El final de l’aventura

L’actriu italiana Monica Vitti, que va morir ahir a Roma als 90 anys, va ser la gran còmplice del millor Michelangelo Antonioni

                                                                           Monica Vitti a ‘L’avventura’, d’Antonioni (1960) LYRE.

Escrit per IMMA MERINO 

El 1957, tres anys després d’haver debu­tat en el cinema amb la comèdia d’Ettore Scola Ridere! Ridere! Ridere!, Monica Vitti (el seu nom real era Maria Luisa Ceci­a­re­lli, nas­cuda el 1931 a Roma, on ahir va morir-hi) va unir-se al Tea­tro Nuovo de Milano, que ales­ho­res diri­gia Mic­he­lan­gelo Anto­ni­oni, i durant un llarg temps ni va riure ni va fer riure com a actriu. Amb Anto­ni­oni, va empren­dre una gran aven­tura del cinema modern en què el seu ros­tre va con­ver­tir-se en una icona de la crisi exis­ten­cial, l’avor­ri­ment, la insa­tis­facció, la inco­mu­ni­cació de la huma­ni­tat (si es vol, bur­gesa) con­tem­porània.

Tot va començar amb L’avven­tura (1960), pel·lícula estre­nada en el fes­ti­val de Canes (on va ser mal­trac­tada durant la pro­jecció ofi­cial, però va rebre un suport incon­di­ci­o­nal de crítics i per­so­na­li­tats del món de la cul­tura que hi van reconèixer una bellesa dura que s’ha fet incon­tes­ta­ble amb el pas del temps) en què Vitti deam­bula per Sicília a la recerca d’una amiga des­a­pa­re­guda de cop i inex­pli­ca­ble­ment en una illa esquerpa, Lisca Bianca, sense dei­xar ras­tre: un mis­teri que, con­tra­ri­ant les con­ven­ci­ons nar­ra­ti­ves, no s’arriba a resol­dre. Va con­ti­nuar amb La notte (1961), en què, enmig de la fri­vo­li­tat d’una festa amb la qual dis­treure el tedi, fas­cina un escrip­tor (Mar­ce­llo Mas­tro­ianni) en crisi amb la seva esposa (Jeanne Moreau) que, al final, li lle­geix una antiga carta d’amor d’ell, que no la reco­neix com a seva: un dels moments més tris­tos mai vis­tos al cinema.

Deambulant a Roma

Va persistir amb L’eclisse (1962), pel·lícula en la qual Vitti torna a deambular silenciosament, en aquest cas en una Roma que acaba engolida per la foscor fantasmal d’un eclipsi, fugint d’una relació acabada (amb un personatge interpretat per Francisco Rabal) i vivint una aventura condemnada a no anar enlloc amb un agent de borsa (Alain Delon) amb el qual Antonioni dona compta del tràfec i de les obscuritats del món financer. I, en principi, va concloure amb Il deserto rosso (1964), en què una dona, vagant entotsolada i desolada en el paisatge industrial de Ravenna, no sap massa què li passa i els espectadors tampoc; casada i amb un fill, sense problemes materials, sent un malestar, una inadaptació a un món canviant davant del qual se sent estranya.

Monica Vitti, doncs, va interpretar successivament Claudia, Federica, Vittoria i Giuliana. No va ser la musa d’Antonioni, com es va repetint arran de la seva mort, sinó la còmplice en la creació d’uns personatges que, encara que pertanyin al món burgès, d’alguna manera ens representen en la fragilitat, les decepcions, l’alienació, les recerques inútils de l’amor com a salvació. Ho va fer amb una presència lluminosa dins d’un món en ombres, una expressió malenconiosa que fa que sembli que sigui on és i alhora no hi sigui, una mirada intensa i aquella veu una mica rogallosa a la manera italiana.

Quinze anys després d’Il deserto rosso i del trencament de la relació sentimental amb el cineasta, Monica Vitti va tornar a col·laborar amb Antonioni a Il mistero di Oberwald (1980), una adaptació de l’obra teatral L’àliga de dos caps, de Jean Cocteau, en què una reina vídua s’enamora del revolucionari que vol matar-la.

Gran actriu europea

Aleshores, convertida en una gran actriu europea que també va treballar amb Joseph Losey (Modesty Blaise) i amb Luis Buñuel (El fantasma de la llibertat) retornat a França, havia explotat la seva vis còmica retinguda en comèdies italianes del retrobat Ettore Scola, Alberto Sordi i Mario Monicelli, que va destinar-li un dels seus grans papers a La ragazza con la pistola, en què, seduïda per un pocavergonya que l’abandona, per imperatiu familiar se’n va a Anglaterra per venjar-se’n, però hi descobreix la possibilitat d’una vida més lliure.

A partir de finals dels anys vuitanta, Monica Vitti va anar abandonant el cinema o aquest va abandonar-la. De manera discreta, va convertir-se en professora d’interpretació de l’Acadèmia de Roma. Fins que va apagar-se amb una malaltia degenerativa. El diari Le Monde va matar-la fa vint anys publicant en portada la notícia falsa del seu traspàs. Ha arribat el final real de Maria Luisa Ceciarelli, però resta l’aventura de Monica Vitti.

[Font: www.elpuntavui.cat]