Manuel Valls de Gomis, un independentista contra l’Holocaust

Aquest divendres se celebra el Dia Internacional per a commemorar les víctimes de l’Holocaust. En el context de la Segona Guerra Mundial, l’independentisme català, encara que minoritari, va contribuir a l’evacuació dels jueus que estaven sent perseguits pel nazisme. Manuel Valls de Gomis en va ser el gran exemple.

                                                            Manuel Valls de Gomis, el primer a l’esquerra. A la dreta els membres del FNC Manuel Viusà i Gertrudis Galí, amb Octavi Viladrosa i la seua parella, Claude Hyzette | Arxiu Robert Surroca i Tallaferro

Escrit per Manuel Lillo

Amb la voluntat de rescatar de l’oblit els independentistes catalans de la primera meitat del segle XX i amb la premissa de divulgar “l’esperit de no rendició”, la Fundació Reeixida ha promogut un seguit d’actes que recorden les persones que, des d’aquesta militància política, van mirar d’intercedir en l’esdevenir europeu per a assolir els seus objectius polítics. Aquest divendres, 27 de gener, l’esmentada fundació organitza un acte al casal de les dones de Reus per a “recuperar la història de la resistència contra el feixisme organitzada per l’independentisme català durant la Segona Guerra Mundial”. El 27 de gener se celebra el dia de l’Holocaust, i és per això que serà el moment de reivindicar la figura de Manuel Valls de Gomis.

Nascut a Barcelona el 1914 i amb un destacat sentiment religiós, a inicis dels anys trenta va militar a les joventuts d’Unió Democràtica, quan el referent del partit era el malaguanyat Manuel Carrasco i Formiguera. Les seues dades biogràfiques són més abundants a partir de l’inici de la Segona Guerra Mundial, tot i que se sap que el mateix 6 d’octubre de 1934, dia de la proclamació fallida del president Lluís Companys, el conseller Josep Dencàs el va nomenar cap d’escamots. La seua detenció, previsible, va anar seguida del seu alliberament davant la impossibilitat que fora inculpat per manca de proves contra ell.

La situació convulsa que vivia Catalunya en aquells anys trenta va conduir Manuel Valls de Gomis a fundar la columna Pau Claris, creada per a defensar les institucions catalanes enmig de tantes agitacions i de tantes vulnerabilitats. Al servei d’aquesta estructura militaritzada va posar la seua finca familiar, ubicada a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Tot i que els qui estan estudiant la biografia d’aquest independentista no ho han pogut contrastar del tot, hi ha indicis que fan pensar que Manuel Valls de Gomis va ser secretari del president Lluís Companys al Palau de la Generalitat i sotsdirector de la presó Model a Barcelona.

                                                                                     Manuel Valls de Gomis / Arxiu Robert Surroca i Tallaferro

Quan la guerra finalitzava i la victòria de Franco es feia imminent, a finals del 1938, va marxar de Barcelona i es va implicar, des de París, en el conflicte internacional que sacsejava el món sencer des del moment en què va poder. Abans va haver de passar pel camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, d’on va escapar per refugiar-se a Perpinyà. Va ser a la capital nord-catalana des d’on a partir de 1940 es va implicar amb els aliats per derrotar el feixisme i el nazisme, que amenaçaven tot Europa. La seua tasca, segons indiquen des de la Fundació Reeixida, “consistia a dificultar el moviment de tropes franquistes a la frontera del Pirineu Oriental, creant un nucli d’ajuda a l’Estat francès anomenat León Brun, que es traduiria com Lluís el Bru, en referència al president Lluís Companys i al color de la seua pell”. Aquell seria el grup 1 de la xarxa Alibi-Maurice de la Resistència Francesa. Es tractava d’una xarxa d’intel·ligència que comptava amb vora mig miler d’agents distribuïts per a compartir informació amb el servei britànic d’intel·ligència i lluitar contra el nazisme. França, ocupada pel nazisme i controlada, a la meitat sud, pel règim titella de Vichy, vivia una situació d’emergència a la qual es va enfrontar tot un conjunt de demòcrates, entre els qui hi havia alguns independentistes catalans.

Les dades que es tenen sobre Manuel Valls de Gomis són molt més clares durant aquesta etapa. La situació exigia una reorganització per part de l’independentisme, que havia de desplegar amb èxit la seua estratègia europea que lligara la victòria aliada amb la derrota del franquisme i amb un nou estatus polític per a Catalunya enmig de la recomposició mundial del mapa de les nacions. L’històric Joan Cornudella, fundador del Front Nacional de Catalunya, va convidar Manuel Valls de Gomis –que va tindre el carnet número 2 del partit– a tornar al Principat per a lluitar des de l’interior, proposta que aquest va rebutjar, tot i que es va comprometre a col·laborar amb l’Estat francès amb la finalitat esmentada. D’aquesta manera, Manuel Valls de Gomis va convertir-se en l’enllaç amb els serveis secrets francesos, britànics i nord-americans, i més tard també amb organitzacions jueves de Bèlgica. Ell mateix s’encarregava de dissenyar xarxes d’evasió, d’oferir amagatalls per als fugitius, de controlar els passos de frontera, d’elaborar mapes, de marcar fortificacions, de localitzar les instal·lacions alemanyes i de tot tipus d’informació útil que havia d’arribar a Anglaterra, segons detallen des de la Fundació Reeixida, a través dels serveis francesos.

                               Carnet de la delegació a França de l'FNC / Robert Surroca Tallaferro

L’historiador Fermí Rubiralta explica que l’FNC va ser creat sis dies abans de l’entrada dels alemanys a França, al maig de 1940, “amb la qual cosa es va accelerar la decisió de passar una part de l’organització a l’interior del Principat, i a Perpinyà va quedar una mena de rereguarda. Manuel Valls de Gomis complia amb aquesta funció dissenyant itineraris que anaven de Suïssa fins l’Estat espanyol a través de diversos mitjans, en tren, en cotxe o a peu, depenent de les condicions de la ruta”. “Ell era el cap d’aquesta xarxa des de Perpinyà, que comptava amb tota una infraestructura militant que garantia l’èxit de l’evasió gràcies a l’acollida dels refugiats en pisos de militants independentistes a Barcelona, sobretot al barri del Raval”, aporta l’historiador Josep Calvet. Aquests fugitius solien anar de la capital catalana a Madrid i després a Portugal, i els militants de l’FNC que feien possible aquesta evasió van arribar a patir la repressió franquista.

Calia, evidentment, aprofitar la victòria aliada per enderrocar el règim franquista. I va ser amb aquesta intenció que, després de ser derrotades les tropes alemanyes de l’Afrika Korps, Valls de Gomis va insistir, a través de generals francesos, per convèncer el president De Gaulle que els aliats protagonitzaren un desembarcament a la badia de Roses, a l’Alt Empordà. Segons Rubiralta, “està comprovat que abans del desembarcament dels aliats a Sicília i del de Normandia, els serveis secrets van estudiar la possibilitat de desembarcar a la costa catalana. Els militants independentistes estudiaven aquesta zona, però per diferents raons es va preferir desembarcar a Sicília. Amb el desembarcament de Roses, la idea era acabar amb el franquisme, tal com demandava un dels estats aliats, la Unió Soviètica”, explica l’historiador.

                                                                             Títol Just entre les Nacions atorgat per l'Estat d'Israel a Manuel Valls de Gomis / Arxiu Fundació Reeixida Memòria Nacional

Segons aquests dos investigadors, els independentistes que participaven en aquesta tasca no amagaven la seua militància, tot i que segons suggereix Rubiralta, “potser els aliats es van aprofitar de les pretensions d’aquests militants perquè contribuïren a la victòria militar i després de la guerra no foren tingudes en compte, més enllà dels agraïments”. I de fet, la militància de Manuel Valls de Gomis va continuar a l’exili francès, fins al punt que dècades més tard, a l’any 1979, quan formava part del Centre Català de Perpinyà, es va entrevistar amb el director del gabinet del ministre de Justícia francès per tal d’aturar la possible extradició de Manuel Viusà, acusat de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). Segons assenyalen des de la Fundació Reeixida, Manuel Valls de Gomis també va escriure cartes al president del Senat, als ministres d’Interior, de Justícia i d’Afers Estrangers i al president de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing, amb aquest objectiu. El govern francès va denegar la sol·licitud de l’executiu espanyol.

Influïra o no la pressió exercida per Manuel Valls de Gomis, el cert és que ell mateix va ser reconegut pels estats de França i d’Israel, essent l’únic català que compta amb aquestes distincions. No debades, aquella xarxa va permetre el refugi de 800 aviadors, soldats aliats i jueus, fet que li va valdre la condecoració amb la Creu de Guerra francesa i amb la medalla de la Resistència. També va rebre el certificat de gratitud de Sa Majestat Britànica i la Medalla de la Llibertat amb palmes de plata, que entrega l’exèrcit nord-americà. L’estat d’Israel, pel seu compte, el va homenatjar al desembre de 1997 amb un acte solemne a Perpinyà. Manuel Valls de Gomis, que va morir a la capital nord-catalana el 2002, no va arribar a rebre la legió d’honor francesa perquè aquest estat no es va comprometre a actuar contra Franco. Es va negar a signar el decret que reconeixia aquesta distinció, atès que la seua lluita, tot i que va servir per acabar amb el feixisme i amb el nazisme a Europa, no va culminar amb la col·laboració dels aliats per acabar amb la dictadura franquista, la més longeva de l’Europa del segle XX.

Medalla de la Resistència Francesa / Arxiu Viusà Galí

 

[Font: www.eltemps.cat]