Els nostres clàssics, la col·lecció de l’Editorial Barcino que difon textos catalans antics, publica l’edició crítica de la traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi, duta a terme pel professor Josep Pujol. El mateix expert va fer-ne una presentació el 12 de desembre de 2018 a l’antic Palau Reial Major (MUHBA). La compartim amb tots vosaltres:
Fragment del manuscrit de la traducció de les Heroides d’Ovidi al català |
Si hi ha un escriptor català antic que devia conèixer bé els espais del palau reial, és Bernat Metge. A Lo somni Metge narra com, poc després de la mort del rei Joan I i de l’obertura d’un procés contra molts funcionaris reials, Metge inclòs, se li apareixen en un somni l’ànima del rei i les de dues figures de la mitologia antiga, Orfeu i Tirèsias. Al llibre III l’autor posa en boca de l’endeví Tirèsias, que hi fa el paper de moralista malhumorat, una descripció satírica dels vicis femenins. Arribat el moment de parlar de la vanitat, introdueix una breu llista de les lectures que agraden a les dones. Diu així:
elles entenen ésser en gran felicitat […] recordar moltes cançons e noves rimades, al·legar dits de trobadors e les Epístoles d’Ovidi, recitar les històries de Lancelot, de Tristany, del rei Artús […]
Metge hi fa sortir els gèneres literaris propis de la tradició cortesa: la poesia trobadoresca, la narrativa en vers, les novel·les cavalleresques i amoroses franceses del segle XIII i —aquí hi ha la novetat— les Epístoles d’Ovidi, és a dir, les Heroides, necessàriament en la traducció catalana de Guillem Nicolau. Metge, que escrivia entre 1398 i 1399 segurament a quatre passes d’aquí, a l’antic carrer de la Corretgeria —ara del Veguer—, no ignorava que deu anys enrere, quan era secretari dels reis Joan I i Violant, aquests havien demanat al capellà reial Guillem Nicolau la traducció que n’havia fet. Ni podia ignorar l’interès que el text, un cop rebut, devia suscitar en l’entorn de la cort; per exemple, la infanta Joana, comtessa de Foix, filla del primer matrimoni del rei Joan, en posseïa un exemplar valuós que va heretar el rei Martí I, i també en tenia un el jove rei Alfons el Magnànim el 1417.
En efecte, el 1389 el rei Joan va demanar a Guillem Nicolau la seva traducció, però la petició devia quedar sense satisfer. Els mesos de febrer i març de l’any següent, el 1390, la reina Violant va tornar a escriure dues vegades a Nicolau amb la mateixa demanda, ara de manera impacient i molt imperativa. Aquest Guillem Nicolau era rector de l’església de Maella, al baix Aragó; havia estat escrivà de la reina Elionor, i, després, capellà reial d’Elionor, de Pere III i de Joan I, i els anys 70 havia fet de traductor per a Pere III i l’infant Martí (el futur rei Martí I). Llegim extractes de les dues cartes de Violant, que va descobrir i publicar fa més d’un segle Antoni Rubió i Lluch:
Rector, per ço com nós trobam plaer gran en les lletres d’Ovidi en pla [‘en català’], e nós […] hajam entès que vós havets aquelles desplanades [‘traduïdes’] […], pregam-vos que aquelles, vista la present, nos trametats si a nós desitjats servir e complaure, altra lletra nostra no esperada.
Va tornar-hi un mes després:
Rector, vostra lletra havem rebuda, en la qual nos fets saber que vos sots mes en glossar lo translat [‘us heu posat a glossar la traducció’] de les lletres d’Ovidi en pla, lo qual nos devets trametre o aportar. Per què […] vos pregam que, assíduament continuant ab diligència la dita glossa, nos vullats trametre […] o aportar lo dit translat ensems ab la glossa que per vós hi serà feta.
En algun moment posterior a aquestes cartes, la petició va ser satisfeta, i de seguida les Heroides en català, “ensems amb la glossa”, van circular per la casa reial i es van integrar en el catàleg de lectures femenines imaginat a Lo somni. Tres quarts de segle més tard, conservaven encara tota la seva vigència i eren damunt la taula de Joanot Martorell, que n’anava prenent fragments modèlics per donar veu als personatges, sobretot als femenins, del seu Tirant lo Blanc. Em vénen al cap, per exemple, la reina nord-africana Maragdina, que lamenta la pèrdua del pare i el promès amb un fragment de l’epístola d’Ariadna abandonada —que després sentireu llegida per Raquel Parera—, o Tirant queixant-se d’un ambaixador turc com Leandre ho fa del vent de tramuntana, o la manera com Martorell construeix els primers passos de l’amor entre Tirant i Carmesina a partir de l’intercanvi epistolar de Paris i Helena.
De fet, que avui siguem aquí presentant aquesta edició és culpa del Tirant i de Lola Badia. En una nota a un article seu de 1986 sobre Ovidi, va proposar de relacionar l’enamorament de Tirant amb la torbació de Paris davant de la primera visió dels pits d’Helena a l’epístola 16. Només calia anar-ho a comprovar en el manuscrit de la traducció catalana inèdita: la identitat literal d’uns pits que “donaren entrada als ulls” de Tirant i de Paris confirmava la intuïció. Pocs anys després, Albert Hauf va assenyalar la presència de les Heroides en les epístoles amoroses del Tirant. Tibant aquests fils, vaig recórrer amunt i avall el manuscrit i en vaig anar identificant fragments i frases incorporats al Tirant. I l’interès pel Tirant va dur ben naturalment a l’interès per la traducció.
Com és, aquesta traducció? L’únic manuscrit complet que la conserva, actualment a la Biblioteca nacional de París, presenta traduïdes les epístoles 1-14 i 16-21: hi manquen la 15 (de Safo), un llarg fragment de la 16 (de Paris) i bona part de la 21 (Cidipe), com en tots els manuscrits llatins medievals. Cada carta, en prosa, hi és precedida per una breu introducció informativa que explica els elements essencials del mite que emmarca la història de cada heroïna —si, per exemple, Penèlope escriu a Ulisses absent, bé cal que el lector sàpiga la causa i la durada de l’absència de l’heroi, i, per tant, la motivació de l’epístola. Al manuscrit, però, no hi ha les glosses —és a dir, els comentaris— esmentats a la carta de la reina —només n’hi ha indicis. Per trobar-les hem d’anar a Castella: la versió catalana de Nicolau hi va ser traduïda al castellà al segle XV, com va passar amb altres traduccions de clàssics que van entrar a Castella per via catalana —per esmentar-ne un parell, les Tragèdies de Sèneca o el Valeri Màxim traduït per Antoni Canals. L’únic manuscrit conservat d’aquesta versió castellana sí que transmet les glosses, traduïdes del català, omplint de lletra petita i atapeïda els marges de totes les pàgines: n’hi ha més de 1300. Gràcies a la traducció castellana, doncs, podem reconstruir de manera fiable com era originalment aquesta traducció glossada.
Al llibre, parlo de l’“esforç pioner” de Nicolau. Ho és en més d’un sentit. Per començar, perquè és la primera traducció catalana d’un text poètic clàssic, ric, a més, en referències mitològiques antigues. No tenia precedents ni models. Que sapiguem, Nicolau només havia traduït llibres contemporanis d’història de Sicília o de la corona d’Aragó. Ara, en canvi, s’acarava a un text poètic llatí clàssic, amb totes les dificultats pròpies de la versificació, del llenguatge poètic de l’elegia llatina i de la distància històrica amb la Roma d’August. No n’hi havia prou de traduir-lo al català. Nicolau en va voler falcar el sentit per als lectors amb les introduccions a cada carta i amb aquest miler llarg de breus glosses marginals que, seleccionades i traduïdes amb infinita paciència, servien per a aclarir o completar el que diu el text i per a identificar els personatges mítics que hi surten esmentats.
Qui fullegi el llibre podrà advertir que hi he recollit totes les dades conegudes de Guillem Nicolau per dibuixar-ne el perfil cultural i professional. De manera excepcional, tenim també indicis del seu perfil humà, que l’emparenta de manera plausible amb els clergues del Decameró. Ara bé, l’objectiu prioritari del llibre, i la seva justificació, no és pas la biografia del traductor, sinó l’estudi filològic del text, que fa de base de l’edició: hi convidaven —gosaria dir que hi obligaven, de fet—la qualitat de la traducció, la riquesa cultural de les glosses que la completen, i la importància del conjunt en la història de la recepció de la literatura clàssica a la Catalunya medieval.
Com altres obres d’Ovidi, des del segle XII les Heroides formaven part del cànon d’obres antigues que es llegien a l’escola per a ensenyar gramàtica llatina. De les lliçons dels mestres de gramàtica, en tenim un reflex en molts manuscrits llatins: a més del text d’Ovidi, incorporen introduccions informatives i espessos eixams de glosses que n’omplen les interlínies i els marges per guiar la lectura: indiquen l’ordre de les paraules, n’aclareixen el sentit, toquen punts de gramàtica, expliquen referències mitològiques o parafrasegen passatges sencers. Nicolau tenia al davant un manuscrit d’aquesta mena. Va traduir-ne les introduccions, que eren obra d’un tal Guillem, mestre de gramàtica a Orléans a finals del segle XII; va traduir-ne un munt de glosses; i es va fixar també en d’altres glosses breus que, al marge o entre línies, el van ajudar a traduir. Per això a l’edició no hi ha només el text de la traducció i les glosses que l’acompanyen, que he transcrit del manuscrit castellà; hi ha també moltes notes crítiques que deixen constància de les fonts de Nicolau i aspiren a reconstruir i a imaginar la manera com Nicolau traduïa. El resultat del seu treball amb text i glosses és una traducció paradoxal: és alhora molt literal i molt interpretativa, per tal de complir sense destorbs la funció que li és assignada: servir un públic laic, cortesà, ignorant —o poc coneixedor— del llatí, en una prosa no exempta de llatinisme, però prou entenedora i flexible.
L’adequació a l’horitzó del públic es pot apreciar molt bé en certes intervencions del traductor. L’exemple més diàfan són els llocs on Nicolau va voler completar les seves glosses amb citacions del trobador més apreciat durant tot el segle XIV a la casa reial. Cerverí de Girona, que havia viscut cent anys enrere, al temps dels reis Jaume I i Pere II el Gran, era un poeta cortès i també autor d’un llibre de proverbis morals rimats. Nicolau en cita tant cançons d’amor com proverbis, i ho fa amb una intel·ligència remarcable que pressuposa una memòria poètica ben singular. També n’és un exemple aquesta maledicció, que Nicolau afegeix de collita pròpia al final de la lletra d’Ariadna: “e tu, cruel”, diu a Teseu, “morràs a mala mort per la tua gran desconeixença”. “Desconeixença” és sinònim d’“ingratitud”, però el terme s’havia anat especialitzant en el vocabulari de la poesia cortesa per designar la manca de correspondència amorosa. A la carta de Medea, Nicolau tradueix sempre per “desconeixent” l’adjectiu llatí “ingratus” que Ovidi aplica a Jàson. Anys a venir, cap lector no es podia sorprendre quan llegia en Ausiàs March, evocant Medea, Ariadna i Dido, els versos “On és Jason e sa desconeixença? / On és Teseu, qui traí Adriana? / E Dido fonc d’esperança tan vana / que la traí Eneas en creença” (LI, vv. 25-28). Les heroïnes d’Ovidi ja formaven part de l’horitzó dels lectors.
***
Acabo amb un reflexió. El redescobriment modern de la traducció de les Heroides arrenca el 1875 amb la publicació d’un breu fragment manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya. Després van venir els Documents de Rubió i Lluch, un treball de Pere Bohigas, L’humanisme català de Martí de Riquer, i un llarg silenci, només trencat escadusserament, fins a l’article de Lola Badia de 1986. L’edició que presentem avui culmina un projecte personal de vora quinze anys, però sobretot, posant-la a disposició dels lectors actuals, reivindica tant l’ambició i la qualitat de la traducció de Guillem Nicolau com les eines i els objectius de la filologia.
És clar que ara, quan la majoria de llibres que ens envolten són traduccions i les aplicacions mòbils ens proporcionen traduccions instantànies per a qualsevol situació, ens podem preguntar per què hem d’editar i estudiar les traduccions medievals —si, al capdavall, ja tenim en català les Heroides, com la resta de clàssics grecollatins, a la Fundació Bernat Metge, o podem llegir còmodament Dante, Petrarca i Boccaccio en excel·lents versions modernes. Hi ha unes quantes respostes possibles. Una, des de la història cultural: a l’edat mitjana, les traduccions van ser un instrument potentíssim de canvi i progrés cultural i de renovació dels models literaris —i encara més en una cultura amb una rígida frontera que separava el llatí de les llengües anomenades vulgars. Una altra resposta, des de la història de la traducció, pot veure en el text un testimoni valuós de concepcions i tècniques de la traducció en un moment històric. Una tercera resposta, encara, pot al·legar la continuïtat d’una tradició historiogràfica i filològica catalana que ha posat les traduccions antigues al centre de l’interès erudit i divulgatiu pel seu caràcter de monuments literaris i lingüístics amb valor modèlic: convé recordar els savis vuitcentistes de La Renaxensa que volien editar les Metamorfosis traduïdes per Francesc Alegre (1494), les edicions de traduccions a càrrec de Marian Aguiló o Ramon Miquel i Planas, i sobretot el paper de les traduccions en la col·lecció que acull aquest llibre, des de les de Sèneca i Petrarca fetes per Antoni Canals en edició de Martí de Riquer l’any 1935, fins a les de Boccaccio, Dante, el Sèneca tràgic o el Sèneca moral que han vingut després. La Comèdia de Dante traduïda per Andreu Febrer el 1429, editada a Els Nostres Clàssics, és un monument literari de primera magnitud. La versió anònima del Decameró acabada aquell mateix 1429 també, però des que va veure la llum a mans de Jaume Massó Torrents el 1910, no s’ha tornat a editar. Els Nostres Clàssics va començar a editar-la el 1926, prologada per Carles Riba —però només en van sortir dos volums. En aquest pròleg, Riba relaciona la lliçó de llengua i d’estil del Decameró català medieval amb l’esforç modern d’afaiçonar una llengua culta gràcies a les traduccions dels clàssics antics —val a dir, gràcies a l’empresa que estava duent a terme la Fundació Bernat Metge. L’any següent, el 1927, la Fundació Bernat Metge va publicar les Heroides d’Ovidi en traducció d’Adela Trepat i Anna M. de Saavedra. La desitjada funció modèlica que havien d’exercir aquestes Heroides modernes l’havien exercida, ara fa més de sis segles, les de Guillem Nicolau: van obrir la porta a la renovació d’un horitzó cultural fet de cançons, noves rimades i llibres de Lancelot, Tristany i el rei Artús, van trobar lectors al llarg del segle XV, van donar veu a les figures del Tirant i, de ben segur, van inspirar més d’una carta d’amor literària.
[ Foto de l'autor - font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário