El Palau Martorell s’estrena com a nou gran museu de la ciutat amb una exposició dedicada a Sorolla
Escrit per Joan Burdeus
Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles
La capacitat d’atracció de les pintures de Joaquim Sorolla entre el públic barceloní pot arribar a enrojolar, d’una centralitat impúdica. Per això no estranya gens que els responsables del Palau Martorell hagin triat una gran mostra dedicada a Sorolla per inaugurar el nou gran museu privat de la ciutat, situat a l’edifici homònim del barri de Mar de Barcelona, un dels indrets més convenientment aristocràtics i turístics alhora de la capital. I no falla: una tarda nadalenca entre setmana, les sales eren plenes fins a la bandera, les columnes dòriques parapetant un espai segur per a classes mitjanes-altes a les quals els havien encertat l’oferta cultural. Nassos molt a prop de petites preciositats, i aix Sorolla, aix la Lllum.
El Palau Martorell converteix en espai expositiu ambiciós els 1.600 m² que en el seu orígen acollien l’Antiga Societat del Crèdit Mercantil, situat al carrer Ample 11, davant la plaça de la Mercè, construït entre el 1886 i el 1900, sota la direcció de l’arquitecte Joan Martorell i Montells. És una construcció neoclàssica sense aventures modernistes, que fins fa poc havia fet de seu per a l’escola de disseny Elisava. El projecte està dirigit per Josep Fèlix Bentz, president del Reial Cercle Artístic de Barcelona i Jesús Rodríguez, gestor cultural i director d’Arthemisia Evolucionarte Espanya. Impulsat per capital privat, ha nascut un actor que vol ser “una seu permanent per a grans mostres de grans mestres”, en paraules de Bentz. La sala albergarà exposicions del mainstream internacional que d’altra manera no haurien arribat a Barcelona, i lliga una salsa perfecta amb les demandes i els gustos de les elits barcelonines que fa anys que protesten per la deriva esquerranosa de la ciutat. Per al futur sonen mostres de Chagall, Alphonse Mucha, Calder, Basquiat o Tamara de Lempicka.
Sorolla. Caçant impressions és una exposició comissariada per Blanca Pons-Sorolla, besneta de l’artista valencià i experta en la seva obra, i María López, del Museu Sorolla, i es podrà visitar fins al 5 de març de 2023. Amb 193 peces en petit format penjades en parets de color bordeus, la visita expressa una idea acumulativa del luxe. Les obres corresponen al que Sorolla en deia “anotacions”, “taques”, o “notes de color”, olis sobre cartons o tauletes de petita mida. Aquest format va ser cada vegada més utilitzat al llarg del segle XIX pels grans artistes, perquè permetia recollir amb rapidesa idees o impressions de coses vistes que anaven més enllà d’un simple esbós, però el cas de Sorolla és especialment idoni per veure com el gènere encaixa tan bé amb l’ambició de captar la transitorietat òptica del moment, que acaben oferint destil·lacions més pures de la filosofia impressionista / luminista que les teles grans.
És difícil saber com sentir-se davant d’aquests petits Sorolles. El més correcte és inclinar-se davant de la tècnica del mestre, que en aquestes taques es fa admirar per la densitat d’intenció en el poc espai. D’altra abanda, l’impressionisme ha estat tan postalitzat per l’acceptació del públic que costa escapar de la banalitat de la seva bellesa. Intentant pensar com devien xerricar aquestes obres contra el seu temps, podem anar a Els ulls tristos de Claude Monet, un assaig de John Berger sobre el pare de l’impressionisme que, en un dia que a nosaltres ens sembla impossiblement llunyà, va ser ridiculitzat i exclòs per revolucionari. Segons Berger, els impressionistes creien que estaven completant el projecte del realisme clàssic per depurar la imatge d’interferències subjectives, l’evolució natural del qual era la representació dels efectes de la llum solar sobre cada detall del paisatge tal com ens arriba a la retina. El quadre com a finestra transparent al món 2.0.
El que passa és que, en realitat, el crític anglès argumenta que el que acabaven fent els impressionistes era intentar capturar els records subjectius que el pintor es formava del paisatge en una imatge que els absorbís i contingués a tots: un “desig gairebé desesperat de salvar-ho tot” que, segons Berger, era fruit dels desenvolupaments de la societat de finals del segle XIX, “en la qual tant el pintor com l’espectador es van trobar més sols que mai, més atropellats per l’angoixa que la seva pròpia experiència fos efímera i sense sentit”. Si mirem Sorolla amb aquests ulls, podem entendre per què l’obsessió tècnica i estètica per atrapar el reflex de la llum sobre el mar, el cel, la sorra i les pells, desemboca inevitablement en un sentiment de nostàlgia carregat d’ideologia. Ara bé, tant cert és que la nostàlgia és una disposició de l’esperit resignada i petitburgesa, com que sense nostàlgia no podríem escoltar el dolor que ens diu que hi ha alguna cosa que falla en aquest món i que cal crear imatges noves.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário