Per què la cultura critica el futbol?

El que més detesta la gent de la cultura no és l'esport, sinó el cas que li fan els mitjans de comunicació

Estadi Al Wakrah de Qatar en construcció | Fotograma del vídeo oficial de Qatar 2022

Escrit per Joan Burdeus

Amb el mundial de Qatar revifa la tensió entre esport i cultura. Hi ha tres escoles. La de la pau és antropològica: com que en un sentit comunitari irrefutable, l’esport és un producte cultural, el posem a la mateixa esfera que altres manifestacions més altes i més baixes i celebrem la diversitat. Després hi ha l’escola marxista: el futbol no en té cap culpa, el problema són els diners i la política que hi ha al darrere. Com sol passar, la millor perspectiva, o la que fa pitjor periodisme, però articles més interessants, és la radical, que considera el futbol com una cosa intrínsecament perniciosa que hauria d’estar sotmesa sota la bota cultural. Parlem de la tercera.

El que més detesta la gent de la cultura no és l’esport, sinó el cas que li fan els mitjans de comunicació. El triomf irrefutable de l’esport en la cursa per l’atenció, l’entusiasme i els diners, suposa la victòria d’allò que la cultura moderna ha intentat destruir durant tants anys: la cultura clàssica. L’esport és classicisme pur, que vol dir la cultura entesa com a repetició. En la concepció clàssica, els models i els criteris d’excel·lència són clars i compartits, i els diferents agents competeixen per satisfer-los amb el grau de perfecció més alt possible. En les arts, es premia qui imita millor la realitat o qui expressa amb més contundència la paraula dels déus. A l’esport, guanya qui marca més gols, qui salta més alt, qui arriba abans a la meta. És justament aquesta claredat en el criteri, aquesta predictibilitat, que converteix l’esport en el producte prou confortablement democràtic per als mitjans de comunicació de masses.

Però la cultura moderna neix, precisament, de la traïció dels cànons clàssics en la recerca de la llibertat individual. La repetició passa a ser l’anatema, i l’únic digne de reconeixement és la novetat. De fet, la cultura moderna no ataca els mestres antics, sinó com l’acadèmia fossilitza els seus criteris i obliga tothom a repetir-los. La idea no és carregar-se la mateixa idea d’aconseguir un objectiu: simplement, es tracta crear nous objectius i dir que són tan legítims com els vells. En comptes d’escriure pentàmetres iàmbics i pintar nus bells, potser es tracta d’ajuntar paraules que no rimen o representar la lletjor. I encara que l’originalitat estigui força infamada, avui és el criteri essencial que un producte cultural necessita per rebre atenció i reconeixement, cosa que no encaixa bé amb l’economia dels mitjans de comunicació, que han de fer un gran esforç explicatiu cada vegada que anuncien una novetat cultural i justificar el seu interès, com més nova, més esforç. És per això que les notícies esportives no són, de fet, notícies, sinó un etern retorn del mateix.

Ja s’hauria de veure que tot plegat té implicacions polítiques. El classicisme és vertical i la cultura moderna és horitzontal. Com que el classicisme dona per fet un criteri compartit, promou la competició de tots contra tots per satisfer-lo. Com que la modernitat es basa en la fi del criteri únic (la mort de Déu), cadascú es pot inventar unes normes diferents sobre què vol dir guanyar. Es diu molt que el feixisme és un producte modern, i és cert, però, en realitat, els règims totalitaris són intents d’imposar un sol d’aquests criteris nous (el domini de la raça ària, el comunisme, el nacionalcatolicisme) sobre una societat. L’esport de masses sempre és popular sota el totalitarisme perquè cal una ideologia que motivi els ciutadans a participar en la competició total que l’estat els exigeix. Però la modernitat en general no ha acabat amb el triomf de cap règim totalitari arreu del món, sinó amb una multiplicitat d’ideologies, identitats i individualitats que conviuen les unes amb les altres sense jutjar-se amb un mateix criteri.

L’èxit del Mundial de Qatar constata que la cultura clàssica va guanyant. Encara vivim en societats de la competició, en l’arena del poder i dels diners. Però també podem veure com, cada cop més, l’esport es converteix en un objecte per a la producció de discursos típicament moderns que critiquen els valors clàssics, des de la reivindicació de la salut mental a la denúncia postcolonial, passant per les crides del feminisme o l’ecologia. Totes aquestes maneres de criticar l’esport eren impensables no fa gaires anys fora dels marges, i avui dia les manega qualsevol tuitaire. L’entropia cultural de la modernitat va a poc a poc, però hi ha senyals per creure que s’estén, inexorable. I, en teoria, l’entropia accelera la dissolució de l’ordre establert, que és la condició necessària per a la revolució.

 

[Font: www.nuvol.com]