Últimes notícies del Chaco

 Avancem un fragment de la nova novel·la de Carles Casajuana, ‘Últimes notícies del Chaco’ (Proa), una exploració de les relacions diplomàtiques en l’àmbit civil.

Carles Casajuana

“Mentre esclata la disputa d’unes terres a la selva del Paraguai, a l’advocada d’una multinacional se li complica la vida”. Aquesta és la premissa de la novel·la Últimes notícies del Chaco (Proa), la darrera obra de Carles Casajuana. La protagonista de la novel·la és la Laura Codina, una advocada de cinquanta-set anys que enceta una nova trajectòria professional en una multinacional. Aquest nou camí l’obliga a negociar amb diverses oenagés per resoldre un conflicte que enfronta els interessos de l’empresa i la comunitat indígena dels corintios. Amb aquesta història, Casajuana indaga la difícil convivència entre la noció de progrés i la preservació d’espais naturals i cultures. Avui us n’avancem un fragment.

Vilamajor va anar al gra sense prolegòmens, parlant torrencialment, com tenia per costum. La seva veu era greu, forta, i la remor del carrer no era cap obstacle per sentir-lo. ¿Tenia un minut? Li trucava perquè hi havia una oenagé que li estava tocant els collons i volia que s’ocupés de neutralitzar-la. Era una oenagé anglesa i havia pensat en ella perquè sabia que de jove havia treballat en un bufet de Londres i coneixia bé el món anglosaxó. L’oenagé s’anomenava Alive i havia muntat una campanya contra ell i contra Agrotran, per un plet que tenien al Paraguai. Alive els acusava d’estar intentant robar unes terres a uns aborígens. Era l’acusació més absurda que li havien fet mai. En primer lloc, entre Agrotran i la finca en qüestió no hi havia cap relació directa. Aquelles terres eren d’una empresa argentina, Monteagudo. Agrotran era únicament propietària d’un paquet d’accions de Monteagudo, res més. En segon lloc, Monteagudo no podia robar aquelles terres a ningú perquè n’era la propietària legítima, amb un títol de propietat impecable, estès pel govern del Paraguai feia més de cinquanta anys. Els que estaven intentant robar les terres eren aquells indis, que hi vivien com si fossin seves. Els directius de Monteagudo ho havien tolerat, estúpidament, i ara ho pagava ell. Perquè això era el més irritant de l’assumpte: Alive i dues o tres organitzacions satèl·lits l’estaven acusant a ell personalment de voler-se quedar aquelles terres. Com si n’estigués fent fora els aborígens per construir-s’hi una torre amb jardí i piscina, vaja. Estaven inundant les xarxes d’articles contra ell. Segur que hi havia alguna manera de parar-los els peus, ¿oi? Les oenagés no podien anar difamant la gent sense solta ni volta. Era intolerable. ¿Se’n podia ocupar, sisplau? La Mònica Varela, la directora de Comunicacions de l’empresa, li enviaria informació amb tots els ets i uts. Moltes gràcies.

I va penjar. Es notava que era un home acostumat a ser escoltat, no a escoltar, i que li agradava fer-ho sentir als col·laboradors. A ella no li va fer gaire bon efecte. A més, aquell afer li sonava a pel·lícula del Far West. Ignorava que Agrotran tingués interessos al Paraguai i no s’hauria imaginat mai que això els pogués crear problemes amb uns indígenes. ¿Encara quedaven indígenes, al món? Volia dir com a comunitats separades, esclar, perquè d’indígenes ja s’imaginava que n’hi havia a tot Amèrica.

(…)

A l’aeroport, va tafanejar per les botigues buscant alguna coseta per a la Núria i el Miquel. A part dels previsibles peluixos, no era fàcil trobar res per a nens. Va acabar comprant-los dos cotxes en miniatura i unes xocolatines i va seure a esperar. Per fer temps —el vol sortia amb quaranta-cinc minuts de retard— va obrir dos dels enllaços del correu de la Mònica Varela. Va entendre de seguida el motiu d’aquell interès tan viu de Martí Vilamajor. Tots dos eren de notícies il·lustrades amb una foto d’ell. Els titulars eren de caire molt personal: «Alive acusa el president d’Agrotran d’apropiació indeguda de territoris indígenes», deia un. I l’altre: «Agrotran i Vilamajor, acusats d’ocupar terres dels indígenes del Paraguai». En una de les fotos es veia Vilamajor amb una samarreta esportiva, tot somrient, a la coberta d’un iot. Era lògic que estigués empipat.

Va llegir les dues notícies amb atenció; deien que les terres en litigi pertanyien des de temps immemorials a una de les poques comunitats indígenes no contactades que quedaven al món, els coroinos, i que Monteagudo —filial d’Agrotran— hi havia començat a obrir un camí, a tallar arbres, a construir barracons per als treballadors i a preparar les terres per conrear-les. Citaven directius d’oenagés que ho consideraven una invasió intolerable de l’espai vital d’aquella tribu i que asseguraven que, al Paraguai, els ecologistes i els defensors dels drets dels indígenes es mobilitzarien per evitar-ho. Tractaven Monteagudo com un simple braç executor d’Agrotran i responsabilitzaven Martí Vilamajor personalment dels danys que Monteagudo estava causant als coroinos i al medi ambient del lloc on vivien, un regió anomenada Chaco. Hi havia mapes de la zona, però ella no estava gaire familiaritzada amb la geografia de l’Amèrica del Sud i no aconseguia situar-la: ¿es trobava prop de l’Argentina? ¿O més aviat cap al Brasil?

Va obrir dos enllaços més i va veure que, paraula més paraula menys, deien el mateix. També esmentaven Martí Vilamajor, però no contenien fotografies seves. Va tornar a telefonar a la Mònica Varela, sense èxit, i va decidir que quan arribés a casa ja s’ho miraria amb més calma. No li agradava llegir textos llargs al mòbil. Creia recordar que l’Organització de les Nacions Unides havia aprovat un conveni internacional sobre els drets de les poblacions indígenes. Hauria de consultar-lo. Podia ser un punt de referència útil.

 

[ Foto: Margarita Massanet - font: www.nuvol.com]