No canviar de llengua és l'únic acte que produeix un sentiment polític entre els catalans ara mateix.
Llucià Ferrer a ‘Atrapa’m si pots’
Escrit per Joan Burdeus
Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles
No canviar de llengua és l’únic acte que produeix un sentiment polític entre els catalans ara mateix. Anys llum més a prop del cor que res que passi al Parlament. Per això cada pocs dies hi ha una polèmica en aquest sentit que fa uns anys estava totalment fora de l’agenda. La darrera va ser ahir, quan Inés Arrimadas va atacar TV3 per un tall del concurs Atrapa’m si pots, en què Llucià Ferrer no va donar per bona una resposta perquè la concursant no la sabia en català. El més interessant de la cosa no és que Arrimadas s’hi llancés a la jugular, sinó pensar en si el presentador hauria fet el mateix en els anys del Procés, en què gairebé es demanava perdó per parlar en català a Catalunya. Que Ferrer resolgués el problema amb desimboltura reflecteix un canvi en els temps.
És un avenç o un retrocés? L’independentisme lamenta que fa uns anys estàvem parlant sobre com forçar Espanya a acceptar un referèndum d’autodeterminació, i fins i tot va haver-hi uns mesos en què feia sentit pronunciar en públic i en veu alta sintagmes com ara “vaga general”, “resistència pacífica” o “tractors a les carreteres”. Tornar als mínims de la immersió seria el símptoma més clar de la desfeta. Però també està covant-se un discurs optimista: com que el Procés es va basar en una retòrica contrària al nacionalisme i al conflicte que els partits van fer servir per capturar el país en un farol sense conseqüències, se celebra el gir realista en el marc mental i en els discursos, que hauria de servir per construir una base més sòlida i que no ens prenguin el pèl de nou quan torni presentar-se una oportunitat.
I després hi ha la lectura de l’espanyolisme cosmopolita de sempre. Quan aquest marc s’invoca des de la dreta, l’enfortiment de la consciència nacional a Catalunya es descriu com una amenaça frontal que cal combatre amb discurs d’odi, feixistes titllant de feixista l’oprimit, etc. Res de nou. Des de l’esquerra és més subtil: com que l’independentisme ha fracassat ell solet (en això tenen raó), ara els toca a ells dominar el debat durant uns anys, i podríem fer el favor de no parlar de llengua perquè és un tema molt incòmode quan es tracta de reformar Espanya.
El problema de l’esquerra és que la llengua és la més social de les polítiques que es poden fer a Catalunya. Si l’independentisme va començar com una qüestió de greuges aparentment universals com ara el pacte fiscal, Rodalies, i tot el paquet de polítiques que en un estat nacionalment normal es resolen per via democràtica, des de la sentència de l’Estatut a l’u d’octubre s’ha demostrat irremissiblement que a Espanya només existeix l’argument nacional. I un cop vist que el conflicte va de sobirania, l’única manera honesta d’apoderar els oprimits és explicar-los l’arrel veritable del conflicte. Com que a Catalunya la conversa que t’ensenya qui i com t’està aixecant la camisa s’ha fet i es fa en català, no hi ha cap política emancipadora més urgent que ensenyar llengua i història als captius de la bombolla castellana. No canviar de llengua és una manera concreta de fer-ho.
La gent està intentant agafar-se a la llengua en l’esfera privada perquè els partits no els tornin a fer passar per idiotes amb el seu discurs públic. Perquè arribi un dia en què el que passa al Parlament ens torni a fer sentir tan polititzats com quan demanem en català en un bar de Barcelona, caldrà que el desvetllament lingüístic es tradueixi en desvetllaments electorals.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário