José Pérez Ocaña es passejava per les Rambles i la Plaça Reial vestit de dona folklòrica espanyola abans que les paraules “crossdresser” o “performance” apareguessin al diccionari. A la Catalunya postfranquista no hi havia cap dels noms i conceptes que avui dia articulen la diversitat d’identitats sexuals i de gènere, i és per això que testimonis com el d’Ocaña resulten especialment rellevants per recordar-nos que les coses existeixen abans que ho digui una tesi doctoral.
José Pérez Ocaña
Frases com “la esperma reprimida es mala pal cuerpo”, “el hombre, al contrario que la mujer, es considerado lo normal” o “yo no soy ningún saco de patatas con ningún nombre” defineixen prou bé la filosofia i personalitat d’Ocaña. Mirant a terra i sense tenir cap idea que està articulant un discurs semblant al que iniciaran els estudis de gènere dels anys 90, Ocaña explica la seva vida i experiència a Ventura Pons, qui li va dedicar el documental Ocaña, retrat intermitent que aquest estiu ha recuperat el Museu Etnològic i de Cultures del Món emmarcat en la programació del Doc’sNoctàmbuls. A Ocaña no li agradaven les etiquetes, però ha passat a la història per ser homosexual, performer, artista, anarquista i activista LGTB. Des de la humilitat i, sobretot, allunyant-se de qualsevol intel·lectualisme pretensiós, Ocaña va defensar la llibertat sexual i d’identitat en un context que, sota l’aixopluc de la Llei de Perillositat Social, reprimia qualsevol persona que se sortís de la norma. I també en aquest context, va desenvolupar un alter ego femení, que protagonitzava totes les seves intervencions artístiques, ja sigui en format teatre, performance al carrer (les seves preferides) o pintura.
Ocaña va haver de fugir del seu poble natal Castillana per la falta d’acceptació de la seva homosexualitat. D’allà, es va moure a Barcelona on es va trobar desencisat amb una ciutat que es prometia més oberta del que en realitat és. Va intentar fer carrera artística, però es va trobar amb un públic excessivament intel·lectualitzat: “Si tu pintura no está respaldada por un título no vale nada, hacen ver que son muy progres pero cuando compran un cuadro a un bohemio tienen que conocer toda su vida y estar respaldados”. Era la mateixa Barcelona on, de plaça Catalunya avall regnava la faràndula de mariners, proxenetes i prostitutes que Ocaña defineix com la “Barcelona de l’alegria” en contraposició a la Barcelona gris (i normativa). I la mateixa Barcelona on la resistència al franquisme i a la Llei de Perillositat Social es va articular en nombroses manifestacions i trobades de grups dissidents.
En aquest marc que podríem considerar progressista i fins i tot intel·lectual, però, Ocaña va destacar per portar la tradició per bandera. Fugir del seu poble natal, per ell, no va ser sinònim de renegar de les arrels i és per això que, tant a la seva obra pictòrica com a l’escènica, l’imaginari que utilitza és el del cristianisme i el folklore que el van criar. Sempre en un sentit fetitxista, el que volia no era donar importància a la religió sinó a la cultura del poble. És per això que les seves performances acostumaven a ser en forma de processó de Setmana Santa i les seves pintures, sovint, representaven Maria Magdalena o la Verge Maria. L’art performatiu va governar la seva vida fins al punt que, l’any 1983, va morir a causa de les fatals cremades que li va provocar una disfressa que va crear per celebrar el carnaval a Cantillana amb la seva família.
Amb el cicle de cinema a la fresca, el Museu es proposa oferir una mirada sobre l’antropologia barcelonina a partir de personatges clau. I Ocaña ocupa un lloc subtil però sòlid en la llarga llista de persones que Barcelona considera patrimoni cultural o identitari. Però, sense desmerèixer la seva tasca, de performers, crossdressers o activistes LGTB, després d’ell, n’hem conegut molts, i en continuarem veient durant anys. El que encara queda de viu i resulta especialment interessant en el seu relat és el divorci que hi ha a Barcelona entre la saviesa popular, necessàriament influenciada pel folklore, i el discurs acadèmic, quedant així un espai buit entremig que només figures com ell són capaces d’omplir. A Ocaña, ens el vam escoltar emparats per la mirada de Ventura Pons i per l’espai idíl·lic que són els Jardins del Laribal. Potser, si el trobéssim pel carrer, l’ignoraríem.
El cicle Doc’sNoctàmbuls té lloc tots els divendres de juliol. Podeu consultar tota la programació aquí.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário