Guia filosòfica per sortir a sopar en un present sense substància
Escrit per Joan Burdeus
No tinc gens clar si les converses amb mascareta són més o menys intenses que sense, si perdre els llavis però amplificar els ulls ho fa tot plegat més espiritual o més sensual: em caldria un altre virus que ens obligués a dur antifaç i a deixar la boca a l’aire per comparar (pangolins asmàtics i esotèrics sibarites xinesos: feu de les vostres). Ara es pot veure millor que aquell excés de vida que sobreeixia els primers dies que vam tornar al carrer tenia més de patologia que de salut, com l’alegria de jugador de casino en ratxa, fràgil i amb una deriva autodestructiva que als altres els hi veiem de seguida però qui és el guapo que se la detecta a si mateix abans que sigui massa tard. El més estrany de la pandèmia són els quinze dies de retard que converteixen el present en un després i un abans sense cap substància pròpia: sembla una d’aquelles malediccions plenes de condicionals i lletra petita de les mitologies, com si haguéssim robat el foc dels déus o menjat justament la fruita de l’únic arbre que no tocava i la condemna exemplaritzant sigui viure en un món en què l’avui és el resultat d’allò que va passar fa dues setmanes i les conseqüències de la nostra acció només es poden recollir passat el mateix lapse arbitrari. És irònic perquè res no ha canviat en la maquinària del real, els efectes segueixen units a les causes amb la cadena de sempre, però n’hi ha prou de retocar una mica la perspectiva temporal perquè tot s’estranyi. Crec que la dislocació ens fa sentir titellaires de nosaltres mateixos, com si el jo del present es trobés a les bambolines movent els fils del jo de quinze dies del futur i l’important fos el ninot. I esclar, quan som a la fosca i no dalt de l’escenari, vivim d’una manera interposada i una mica perversa.
El confinament era surrealista però real, mentre que les nits d’estiu amb la corba enlairant-se estan sent un simulacre. No he estat mai gaire amant de l’autenticitat i sempre vaig empatitzar amb el traïdor de la tripulació de Matrix que ven els seus companys rebels a les màquines esclavistes a canvi de què li esborrin la memòria i el mantinguin dins de la realitat virtual amb molts diners i molts filets de vedella japonesa generats per ordinador. Al capdavall, en la infància estem tot el dia contents perquè és un simulacre de la vida, i sol funcionar millor viure en mode simulacre d’immortalitat que fer el suposadament adult i reconciliar-se amb la nostra finitud. De debò esteu segurs d’haver conegut algú que hagi arribat a aquesta nivell? Em costa tant distingir entre aquell que diu que té la mort integrada (dur la mort a la boca, fer-se amic de la pròpia mort, mirar la mort als ulls…) i aquell que simplement se n’oblida i va fent anar la visa al restaurant fins al dia de l’infart, que sigui ràpid i ens agafi després de postres ben greixoses, que al final penso que el que realment funciona és oblidar. La felicitat te la donen els altres i les coses, i te la saboteja el temps i el jo, i per això l’estadi superior de la filosofia (que és alhora el seu origen) és entretenir el pensament amb riures i sopars.
Entre el Zoom i les passejades amb mascareta, la setmana bona va ser la del mig, la dels restaurants acabats d’obrir i la ingenuïtat més absoluta, l’oblit irresponsable i avui soparem a la nostra taula del racó i el vi negre estarà tan fred que semblarà rosat. Era una felicitat del tot simulada que estava endeutant-se amb el real. Ara que la simulació palesa la mala qualitat del codi i els glitches tornen a deixar veure la tramoia moral, no sé si prefereixo ombres o realitat, la pastilla blava o la pastilla vermella: pregunteu-m’ho entre la primera i la segona ampolla perquè a les postres serà massa tard.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário