Fer història des de l'Alguer

Escrit per MARCEL A. FARINELLI 

Quan fem història, el lloc des d'on la fem compta. Analitzar un fenomen històric segons ens trobem a Castelló o Maó no és la mateixa cosa que si ho fem des de València o Palma. És una qüestió de perspectiva i de dimensions: l'enfocament i la reduïda extensió territorial dels fenòmens observats són els punts forts d'una bona història local, aquells elements que permeten fer llum sobre aspectes que les anàlisis focalitzades en els centres econòmics, polítics i administratius, ignoren o deixen, d'una banda. En la tradició historiogràfica en llengua catalana no hi pot haver perspectiva més perifèrica —i local— que aquella de mirar els Països Catalans des de l'Alguer. Escriure d'història des dels marges suggereix una pregunta: quina és l'aportació d'un historiador alguerès a la recerca històrica en català? És una contribució limitada i "local", o al contrari pot contribuir a explicar fenòmens més generals i que afecten la resta de Països Catalans? Fa més d'una dècada que he començat a fer recerca, i fa més d'una dècada que em faig aqueixes preguntes.

Fer història des de l'Alguer pot ajudar a entendre alguns fenòmens. La condició de semienclavament lingüístic a un territori insular fa de l'Alguer un indret on, a escala reduïda, és possible observar uns fenòmens històrics presents a tota la àrea catalanoparlant, com els efectes dels processos de construcció nacional, per posar un exemple. Les illes, sovint, ens donen la possibilitat d'analitzar els processos com si fóssim dins d'un laboratori. Així i tot, no hem de pensar que aquest laboratori estigui aïllat, al contrari és un lloc on la connexió és evident i adquireix més rellevància. Els territoris insulars es poden convertir en llocs privilegiats des d'on veure fenòmens que, per les dimensions i l'existència de fronteres ben definides, són amplificats, i, sobretot, on les contradiccions destaquen. Malgrat tot, l'Alguer quasi sempre s'ha analitzat com a territori aïllat, i quasi mai ha estat considerada quan fem història dels Països Catalans. Al contrari, pocs dubten que l'Alguer en formi part des del punt de vista cultural i lingüístic.

Aquesta contradicció és ben evident per qui mira l'espai catalanoparlant des de l'Alguer. Des de la costa de Sardenya, no hi ha dubte sobre l'existència d'un marc cultural i relacional definit per l'extensió de la llengua catalana. No és possible escriure en català la història d'aquesta comunitat, que té en la llengua el seu tret diferencial, sense considerar el vincle, el lligam i el diàleg, amb Catalunya, València, les Balears, la Catalunya del Nord i Andorra. És un lligam que, sempre amb perspectiva algueresa, és sobretot cultural i lingüístic, més que polític. Ara, la qüestió és quina és la contribució que l'Alguer pot donar a la recerca històrica, i al debat historiogràfic, als Països Catalans? En gran part, és una qüestió de perspectiva: mirar el món des d'una illa no és el mateix que fer-ho des del continent. I mirant els Països Catalans des de l'Alguer, no hi ha altra manera per a pensar-los com un arxipèlag, és a dir com a uns territoris que no sempre tenen continuïtat geogràfica —i tampoc institucional— i, però que tenen algun tipus de relació i formen part d'un conjunt en què els fenòmens es repeteixen de forma variada, metamòrfica. L'adopció d'aquesta perspectiva ha tingut un gran impacte en el camp dels estudis insulars, capgirant una convicció ben radicada com aquella de l'aïllament, que relegava les illes en espais endarrerits i "desconnectats".

En realitat, el que fa d'un conjunt d'illes un arxipèlag són les connexions. Aquests no són uns lligams estables, tot al contrari cal mantenir-los i renovar-los constantment, si no ho fem, perdem la percepció de l'arxipèlag. És el que ha passat, al llarg de la història, a Còrsega i Sardenya, dues illes que disten 13 km, i que avui estan dividides per una frontera entre dos estats nacionals. La construcció d'aquesta frontera, entre els segles XVIII i XX, ha dividit les poblacions que vivien a les dues bandes de l'Estret de Bonifaci —la frontera que separa les dues illes—, tant que avui és difícil escriure'n la història. La rivalitat entre estats nacions, i els processos d'assimilació nacional, no han pogut cancel·lar del tot els lligams entre el sud de Còrsega i el nord de Sardenya, que són en gran part lingüístics. L'espai ocupat pels territoris de llengua catalana, encara que en gran part continental, ha travessat un procés semblant.

Fer història dels Països Catalans, i considerar l'Alguer, és un exercici per mantenir el lligam. És una via per trencar aquella closca dins de la qual sovint tanquem l'objecte d'anàlisi, per poder evidenciar els punts en comú i les incongruències. És una manera d'acabar amb la idea que l'Alguer, per ser un raconet de catalanitat dins d'una gran illa com Sardenya, sigui isolat de la resta de Països Catalans, i no hagi tingut cap rol en desenvolupament històric d'altres territoris. Probablement, el seu rol ha estat més simbòlic que pràctic, i certs fenòmens han tingut unes característiques ben distintes, però això no significa que no es pot fer una història de conjunt. Tal com les illes d'un arxipèlag no són idèntiques, així els fenòmens es repeteixen a cada una d'elles de forma metamòrfica, repetint pautes sense però una reproducció exacta. Per exemple, a l'Estat Espanyol el franquisme va perseguir la uniformització lingüística de forma violenta, mentre el règim feixista a l'Alguer va emprar uns mitjans molt més subtils. Aquesta diferència va portar a pensar que Mussolini no va reprimir la llengua, com si això fos únic del franquisme, mentre ara sabem com il Duce va planificar l'eliminació del català fins i tot amb la colonització interna. Pensar en clau d'arxipèlag els Països Catalans facilitaria una narració històrica que considerés aquestes contradiccions i lligams, recolzada en les aportacions de la historiografia local de tots els territoris. Aquest crec que sigui la contribució més rellevant que pot arribar, des de l'Alguer, a la recerca històrica en català. Una qüestió de perspectiva, cert, però és la perspectiva que defineix els límits de l'horitzó.

 

[Font: www.racocatala.cat]