Crítica de 'Tár', pel·lícula dirigida per Todd Field i protagonitzada per Cate Blanchett
Cate Blanchett a ‘Tár’
Escrit per Ofèlia Carbonell
He vist Tár amb molts, molts recels. Parlar de clàssica és un tema delicat. Convertir-ho en pel·lícula, encara més. Pensa que vaig haver de deixar de veure Mozart in the Jungle perquè la cellista duia la manicura feta, imagina com de gelosos podem arribar a ser els que hem viscut la música d’alguna manera. Malgrat tot, finalment, m’hi he animat. Les expectatives eren altes. Els amants del cine la recomanaven ferventment, mentre que els crítics de música clàssica i contemporània n’havien escrit coses nefastes. Inclosa, per cert, Marin Alsop, la directora d’orquestra en la qual s’inspira el personatge de Cate Blanchett. Per sort, em sembla, Tár no tracta sobre música, sinó sobre poder. En la música tot va de poder tret del mateix poder, que es regeix per factors musicals com la jerarquia en l’harmonia o l’afinació. Lydia Tár és una directora d’orquestra que prepara l’enregistrament de la cinquena simfonia de Mahler, l’última que li queda per gravar. Mentre es prepara per a la proesa, comença a sentir que alguna cosa no va bé. Alguna cosa la persegueix. Potser és aquella ex protegida obsessionada amb ella. Potser és l’ombra de la cultura de la cancel·lació. Potser és la culpa. No, això no. Potser, simplement, és ella mateixa.
Només començar, la pel·lícula es pren la molèstia de fer-nos una introducció a l’estètica de la clàssica durant pràcticament quinze minuts. Primer, a través d’una entrevista a la protagonista, i després, espiant-li una classe a la Julliard. No només serveix per aclarir els dubtes que pugui tenir l’espectador sobre la direcció orquestral (“però, què fa amb les mans, un director?” o “què treballa, si l’obra ja està escrita i acabada?”), sinó que ens permet conèixer a Lydia Tár abans d’avançar amb el conflicte. Tár és una directora reconeguda, té les coses clares. És deixeble dels grans noms del segle XX i, a més, no acaba d’entendre els reclams socials de l’actualitat. Avorreix el feminisme per innecessari i no sap ni quan és el Dia de la Dona. Quan ens deixen entreveure el conflicte que acabarà amb ella de manera més clara és quan fa una classe a un noi que assegura que no vol saber res de Bach perquè era un home blanc i masclista. Tár, lògica i comprensiva, aprofita per fer un discurs contra l’estretor de mires de la “generació woke” que representa l’alumne, que l’únic que pot fer és tancar-se encara més tossut: Bach, cancel·lat. I tot i que sé que era necessari pel film explicar d’alguna manera el xoc cultural que pot haver-hi entre un món basat en la tradició com la clàssica i les idees de les noves generacions, aquesta discussió és un home de palla. Un estudiant de violí mai dels mais hauria pogut accedir a un grau superior sense haver tocat Bach. M’atreviria a dir, fins i tot, que costaria trobar un estudiant de grau superior, amb la dedicació que comporta, que no respecti profundament la música de Bach. En canvi, encara avui pots acabar la carrera sense haver tocat mai l’obra d’una compositora. Sap greu, doncs, que un detall així d’absurd, abarateixi el discurs.
Però aquesta és la tònica del film. Tár és tramposa. Te la pots mirar com una moralina de terror sobre el que passa en el món de la correcció política, però també com l’escarment còmic d’algú que no pot deixar de fer el paperot. T’imagines Plácido Domingo condemnat a cantar música d’anime en comptes de ser ovacionat als grans teatres de l’Estat? Però la pel·lícula no és del tot neutral. De cap manera és una denúncia. L’elegància de Cate Blanchett t’empeny a posar-te al costat del personatge sense massa resistència, i això que els abusos de poder són força més patosos, ridículs i llefiscosos, que el que ens mostra el director. I hi ha una intencionalitat, en això. En una entrevista a la BBC Radio 4, Blanchett assegurava que la pel·lícula no hauria tingut el mateix efecte si hagués estat protagonitzada per un home, i que posar al centre a una dona era l’única manera de fer sentir al públic tots els matisos de la corrupció i el poder. L’única manera de tenir-nos als floquets de neu observant el drama sense cancel·lar ningú era posar Cate Blanchett, digna i divina, de protagonista. Per a després, mirar-nos als ulls i dir-nos: ho veieu, com no tot és blanc o negre?
El detonant que encamina la directora al desastre és l’obsessió per la nova cellista de l’orquestra. Jove i atractiva, per aquesta cellista la protagonista comença a forçar una sèrie de favoritismes mal dissimulats que marcaran l’inici del seu final. Tot, per sentir-la tocar el Concert en Mi menor d’Elgar, peça emblemàtica de la visió més romanticota i carrinclona de la cellista de melena llarga i expressió dolguda. Una peça, per cert, que va fer aigües en la seva estrena i que no es va tornar a valorar fins que la va tocar Jacqueline du Pré seixanta anys més tard. Una peça que als conservatoris es toca a primer o segon de carrera i que algú com el personatge de Tár hauria de tenir més que superada -no hauria estat divertit, aquest enamorament amb el concert en re de Haydn, per exemple?-, però potser precisament aquests detalls que en anglès en diríem “corny” són els que demostren millor el ridícul irracional de la fam que et provoca el poder. Amb tot, Tár és una pel·lícula divertida, especialment si no busques treure’n cap moral, cap crítica i poc de clàssica. Veure a Cate Blanchett anar perdent la dignitat d’engruna en engruna, patacada a patacada, és una bona venjança per tots aquests detalls pensats amb poca cura.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário