La recerca de la professionalitat ha
estat una aspiració màxima de molts escriptors. Maria Aurèlia Capmany, una
pionera, feia tot això.
Escrit per Sebastià Bennasa
Fins als anys 70 Maria Aurèlia Capmany es va dedicar a la docència. No va ser
fins a l'inici de la nova dècada, quan feia ja deu anys que havia fundat
l'escola d'art dramàtic Adrià Gual i més de vint i pocs anys després d'haver
iniciat la seva trajectòria literària, que es pot dedicar a escriure.
A escriure, sí, però pot viure de la
seva literatura? Lògicament la resposta és que no. Explica Isabel Graña en el
pròleg de Feliçment sóc una dona (Edicions 62) que:
"viure de l'escriptura era i és molt difícil en aquest país, i per
mantenir-se, Capmany alterna la traducció (de l'anglès, del francès i de
l'italià) i l'escriptura literària amb les col·laboracions a la premsa catalana
i espanyola. Escriu per a Diario de
Barcelona, Avui, Canigó, Presència, Triunfo, el Noticiero Universal i molts
altres, més de mil cinc-cents articles. Només així aconsegueix
professionalitzar-se i viue de l'escriptura, aquell propòsit que havia
manifestat a Espriu l'any 1948 i que, finalment havia esdevingut una
realitat".
Així doncs, un cop més el
multitasking com a sortida professional. Només que ara, amb ben poques tribunes
on publicar i on paguin els articles, quines solucions tenen els escriptors per
continuar vivint d'escriure ja que no poden fer-ho de la literatura?
Sem comentários:
Enviar um comentário