Wim Wenders: «La veritat està en perill d’extinció»

 El director ofereix una roda de premsa en la seva visita al BCN Film Fest

                                      Wim Wenders al BCN Film Fest

Escrit per Agus Izquierdo

Carrer Verdi tallat per un set de photocall i un humil però visible dispositiu de policia municipal que custodia les portes dels cinemes, seu del BCN Film Fest. En la seva setena edició, el festival acull la visita d’un dels cineastes més prestigiosos i valorats del cinema contemporani. Conxita Casanovas, directora de l’esdeveniment, el presenta en la roda de premsa dirigida a periodistes, que es va celebrar el passat divendres 21 d’abril: “Wenders és un artista, és un creador, un intel·lectual. Una figura difícil d’encasellar en una sola etiqueta”. Incombustible, l’alemany, als seus 77 anys, respon les preguntes de premsa amb paciència i atenció.

El director és sobradament conegut, sobretot, per ser el pare creador de París, Texas, obra de culte protagonitzada per Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski (no per casualitat, imatge del cartell del festival). Però també és responsable de títols com The Salt of the Earth, Alice in den Städten o Wings of Desire, que entre altres, marquen la seva heterogènia filmografia (que es pot veure en retrospectiva al BCN Film Fest d’enguany).

Recalcitrant, contundent i mutant, el cinema de Wenders és celebrat per aquesta mirada dels fets cínica i intensa i, alhora, curiosa, innocent i documental. Una forma de veure la vida moderna i atemporal. Potser per això arrencava la seva intervenció recordant una cançó de Bob Dylan, “My Back Pages”. Concretament, Wenders citava aquella frase que predica “I was so much older then, I’m younger than that now”. “És una cançó preciosa”, comentava, i afegia: “L’edat és irrellevant. L’única cosa que importa és el que fas ara i jo, en aquest sentit, em sento molt jove. L’edat no importa. Quan anem al cel no hi haurà edat, serem qui voldrem ser”. El cineasta també dedicava un record a Carlos Saura (que ha mort aquest any): “No va canviar mai. Sempre va ser una gran persona i sobretot, un gran cineasta”.

Quan literatura i cinema cohabiten

A les portes de Sant Jordi, en un exercici de casualitat atractiva, algú va preguntar Wenders pels seus dos guionistes més íntims, els escriptors Sam Shepard i Peter Handke: “Han estat i continuen sent persones molt importants a la meva vida”. La col·laboració amb el primer es va materialitzar, primer, amb Paris, Texas (1984) per consolidar-se després amb Don’t Come Knocking (2005). “Shepard sempre m’ha fascinat com a dramaturg però també com a persona. Em sentia atret pel seu estil solitari i esquerp: era alt, prim, no li agradava tenir l’atenció i a vegades desapareixia. Tenia una personalitat explosiva. Durant una època, vaig perseguir les seves obres: vaig veure funcions seves, ja fos a Nova York, o a San Francisco. Sempre m’ha agradat molt com mantenia la qualitat de tot el que feia”. Wenders va voler deixar clar que Shepard “també va ser un escriptor. Potser no en el sentit estricte del terme, però per mi va ser un gran escriptor, a banda de dramaturg”.

Amb Peter Handke es van conèixer als anys seixanta, molt abans que un guanyés la Palma d’Or i l’altre el Nobel de Literatura. “Vam viure en la mateixa regió, hem treballat plegats en diferents ocasions i podríem dir que hem evolucionat junts com a artistes.” El treball conjunt, però, va donar els seus fruits: el tàndem director-guionista signaria títols reverenciats: Wings of Desire; The Goalkeeper’s Fear of the Penalty i The Wrong Move.

I en referència a la seva coalició amb escriptors i guionistes, Wenders va reconèixer que “aviat em vaig adonar que necessitava ajuda per escriure guions i pel·lícules”. Curiosament, però, el director mai va pensar immediatament en guionistes, sinó directament en escriptors i dramaturgs.

“Els escriptors són persones solitàries”

Malgrat la seva relació amb els escriptors, Wenders considera que són “persones extremadament solitàries” i per això “no m’agradaria convertir-me’n en un. No podria ser escriptor, perquè necessito escriure i després compartir. No puc treballar hores davant d’un portàtil o una màquina d’escriure sense la possibilitat d’estar acompanyat d’altra gent”. El cineasta, que sembla valorar el treball en equip en una determinada fase del procés, explicava: “Necessito parlar, demanar opinions a altres persones. Admiro els directors que escriuen els seus guions sense cap ajuda externa. Jo ho vaig provar, al principi, però vaig adonar-me que fent-ho així, no era feliç”.

Aquesta essència arrelada a un humanisme artístic i social explica la seva devoció no només per a explicar històries, sinó també per enregistrar fets. L’any 2001, amb la caiguda de les Torres Bessones al WTC, Wenders va realitzar un seguit de fotografies panoràmiques dels atemptats, que va acabar exposant al món i, també, al nostre país a través del museu de la Fundació Sorigué a Lleida (es van poder veure entre 2013 i 2014): “L’11S va canviar la configuració del món, així com ho ha fet ara la pandèmia. Ha canviat la nostra concepció de veritat. Ningú es posa d’acord amb què és cert o què és mentida. La veritat és una espècie en vies d’extinció”, va declarar el passat divendres.

La covid i el confinament, afegia, són fenòmens que han “disminuït el concepte de bé comú i de pau, i de convivència social. El de bé comú és una noció que desapareix ràpidament, i que cada vegada té menys importància entre les noves generacions”, lamentava. “I continuarà en declivi. És un procés que no es pot revertir. Res tornarà a ser com abans. Aquesta és una realitat que hem d’acceptar i ara toca fer una cosa molt important, que és preguntar-nos: què podem fer, com a societat, davant d’això?”. Aprofitant l’avinentesa, Wenders va anunciar un nou projecte: “A propòsit d’això, sobre guerra i pau, estic treballant en una producció que espero que agradi, i que al meu públic li sembli entretingut”. La pau com a epicentre, com a motor d’una millora: “Sense pau no hi ha veritat, i tampoc hi ha una possible reconstrucció del bé comú”.

                                            Wim Wenders al BCN Film Fest

“Si no fos un optimista etern, no m’hauria dedicat al cinema”

Des de Núvol, vam preguntar al cineasta si davant tanta convulsió i incertesa continuava mantenint aquell optimisme contingut que sempre l’ha caracteritzat: “Si no fos un optimista convençut, mai no m’hauria dedicat al cinema”, ens replicava. “No faria pel·lícules sense optimisme. Seria incapaç. No sé com carai ho fa Woody Allen”. Aleshores, pensa uns segons i remata: “És clar que soc optimista, només els optimistes podem canviar la societat i fer del món un lloc millor. Els pessimistes amaguen el cap sota terra”, diu, i entona alegrament el “vamos a la playa”.

Wenders fa pel·lícules des que sap que existeixen: “Un dia vaig descobrir el cinema i ja no hi va haver marxa enrere. De petit, havia volgut ser arquitecte, pintor, sacerdot, escriptor i músic. Al final, vaig optar per la pintura, i, de fet, era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula”. Va ser quan el cineasta va assaborir un cinema que ell va entendre com una entitat polivalent, nodal, multifacètica: “El cine incorpora fotografia, art, música… Té tot el que jo volia fer. Per això quan vaig descobrir el cine va ser un descobriment màgic. El cinema també sana i repara”, comentava.

Artista apassionat i autoconscient, també va afirmar que “m’he pogut guanyar la vida fent pel·lícules, soc un privilegiat”. Potser per aquest motiu té el compromís de treballar amb vocació i honestedat: “Encara que la gent i els productors t’obliguin a creure que les teves pel·lícules són productes, tu mai ho has de sentir així perquè és absurd. Fes-ho veure perquè et deixin en pau, si vols, però en el fons les pel·lícules t’han de sortir del teu cor. Perquè el teu cor és art i és cultura, i no s’ha rendir mai a la indústria”, apuntava, gairebé emetent un consell desesperat als nous directors. “Tots els joves tenen alguna cosa a mostrar, de dins seu, i si ho necessiten, cal que ho treguin i que ho expliquin. Potser és arriscat fer-ho, però és millor assumir el risc que no fer-ho i morir sense saber si la teva història ha ajudat a altra gent”.

A Canes, novament i per partida doble

Sempre present i actiu, Wenders torna a ser actualitat i notícia perquè tornarà a Canes, el festival que li va donar la Palma d’Or per Paris, Texas l’any 1984. Ho farà per partida doble: competirà en la secció oficial amb Perfect Days, drama protagonitzat per un netejador de vàters de Tòquio, amant de la música, la fotografia, la natura i els llibres. I també estarà present en la projecció especial amb Anselm, documental que dedica a l’artista contemporani Anselm Kiefer, a través dels seus monuments i creacions. Wenders va destacar la seva felicitat perquè “ningú no sap gaire res d’aquestes pel·lícules. Hem treballat amb porta tancada, sense parlar-ne gaire i sense la presència de periodistes. De fet, la gent no sabia ni que existien fins que les vam presentar a la roda de premsa de Canes. Estic molt content”, deia, rialler, i va aclarir que “aguantarem aquest secretisme. És fantàstic. No us diré res més”.

 

[Fotos: Bet de Loreto - font: www.nuvol.com]