Lildami, nom artístic de Damià Rodríguez, és el raper català de moda. Després de penjar la seva música auto-produïda a Youtube durant anys i de passar pel Sona 9, aquest 2019 el també consegue com "imaparabla boy" ha tret el seu primer disc d'estudi, 'Flors mentre visqui'. Produït per Sr. Chen i amb el segell de Halley Records, és un disc ple de col·laboracions de diferents artistes de l'escena musical catalana amb una proposta de rap transversal i, sobretot, en català. Aquest enginyer de 25 anys ha deixat la seva feina a la Seat per dedicar-se exclusivament a la música. I sembla que està realment "imparable". Lildami inaugurarà el Clotilde Fest, conjuntament amb Pavvla i Pupil·les, aquest divendres 21 de juny, a les 20.30 hores al Jardí del Palau Robert.
- Les teves lletres s'allunyen dels temes que clàssicament ha tractat el rap.
Sí, suposo que sí. Jo crec que el que és important -ja no en el rap, sinó en qualsevol tipus de música- és que el que tu estiguis cantant sigui real. A mi m'agrada escoltar música violenta. Però seria lleig que si jo no he viscut aquest tipus de vida, intentés imitar-la, parlar d'una cosa que no em pertoca. Jo crec que simplement se n'allunya perquè la meva vida està allunyada dels cànons típics que hi ha en el gènere.
- Sovint fas referències a la cultura i l'imaginari col·lectiu catalans. Diries que ets un raper costumista?
Bé, perquè hi ha inspiració de Manel, Els Amics de les Arts i tots aquests grups costumistes. Però sí que a les cançons m'agrada molt fer servir referències que la gent pugui fer seves. Parlem de Detectiu Conan o, a l'últim disc de Plats Bruts. Són coses que la gent que escolta la meva música té molt assimilades. Crec que són referències que mola escoltar, i crec que el que és xulo d'això és que, si jo escolto rap només americà, és molt xungo que faci referència a Plats Bruts -seria la bomba però és molt xungo (riu)-.
- Ha quedat demostrat que es pot fer rap en català. En quin moment se'n va adonar, Lildami, que això era possible?
Jo ho vaig veure fa anys quan vaig conèixer la gent de Pawn Gang. Com que vaig conèixer la seva música va sorgir una amistat i a mi em van fer obrir els ulls i em vaig dir "però a veure, per què no s'està fent en català la música que jo escolto?". Ells van ser els primers que van posar la pedra i van dir: "no, tio, aquí s'està fent trap -o rap- en català, que sona com americà però és d'aquí". Clar que òbviament ja hi han molts raperos: la gent d'Homes Llúdriga, Senyor Oca. Però jo crec que el gènere de Pawn Gang, tal com es va donar, a tanta gent com va arribar i amb el canvi del trap... han sigut els que han posat de moda el rap en català.
- En aquest disc tens una cançó anomenada 'La dels Manel' en la qual utilitzes la base de 'El Mar'. Són un referent tot i ser lluny del teu gènere musical?
A mi m'agraden molt. Sóc bastant fan dels Manel. A veure, la cosa és: a Estats Units (tornem al de sempre), a l'hora de samplejar s'agafen a la música clàssica americana, no? Beuen molt del jazz, del funky... Llavors, l'exercici que vam fer amb el Chen va ser: per què si estem fent-ho aquí hauríem d'agafar també els mateixos exemples que agafen ells? "Osti, anem a fer alguna cosa d'aquí, alguna cosa que ja forma part de la cultura clàssica catalana com els Manel". I va sortir el tema.
- De fet, el teu disc és ple de col·laboracions, i no només amb rapers.
Si, totalment. Bé perquè, a part que n'hi ha molts amb qui hi havia una amistat prèvia i va ser "hòstia tio, tinc l'oportunitat de fer el disc i, ja que cantes... molaria fer alguna cosa", també hem volgut dotar el disc de personalitat en aquest sentit. Fer una cosa més transversal i que no fos rap només per raperos.
- Tens gairebé 27.000 seguidors a Instagram. Què en penses de les xarxes socials? Són el súmmum del "postureig" o una oportunitat de màrqueting?
Les dues coses. Per una banda, a mi les xarxes socials m'han permès que el meu hobby es pogués convertir en la meva feina. Però també és cert que fan fàstic. No dic res de nou, però entres a l'Instagram i veus que tothom és feliç. Veus xavals de vint anys que viatgen a llocs impressionants, que tothom s'ho està passant "de puta mare". Per altra banda, és veritat que la meva feina també ha de tenir una part de "postureig". Per mi és una eina de feina que em permet transmetre la meva música, poder arribar a més gent i, cada cop, intentar que la pilota es vagi fent més gran. Haig de penjar fotos que estiguin bé, però perquè sóc més una marca. Ho entenc, o sigui que sí, ho accepto. Però com a persona, no ho sé...
- Quina creus que és la clau del teu èxit?
No ho sé! (riu). Jo crec que la gent empatitza o fa seves les cançons; fem un tipus de música i parlem d'un tipus de cosa que molta gent s'hi sent representada. Són lletres que parlen de tu a tu i que cadascú pot fer seves. Jo crec que és això, però no ho sé... Podria ser que sóc guapo, però dubto que sigui només per això (riu).
[Foto: Pol Alfageme - font: www.racocatala.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário