espanya!), sota el govern de Luis Méndez de Haro, desballestaren la Cerdanya, aberració concertada a la Conferència de Ceret (22 de març de 1660) i que fou ratificada a Llívia, el 12 de novembre de 1660: més d’una trentena de pobles cerdans, els de la Vall de Querol i els que limitaven amb el Conflent, foren lliurats a França.

           La Catalunya Nord, o sia, l’ocupació de les terres septentrionals de la nació catalana situades al nord de l'Albera, és una anomalia històrica. Catalunya «francesa», en definitiva, perquè els sapastres espanyols que negociaren el Tractat dels Pirineus (1659) no tenien ni idea de Catalunya. A la imatge, recreació de la trobada de Lluís XIV de França i Felip IV de Castella amb motiu del tractat, pintada per Jacques Laumosnier.

 

[Font: www.eltemps.cat]