La llengua i la mediocritat

Escrit per Diana Coromines

Ara que les institucions del país han tornat a l'autonomia, tota la força que el català alliberi els propers anys dependrà molt del que fem, cadascun de nosaltres, per fer brillar la llengua del país en tots els àmbits possibles. Amb això no defenso una militància de pancarta i full volant. No crec que l'actitud resistencialista d'altres èpoques ens ajudi gaire, perquè la queixa, dins el marc mental de la derrota, no et permet deixar de llepar-te les ferides ni desenvolupar cap instint guanyador. Amb uns polítics que no tenen cap intenció de donar pes i poder real a la llengua, i que juguen a fer l'estadista mentre remenen ociosament les sobralles que els deixa Madrid, l'única manera de fer que el català guanyi és entendre que la llengua és el fil que hem d'estirar per sortir de la grisor actual.

Hi pensava l'altre dia en un debat on em van convidar a participar, organitzat per la Plataforma per la Llengua. Entre lingüistes i polítics, jo hi representava una posició a mig camí. «Es mor, el català?», va preguntar el moderador per donar el tret de sortida a la taula rodona. Com a ciutadana compromesa amb el país, em sap un greu indescriptible que la resposta a la situació actual, en què els atacs a la immersió lingüística ja no vénen només de Madrid sinó de la mateixa Generalitat i dels capatassos que l'administren, sigui el crit elegíac de sempre. «La tiene ahí, la parada de tren», va dir un dels assistents al debat un cop al carrer, responent a una senyora. Feia uns minuts s'havia queixat, en un to mortuori que feia posar la pell de gallina, de la greu situació en què es troba el català.

Qui pot guanyar res, si després de fer ploricó en un debat, a la vida real (on el català se la juga sense necessitat de gaires teories) es dedica a garlar provincianament en la llengua de l'enemic? La queixa lingüística, en el fons, és com el llaç groc: mentre el portes a sobre et sembla que ja compleixes. Però el dèficit democràtic dels nostres polítics continua passant factura, de la mateixa manera que el groguisme lingüístic, si no va acompanyat de fets, és hipòcrita i contraproduent. Els flamencs no hi van perdre gaire temps, fent teràpia mortuòria; un dia van decidir salvar-se a si mateixos. Seixanta anys després de les mobilitzacions que van posar fi a la invasió lingüística del francès, i de negar-se (tothom, en qualsevol situació) a parlar-lo, el flamenc torna a ser la llengua del país i Flandes no ha parat de créixer.

Després de la força que ens va fer guanyar el Primer d'octubre, no tindria cap sentit que ara la gent tornéssim a una actitud ploranera i eunuca pel que fa a la llengua. És cert que els polítics catalans no paren de fer renúncies. El nou model lingüístic educatiu, que dinamita la immersió i espanyolitza les escoles, es va gestar en ple 155 i el mateix «govern efectiu» es va encarregar de fer-hi els últims retocs vestint-lo de faramalla plurilingüe i multicultural. Cal denunciar públicament la mentida d'aquests polítics i la seva cort de lingüistes, que es dediquen a maquillar les dades dient que la llengua està la mar de bé. Però no ens podem permetre de caure en el discurs oposat; el discurs ploraner no és només estèril. En un context de repressió encoberta -avui no et peguen per parlar en català-, és justament el que aquests governants tramposos necessiten per fer veure que encarnen el sentit comú.

Diu Derrida que tota llengua materna porta implícita una imposició: unes normes i estructures rígides fruit d'una certa violència. Però aquesta cotilla ens dóna també un marc per alliberar-nos. Escriure és tibar els límits d'aquest marc per fer-nos anar més lluny, per expressar una realitat i un món que encara no existeix perquè és explorant les costures de la llengua que els creem. Qui canvia de llengua per costum, per una por ancestral o per una idea primitiva de la bona educació, renuncia a aquest poder creador i es suïcida una mica cada dia. Mentre no entenguem que el català és l'única manera de projectar-nos al futur d'una manera genuïna i creativa, sense empassar-nos de franc còpies barates d'imaginaris que no ens pertanyen, continuarem captius de la llagrimeta que ens lliga als nostres carcellers.

La llengua no és una cosa que haguem de pidolar, perquè la portem a dins. És precisament la llengua, que ens dóna poder. Deixem de boicotejar-nos-la; parlem i escrivim des de l'arrel, perquè això és el que ens farà sortir dels límits coneguts i créixer més enllà de grisalles i mediocritats.

[Font: www.racocatala.cat]