Joan Tardà entrevista l'escriptor Owen Martell a Barcelona
L’escriptor gal·lès Owen Martell publica Interval (Edicions del 1984), una novel·la que relata com va viure el pianista de jazz Bill Evans la mort de l’amic i company de grup, Scott LaFaro. Joan Tardà entrevista l’escriptor i després fa un repàs del seu llibre, publicat en català per Edicions de 1984. La traducció a la nostra llengua és de Marc Rubió.
-Vostè és un gran aficionat al jazz, oi?
-Doncs, mira, et sorprendré. No, no sóc un gran fan del jazz modern, ni tan sols dels clubs de jazz. Els clubs de jazz d’ara ja no són el que eren abans. Són molt cars. Em quedo amb el jazz dels anys 60. Miles Davis, John Coltrane… Quan escoltes a Coltrane pots percebre un rerefons de lluita social en la seva música. El moviment pels drets de la població afroamericana, per exemple. Crec que el jazz d’avui en dia no té cap connotació específica, cap causa justa per amplificar. Ara, els músics de jazz fan coses molt sofisticades…
-I què me’n diu de Bill Evans?
-Honestament, crec que Evans no representa la manera en què la majoria de gent entenia el jazz. Considero que, en el seu cas, la música anava per un camí diferent del d’artistes com ara Wynton Marsalis, Thelonious Monk o Keith Jarrett. Diria que Evans tractava d’explorar el seu jo interior amb la música, trobar-se a si mateix. O, simplement, trobar un sentit a la vida.
-El pare d’Evans era gal·lès, com vostè.
-Mira, he gaudit molt escrivint la trama familiar dels Evans, sobretot, des del punt de vista del pare i la mare. La mare d’Evans era russa. Per tant, es va formar una combinació de cultures molt pròpia de la societat americana de l’època i l’actual. Jo, personalment, sempre he estat interessat en la societat americana. Crec que ara, però, és molt fàcil ser-ne crític.
A Interval, on també tracto de retratar la ciutat de Nova York, homenatjo Evans per la tradició del jazz a Gal·les, ja que el seu pare procedia d’allà, com bé dius.
-Ara, sembla que torna a estar de moda el jazz de les dècades dels 50, 60 i 70’s.
-Sí, però jo crec que va més enllà d’un tema de tendències i modes. A través del jazz, els músics afroamericans van poder apropar-se al somni americà, cosa que no van poder fer els seus pares. Ara, hi ha noves generacions que, d’alguna manera o altra, es tornen a trobar en la mateixa tessitura. Una espècie d’aïllament socioeconòmic produït per la baixada adquisitiva de la classe mitjana. El jazz, això de connectar amb els desencantats, ho sap fer molt bé.
-Què destacaries de la vida de Bill Evans?
-Els pares d’Evans van conèixer què és patir per tirar endavant la família, no havien tingut una vida fàcil. En canvi, Evans va portar una vida de músic, una vida bohèmia i, a voltes, esbojarrada. Tant, que fins i tot va acabar engantxant-se a l’heroïna, cosa que el seu pare li va recriminar sempre, tot recordant-li que podria haver tingut fills, una feina estable i una casa on estiuejar. És a dir, Evans podria haver viscut el somni americà perquè els seus pares havien treballat de valent per donar-li una bona educació i oportunitats. A Evans, la música li va complicar la vida.
-Sovint es diu que Bill Evans va fer de pont entre la música clàssica i el jazz.
-Des de petit, Evans va tenir una formació musical clàssica. Es va apropar al jazz com un exercici intel·lectual. El seu estil no és estàndard, és només seu. Res semblant mai abans no s’havia escoltat.
-I del ganxo de la història, el contrabaixista Scott Lafaro, què me’n pot dir?
-Lafaro va deixar de ser una mera companyia, va revolucionar la bateria, tot fent que el bateria guanyés protagonisme amb solos i ritmes melòdics renovadors. Fugint de les pautes contemporànies. Una equitat de protagonisme amb el pianista que no s’havia vist mai. Fins i tot, hi ha moments en què, més enllà de portar el ritme, Lafaro agafa el timó. Això, rarament s’havia vist abans en el món del jazz. El Bill Evans Trio estava tan unit, tan sincronitzat, que quan els escoltes pots notar com es miraven, com s’entenien amb un simple gest.
-Vostè, en una entrevista, va dir que “si pogués tocar la bateria deixaria d’escriure demà”.
-Cert,em deleixo per tocar la bateria. Ho trobo molt atractiu. Fins i tot, diré que ho he idealitzat. Saber tocar la bateria contrasta amb una altra gran passió meva, escriure. La literatura és solitària, meticulosa i escrupulosa. A més, la literatura és llibertat total. En canvi, quan toques la bateria, cosa que he intentat un parell de cops, tens un marc de referència. Això, significa portar el compàs d’un grup de persones que es troben en plena sintonia amb tu i que viuen amb intensitat el mateix moment. Ara mateix no puc permetre’m el luxe de comprar-me una bateria, no tinc espai ni temps, però crec que és bo tenir ambicions que saps són gairebé inabastables.
-El llibre tracta amb més intensitat el tema del dol que no pas el musical.
-No he volgut escriure un llibre de jazz, no volia caure en els clixés del jazz tampoc. La meva escriptura és massa prudent com per fluir lliurement, com fan els músics del gènere.
-Vostè tendeix a escriure i parlar en gal·lès. Ha estat un repte publicar el primer llibre en anglès?
-Sí, i tant. Amb Interludi, m’he demostrat a mi mateix que publicar també en anglès. Lamento, però, que el fet d’escriure en anglès generi més respecte. Entenc que la diferència de parlants entre gal·lès i l’anglès és abismal, però, tot i així, em sap greu que quan escric en gal·lès la gent sigui, a vegades, una mica despectiva. El tracte és diferent perquè només es gal·lès i no anglès o castellà.
-El gal·lès, com el català, és una llengua minoritària i amenaçada.
-Et diré una cosa, estic molt orgullós que el meu llibre hagi estat traduït al català. En Marc Rubió ha fet, segons em diuen, una feina brillant. A Gal·les som molt conscients sobre el context lingüístic i polític que esteu vivint. Per nosaltres sou un referent. En termes de llengües minoritàries, des de Gal·les, mirem Catalunya amb molta admiració. Teniu 10 milions de parlants, es diu aviat.
-Com és escriure en una llengua que té 500.000 parlants?
-Com ja et deus imaginar, el mercat literari gal·lès és molt més petit que el català. Aleshores, les possibilitats són més reduïdes. No obstant, el mercat és fort perquè els que hi són estan molt compromesos amb la nostra llengua. Si escric en gal·lès és per defensar-la, per enriquir-la. De fet, considero que escriure en gal·lès, com en català, és un acte de posicionament polític. Tradicionalment, el domini d’una llengua sobre una altra ha estat fruit d’una voluntat de controlar políticament una societat. Aleshores, fer-ho és tan arriscat com necessari.
-Per acabar, vostè escolta molta música?
-Escolto música quan sento que la vida em sobrepassa, és a dir, molt sovint.
Interval d’una vida truncada pel jazz
Als anys 60, durant el període musical anomenat “el naixement del cool”, el pianista i compositor de jazz nord-americà Bill Evans va despuntar en un moment en què Miles Davis, amb el seu tan celebrat Kind of blue, arrassava. Evans, fill d’immigrants russos i gal·lesos, va llançar un disc innovador titulat Sunday at the Village Vanguard després d’una sèrie de concerts al barri novaiorquès de Greenwich Village amb la seva pròpia banda, el Bill Evans Trio. Evans al piano, Scott LaFaro al contrabaix i Paul Motian a la bateria, cadascú sintonitzat i en concordança amb els altres per sacsejar el panorama musical.
Un mal dia, però, quan semblava que el Bill Evans Trio havia de conquerir el cel, el contrabaixista del grup, Scott Lafaro, va morir en un accident de cotxe a l’edat de 25 anys. Després de trencar els esquemes del que s’havia fet fins al moment, amb un jazz que recollia influències de la música clàssica per situar-se en el postbop, el grup quedava trencat. La tragèdia portaria Bill Evans, íntim amic de Lafaro, a desaparèixer de la vida pública durant gairebé quatre mesos. Què va fer durant aquest temps? Com va viure Bill Evans, un home destinat a ser un dels astres del jazz, la pèrdua d’una gran amistat i peça cabdal de la seva tan anhelada banda?
Owen Martell publica Interval (Edicions de 1984), una novel·la que imagina com va ser el període en què Bill Evans es va refugiar en si mateix per pair el que havia estat més que un cop dur. El dol per la mort de LaFaro el va turmentar fins a fer-li perdre els estreps, però no només a ell, sinó també al seu cercle més proper.
Owen Martell va néixer a Exeter (Gal·les) l’any 1976 i va estudiar a Oxford. Ha treballat com a periodista a la BBC i ha rebut diversos premis per les seves obres en gal·lès com “Dyn ir Eiliad”, considerada com una de les de referència de la narrativa gal·lesa actual.
Interval s’estructura a partir de quatre punts de vista diferents. Harry, el germà gran i amb menys talent; Mary, una dona desgraciadament casada; i Harry Senior, un pare que s’ha jubilat i que no sap què fer amb la vida. Així doncs, les diferents veus es combinen i se separen harmònicament per relatar el moment en què, al bo d’en Bill, se li va esfondrar el món.
La prosa de Martell, sense ser tan arrauxada, recorda la de Jack Kerouac per semblar improvisada i tenir un rerefons espiritual. Alhora, malgrat assumir la complicada tasca de retratar un gegant del jazz com Bill Evans, els fets s’expliquen de forma planera i sense sortides de to grandiloqüents. La narrativa, àgil i cautelosa, contrasta amb la descripció humana, acurada per arriscada, però gens enrevessada.
Interval és, essencialment, una història sobre la pèrdua. La pèrdua de la voluntat, la pèrdua de referents. També, de la pèrdua de la unitat familiar. No és un llibre de jazz a l’ús atès que bona part dels principals esdeveniments de la novel·la tenen lloc molt lluny dels famosos clubs i sales d’assaig de la Setena Avinguda. El lector gaudirà, a més, dels passatges descriptius i detallats de la criança infantil del pianista a Nova Jersey i d’un calorós estiu a Florida de 1961, per exemple.
Amb tot, destaca el mestratge de Martell a l’hora d’escenificar les relacions humanes. Sobretot, la tan mal reeixida entesa entre Bill i el seu germà, Harry. La determinació dels germans per dominar la família es converteix en un devessall de sentiments autodestructius, cosa que queda destrament palesa gràcies a la transparent prosa de Martell, ordenada i alhora encertada. N’és representatiu l’episodi en què un Bill afectat per la la mort de Lafaro aconsegueix comunicar-se amb el seu germà i la cunyada només a través de la seva filla de tres anys, Debby. El tacte i la delicadesa de Martell per l’escriptura provoca que, a cada tomb de pàgina, les ferides sentimentals i les frustracions dels personatges es facin més versemblants i reals. Tot plegat, rematat per l’addició de Bill a l’heroïna.
Ni la droga, que fa estralls en la vida familiar d’Evans, calma l’esperit rebel que crema des de fa temps en el jove Bill. Desgraciadament, en aquell moment, l’única “fusió de jazz” que existia era el trist vincle entre la música i les substàncies estupefaents. És per això que l’autor fa un paral·lelisme inevitable amb l’agitació interior i el desconsol amorós que sent el pare, que recrimina al fill no haver portat una vida estable. Signe simptomàtic d’una època anterior, la del somni americà i el tant celebrat àlbum de Miles Davis, Bitches Brew (1970).
Els pares d’en Bill resten immòbils al llit, mentre la melodia del fill emocionalment rebentat penetra les parets de la llar. Es tracta d’una intrusió momentània perquè, més tard, Martell ens conduirà al solitari i rònec apartament d’en Bill, on ni tan sols el piano li servirà de refugi. I és que la mort de Scott Lafaro coincideix amb un període de temps en què les majors s’ensumaven que el mercat canviaria i la música pop s’obriria pas. Un escenari davant del qual Evans s’hi negava amb ràbia. El llançament del disc Sunday at the Village Vanguard el diumenge següent a la mort de Lafaro diu molt sobre l’agenda cultural imperant dels anys emergents de la dècada de 1960.
Owen Martell té èxit quan altres han fracassat perquè no magnifica gratuïtament la figura d’un home perdut tant per a la seva família com per a ell mateix, i el destí eternament insofrible, però perversament intrigant. Bill Evans era un músic extraordinàriament dotat que es mirava la vida des de fora, a través d’un espiell.
El juliol de 1980, un mes abans de morir, Bill Evans oferia un concert a la sala Zeleste de Barcelona, amb molt bones crítiques, encara que no es trobés en el millor moment de la seva carrera. De fet, a pesar dels múltiples èxits, sempre ha fet la sensació de no estar en el millor moment de la seva carrera, almenys, emocionalment.
[Fotos: Ester Roig - font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário