S’ha mort Tonko Maroević, l’amic croat de la poesia catalana

Poeta, crític, historiador de l’art i traductor, Maroević ha estat una figura imprescindible de la cultura croata

Tonko Maroević a Gandia

Escrit per Pau Sanchis

Tonko Maroević va nàixer a Split el 1941 i va estudiar literatura comparada i història de l’art a Zagreb. Va treballar des de 1970 a l’Institut za povijest umjenosti (Institut d’història de l’art) de Zagreb fins que es va jubilar el 2011.  Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a poeta, crític literari i d’art i traductor. Des de 2002 era acadèmic de la HAZU (Acadèmia Croata de les Ciències i les Arts).

L’última vegada que vam coincidir, a l’octubre de 2019, a Zadar, estava fascinat amb les Sàtires de Ludovico Ariosto, que estava traduint. L’italià ha estat la llengua de la qual més ha traduït tant autors contemporanis (Pirandello, Saba, Sanguinetti), com poetes medievals i del Renaixement (Dante, Petrarca). Un dels seus interessos era fer parlar en croat els poetes petrarquistes d’expressió italiana de la costa de Dalmàcia. A més de l’italià, però, Maroević va traduir del castellà (sobretot Borges), del francès (Queneau), del grec (Kavafis), de l’eslovè i del català.

Tonko sempre deia que ell era més crític que poeta i, també, que traduïa per plaer, perquè la seua faena era la d’historiador de l’art. De fet, va ser a través de l’art que va entrar en contacte amb la cultura catalana. El 1967, en un congrés sobre cultura bizantina a Ravenna, va conèixer l’arqueòleg Frederic-Pau Verriè, aleshores director del Museu de la Ciutat de Barcelona. Verriè va regalar-li una antologia de poesia catalana traduïda a diversos idiomes a partir de la qual va conèixer poetes com Carles Riba, Salvador Espriu o J.V. Foix, per nomenar els tres predilectes, entre d’altres.

Fa sis anys, el 17 de setembre de 2014, vaig tindre l’ocasió de veure com els vells amics es tornaven a trobar després de molt de temps. Tonko Maroević era el poeta convidat als Dilluns de l’Arts Santa Mònica. Just després de la lectura es va atansar un senyor gran amb els braços tan oberts com li permetien les cames i el bastó, era en Frederic-Pau Verrié, que havia sabut que l’amic croat venia a Barcelona i volia saludar-lo. La sorpresa de Tonko Maroević fou majúscula i, emocionat, va abraçar el seu “primer amic català”.

Tonko Maroević era un humanista i un home curiós que s’interessava per moltíssims assumptes. Com a poeta, pertanyia a una generació que s’havia esforçat per introduir nous referents en la literatura croata, com ara Borges, de qui va traduir diverses obres i a qui va dedicar uns quants assajos.  És en aquest context on encaixa inicialment l’acostament a la literatura catalana, a més de l’interès per l’obra d’artistes com Miró, Brossa o Tàpies. Després de diverses publicacions en revistes i antologies de poesia universal, aquesta dedicació cristal·litzà en una antologia, Bikova koža (La pell de brau), de 1987, que recollia textos de poetes del segle xx, des de Maragall fins a Pere Gimferrer.

La literatura catalana no era per a Maroević una ocupació central, però tampoc era una qüestió secundària. Recorde encara el dia que va aparèixer al meu despatx de la Universitat de Zadar amb un exemplar d’aquella antologia. L’acadèmic venerable venia a veure’m a mi, el jove professor de català, per parlar-me de poesia amb els ulls encesos de curiositat i d’il·lusió gairebé infantils. Aquell fou el principi d’una gran amistat i d’un diàleg literari i humà que ha quedat interromput bruscament.  Jo he perdut un amic, però la literatura catalana es queda sense un lector apassionat que va traduir els sonets de Sol i de dol, La pell de brau, Cementiri de Sinera, algunes de les Elegies de Bierville (m’agradaria molt rebre la notícia que finalment les va acabar) i molts altres poetes amb els quals va establir relacions d’amistat al llarg dels anys (el 2018 va publicar una segona antologia Riječi za jedan lapidarij , que manlleva el títol d’un vers de Pere Gimferrer i abasta 42 autors des de Montserrat Abelló fins a Jaume Coll Mariné). Ara voldria enviar una abraçada a Carles Torner, Simona Škrabec o Josep Piera, entre molts d’altres que també l’estimaren. I també a Iva Grgić, companya de vida i literatura.

Tonko enviava postals als amics. De tant en tant, a la bústia arribava una fotografía de Zadar o de Stari Grad i al dors unes quantes ratlles escrites amb una lletra menuda que evocaven trobades passades i invocaven les futures. Abans d’arxivar-les, les postals de Tonko volten per casa durant un temps, a la nevera, a la novel·la que tinc a la tauleta de nit, a l’escriptori. L’última és de juliol i no puc llegir-la sense ennuegar-me… em recorda que encara que aquest estiu no ens haguem vist, espiritualment estem junts.  Així serà ja per sempre, amic.

 

[Foto: Ana Borja - font: www.nuvol.com]