Cauen mai del tot, les màscares?

Sandra Comas debuta en la novel·la amb 'Encara som nosaltres', de la mà de La Campana

Sandra Comas

Escrit per Anna Carreras i Aubets

La vida sol ser un castell de mentides. Aquesta immensa i lamentable realitat d’un segle on les dobles identitats i els filtres embellidors es confabulen per amagar les misèries rere capes de pintura virtual és el punt de partida de la primera novel·la de Sandra Comas, que fins ara només havia publicat el recull de contes Eixam, vuit contes per a vuit veus (Voliana, 2016). Com en tota bona primera novel·la, el llibre conté excel·lències que dibuixen cap on anirà la carrera de l’autora i, en paral·lel, destapa mancances lògiques d’una primera aventura narrativa llarga.

Encara som nosaltres (La Campana) és la història de dos amics que es retroben després de molts anys. Junts, quan tenien dotze anys, van viure un fet que els va marcar la vida. De fet, el daltabaix treu el cap a les primeres pàgines del llibre, amb la qual cosa l’esperada intriga de la novel·la fa figa a la primera de canvi. Al cap del temps, i després d’una comunicació únicament virtual on tot és de color de rosa, l’Àngel i en Pol coincideixen a Barcelona i s’adonen que cadascú per la seva banda ha mirat de construir-se una imatge falsa basada en la felicitat. Sandra Comas incorpora a la novel·la els correus electrònics que s’intercanvien els dos protagonistes (i potser en fa un gra massa, i els situa moltes vegades on no toca. Excessos d’una òpera prima, com les repeticions), amb les boles pertinents sobre els èxits de cadascú. Quan inevitablement cauen les màscares per haver allargassat massa la comèdia, queda allò essencial. Un tema que no deixa de ser un clixé i, en el fons, un contrasentit: després d’una vida viscuda, és impossible tornar a ser com s’era quan es tenien dotze anys. Perquè, en el fons, l’únic que fan els personatges és el que ha fet tothom alguna vegada: “interpretar totes les coses des d’un punt de vista molt més engrescador i convertir el defecte en qualitat, l’anodí en interessant, l’ordinari en singular”.

Sandra Comas prepara l’escenari de la trobada i la confessió subsegüent. L’Àngel està amb la Laura, fa de conservador en un museu i prepara la tesi doctoral sobre arqueologia. Evita l’Olga, una companya de feina amb qui no vol una relació més enllà de la laboral. En Pol s’està separant de la Sophie. És galerista reputat a Nova York i, malgrat que va trencar tot lligam amb la capital, torna a Barcelona tot sol. La Laura també serà absent. Tots dos compartiran de nou el pis que ja va ser la llar conjunta en èpoques passades. Estaran sols. És una llàstima que les confessions arribin en comptagotes, escampades entre pàgines i pàgines de records d’infantesa, alguns dels quals no tenen cap mena de rellevància per a la construcció de la trama. A banda d’en Pol i l’Àngel, un tercer personatge és clau a Encara som nosaltres: l’Agnès, germana d’en Pol, que va viure el mateix fet traumàtic que ells i que ara, temps després, també es retroba amb el seu germà a Barcelona per vendre el pis dels pares.

Malgrat el començament de la novel·la té un ritme lent, de posada en escena progressiva, de presentació dels personatges, Sandra Comas té un estil basat en el diàleg i la descripció. Certa penetració psicològica contribueix a farcir els personatges, però es podria haver anat molt més enllà, es podria haver explorat més la condició humana, la infidelitat dels personatges, la síndrome d’Èdip, la mitja veritat com a tapadora. I sobretot es podria haver burxat més en el poder del fantasma de l’enlluernadora Lisa, la mare d’en Pol i l’Agnès i l’autèntica desencadenant de la personalitat dels protagonistes, una manera de ser basada en un aprenentatge prematur, en “la certesa que no valia la pena esforçar-se gaire en res, perquè la vida et fotria de tota manera”.

La capacitat de distingir entre fantasia i realitat és un tret característic d’una ment sana, es diu a Encara som nosaltres. Per això l’Àngel i en Pol s’escriuen els correus electrònics de nit, l’hora que se senten més inspirats per entrellaçar veritat i mentida. I s’esforcen perquè totes dues siguin la cara i la creu d’una mateixa moneda. Què passa quan hem de reconèixer que hem basat el relat de la nostra mentida en una farsa de cara a la galeria? Quan tremolen els fonaments, què en queda de nosaltres? Reconstruir una vida des de l’honestedat no resulta senzill en una època on la manipulació sembla ser la norma imposada a tots nivells.

[Font: www.nuvol.com]