Barcelona anys 50-60, en blanc i negre

Un món en blanc i negre

El NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales) era un noticiari setmanal d'exhibició obligatòria i amb caràcter exclusiu, que es projectava a tots els cinemes de l'Estat abans de la pel·lícula (o les pel·lícules, en el cas dels cinemes de barri).

Després d'una etapa prèvia durant la Guerra Civil en la qual va dur el títol de Noticieros, la primera projecció amb el nom de No-Do es va efectuar el 4 de gener de 1943 i es va mantenir com a obligatori fins al gener de 1976. A partir d'aquesta data, es va exhibir de manera voluntària fins a 1981. En el context del 75 aniversari d'aquesta primera projecció, el proper dilluns 7 de maig, a les 19h, l'historiador Xavier Cazeneuve oferirà la xerrada La Barcelona del NO-DO (1943-1981), a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del Rei.

El NO-DO era de caràcter exclusiu: no es podien projectar altres noticiaris perquè d'aquesta manera es controlava que hi hagués una única realitat. Com deia la resolució de creació publicada en el BOE el 22 de desembre de 1942, "con el fin de mantener, con impulso propio y directriz adecuada, la información cinematográfica nacional".

La Dictadura va tenir molta cura de mantenir aquesta mirada única amagant qualsevol altra realitat, a vegades no mostrant-la, a vegades directament negant-la com ho feia amb la prostitució, la pobresa o el barraquisme, sense oblidar, és clar altres realitats culturals, o reduint-les a un caràcter folklòric. N'és un exemple d'aquesta manipulació Barcelona, ritmo de un día, filmada l'octubre de 1939, poc després d'acabada la guerra i dirigida per Antonio Román, a qui alguns recordaran per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945).

L'arxiu històric del NO-DO, que custodia la Filmoteca Nacional de España, és tot digitalitzat i és consultable en línia a la web de la Filmoteca. 6.573 documents i 1.719 hores de contingut, que apleguen els noticiaris i els suplements "Revista Imágenes", "Imágenes del Deporte", "Documentales B/N" i "Documentales Color".

       Fanaler encenent un llum de gas a Vallvidrera, el 1967

Del blanc i negre al color

Malgrat que el NO-DO dels darrers anys ja es projectava en color, el blanc i negre s'ha perpetuat a les nostres retines. No només a la pantalla dels cinemes, sinó a la realitat.

Els que vam viure la nostra infantesa entre finals de la dècada de 1950 i la de 1960 vam assistir, sense intervenir-hi com a agents, al canvi de decorat d’aquella Espanya de la dictadura que ens va tocar viure. Érem fills dels nens de la guerra i d’un discurs de postguerra, la que van viure els nostres pares i els nostres avis. Del discurs de la derrota i de l’explicació d’un estat de coses que no per habitual ens resultava comprensible. No en farem un drama, perquè com a nens vivíem una situació privilegiada, tot i que tampoc teníem res amb què comparar-la, i que explicada ara aquella situació podria semblar aberrant i salvatge: quan no rebies a l’escola, rebies a casa, i sovint a tots dos llocs.

    Passió per la lectura. Nens i nenes llegint tebeos a la Baixada de Santa 

    Clara, el 1962. Eugeni Forcano (AFB)

En un món on els analfabets recorrien als memorialistes de la Virreina i dels voltants del mercat de la Boqueria perquè els redactessin cartes i documents (els darrers van desaparèixer la dècada de 1980), la informació que teníem del món exterior era nul·la: se circumscrivia al nostre barri, i la finestra al món era la fantasia del cinema, dels tebeos i, per als més privilegiats, la d’alguna anada a la Costa Brava, on els turistes eren tan estranys per a nosaltres, com nosaltres érem curiosos per a ells. Però normalment no s'anava més lluny dels banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Astilleros, Orientals; entre olor a sal, sorra i quitrà, i l'olor de peix i arròs dels malaguanyats xiringuitos vora la platja. I fèiem el turista anant a l'Escollera amb les Golodrines, a passejar, pescar crancs i menjar musclos. Tot això mentre moltes llars encara no tenien ni aigua corrent ni dutxa i calia rentar-se al safareig o en un cossi de zenc a la cuina. O als banys públics.

    Memorialista a la plaça de la Gardunya, el 1955.

     Inge Morath. Magnum Photos

Ens va tocar viure el final de l’autarquia i de la segona postguerra. Si la primera postguerra s’acabava amb les cartilles de racionament (1952) i els acords de Defensa amb Estats Units (1953), la segona posava fi a la seva existència i la de l’autarquia amb l’arribada dels ministres tecnòcrates (1957) i el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959, però que al carrer i a les llars s'allargava fins als anys 60. Era aquella Barcelona que van retratar Joan Colom (abril de 1921 - 3 de setembre de 2017) i Eugeni Forcano (1926 – 22 d'abril de 2018), tots dos traspassat en els darrers mesos com si fos l'anunci d'un temps que s'acaba, d'un temps antic, però que és el nostre.

    Escombriaire a la plaça de Regomir, el 1965.

     Eugeni Forcano (AFB)

La fi del món antic tenia com a decorat les restes d’un país endarrerit, que encara passejava els seus mutilats de guerra pel carrer mentre rucs i cavalls rancis encara tiraven dels carros d’escombraries i la llet es comprava a les vaqueries; s’apagaven els darrer fanals de gas i els trens, amb compartiments de fusta, treien fum i sutge per la xemeneia; la roba es rentava a mà en els safareigs públics, refredàvem les neveres amb trossos de gel que compràvem per pocs cèntims a la bodega o al repartidor, el carbó encenia les cuines econòmiques i els brasers de les taules camilla i escalfàvem el llit amb bosses d’aigua calenta; el sereno vetllava el nostre son i la tornada a casa del borratxos; les llaminadures eren un tros de regalèssia o de pega dolça, o les boletes de caramel de ca l’apotecari, que venia a posar-nos les injeccions de fetge de bacallà a casa; berenàvem pa amb xocolata, amb oli i sucre o amb vi i sucre, i ens refrescàvem amb aigua de litines; corríem per agafar i penjar-nos del tramvia, dúiem els genolls sempre pelats i amb mercromina; els descampats i el carrer, tot el carrer, eren nostres, i la imatge de la sofisticació era una noia asseguda darrere d’una vespa, amb un mocador al cap i ulleres de sol.

    Repartidor de gel al carrer dels Metges, la dècada de 1960.

     Eugeni Forcano (AFB)

Els venedors cantaven les mercaderies pel carrer o feien sonar instruments: el peix es venia en galledes al carrer al crit de "sardina fresca", el drapaire feia sonar un pal de metall, l'esmolet xiulava amb el bufacanyes i l'escombriaire tocava el cornetí; els mercats eren una cridòria constant i els venedors ambulants recitaven les bondats dels seus productes amb una salmòdia d'encantador de serps i els incauts tornaven a casa amb paquets de fulles d'afaitar, locions per fer créixer el cabell i ungüents que curaven des dels ulls de poll a la migranya. I quan començava a fer-se fosc sonaven les sirenes de les fàbriques i les campanes, que abans sonaven arreu i podies identificar, cridaven els feligresos a l'oració mentre altres parroquians allargaven l'hora de sopar bevent xatos de vi a la taverna.

    Lectura compartida (1961). Un enllustrador a la plaça de

     Catalunya. Eugeni Forcano (AFB)

I mentrestant, alguna cosa començava a canviar. Les joguines deixaven de ser de llauna i es convertien en plàstic, i la roba en nylon; la tele s’instal·lava en els menjadors; els biscúters, les isettes i els 600 competien per fer-se un lloc sobre les llambordes; la roba es rentava sola en una rentadora Bru de tambor; apareixien els pick-ups i els discos de colors, les cançons sonaven en anglès i la joventut reia i ballava mentre les faldilles començaven a escurçar-se i els biquinis envaïen les platges. I a casa, la cel·lulosa substituïa en els vàters el paper de diari, que també servia per embolicar el llonguets, i el paper d'estrassa de l'Elefante.

    L'home del sac. Carrer de les Mosques, el 1962.

     Eugeni Forcano (AFB)

La tele era en blanc i negre, com els somnis (hi ha qui continua somiant en blanc i negre), però començava a desaparèixer el sèpia i el verd dels tebeos; transformàvem la llum de 125 a 250 volts i les bombetes passaven de 25 a 60 wats il·luminant racons desconeguts; les revistes mostraven els colors de la senyora d’Onassis –vídua de l'assassinat president Kennedy–, la fastuositat del palau persa de Farah Diva –mentre es vessava una llagrimeta per la repudiada Soraya, la Princesa dels ulls tristos); els mocadors al cap de la Begum Salimah, nascuda Sarah Frances Croker-Poole, divorciada d’un lord i després senyora de l’Aga Khan, príncep dels ismaïlites, el pare del qual, Alí Khan, també va omplir les pàgines de les revistes quan es va casar amb Rita Hayworth; o la princesa Grace Kelly, casada amb Rainier III de Mònaco, que unien el glamur de Hollywood i les corts europees. Princeses en color per a les mares; blanc i negre i vermell bordeus per als herois del futbol. La il·lusòria realitat dels adults, mentre els nostres cromos, en color, eren un dibuix d’una realitat sovint igual de llunyana i exòtica.

    Sa Altesa Imperial la princesa de l'Iran, Soraya 

     Esfandiary-Bakhtiari, a la dècada de 1950.

A mida que avançava la dècada el poder adquisitiu augmentava, en la mesura que augmentava la capacitat d’endeutament; la societat de consum ens va mostrar un món a crèdit però en color, que es movia a ritme ie-ié; la cultura popular prenia forma en un mercat que mai havia estat tan gran (i havia de créixer tant que ha esclatat com una bombolla de sabó). Les parelles anaven de viatge de lluna de mel a Mallorca i nosaltres també fèiem el turista: quants més diners, més a prop de Cadaqués; i els més pobres, reculant des de Salou fins els càmpings La Ballena Alegre, El Toro Bravo, Albatros o La Tortuga Ligera. Les cançons ens cantaven com n’érem, de feliços, mentre els joves romàntics es tornaven melosos a ritme de balada italiana i els rebels es deixaven serrell com els Beatles, i movien el cos en els guateques. La realitat tenia aspecte de calcomania i tacte d'estovalles d’hule.

      Publicitat de Philips Malmaison, 1963

Aquells nens, que no havíem tastat les farinetes, que menjàvem bistecs de 100 grams i que sabíem que el menjar no es tira, ens ho miràvem des de fora. I als tebeos, la nostra única propietat privada, hi començàvem a afegir els singles de 45 rpm. Les cançons –que ens les sabíem de memòria d’escoltar-les a la ràdio, que sonava tot el dia a la cuina i al celobert– i les portades –que ens informaven com era el món més enllà del nostre carrer. Amb la dictadura de la informació i de la imatge que impera ara, costa d’imaginar una tan minsa existència de finestres obertes al món, però era així per a aquella societat que s’informava amb el No-Do, que veia aparèixer les primeres emissions de televisió que a Barcelona arribaven el febrer de 1959 i que de nit escoltava emissores clandestines a la ràdio.

Portades amb nois amb ulleres de pasta, pantalons estrets i jerseis de coll de pic, i noies amb vestits estiuencs que s’escurçaven com els cabells de Jean Seberg, creaven la il·lusió de viure la felicitat ajaguts a la gespa del campus d’una universitat americana, quan molts dels nostres companys no coneixerien mai una universitat per dins perquè es començava a treballar als catorze anys. Però l’optimisme i el color de la dècada de 1960 es reflectia a les portades dels discos de vinil.

A través de la música i la imatge que desprenia aquella nova joventut, s'anunciaven tímids canvis socials i culturals que van remoure la moral dels nostres pares, mentre fora d'aquí la joventut es preparava per a canvis molt més transgressor que estaven per venir. El Maig del 68, del qual aquest 2018 es celebra el 50 aniversari: sota les llambordes de París hi havia la platja, però per als que encetàvem la pubertat ens empenyien per entrar directes a l’infern que la religió i la formación del espíritu nacional ens auguraven, mentre ens feien formar militarment en el pati de l’institut, presidit per la bandera espanyola guarnida amb l’àliga imperial, la bandera de la Falange i la del Movimiento, i sota l’atenta mirada del Caudillo de España por la Gracia de Dios i de José Antonio, que escoltaven la imatge dolorosa del gal·lileu, que fa més de 2.000 anys que penja de la creu sense entendre res.

[Font: enarchenhologos.blogspot.com]