El passat 8 de Març, la vaga feminista va copar els espais informatius. Si escoltàvem el Món a Rac1, el programa amb més audiència de Catalunya, el primer missatge enregistrat que ens arribava directament de les vaguistes, corresponent al manifest que es va llegir la nit anterior a una concentració a la plaça Tetuan de Barcelona, deia això: “No demanarem permís per existir i ho farem fora de les vostres caselles tant com vulguem. Trenquem amb el mite de l’autosuficiència: totes som interdependents i és des d’aquí, des de les nostres autonomies, que decidim autocuidar-nos col·lectivament”. Costa imaginar un exemple més perfecte del paquet retòric i ideològic contra el qual lluita Jordan B. Peterson, un dels intel·lectuals públics més influents avui dia al món anglosaxó, que ha aconseguit que els seus vídeos i podcasts oberts a tothom congreguin a milions de persones.
Jordan B. Peterson
Escrit per Joan Burdeus
Peterson és un psicòleg clínic format a Harvard que actualment ensenya a la Universitat de Toronto i que ha irromput en l’esfera pública gràcies a Internet. Amb 55 anys, la fama li va arribar al 2016 durant el debat al voltant de l’ús dels pronoms per referir-se a persones que no se senten identificades amb els pronoms de gènere convencionals i que han promogut alternatives com ara “they” en singular o el neologisme “ze”. La llei canadenca coneguda com a C-16 determinava que “negar-se a referir-se a una persona transsexual o no binària fent servir el seu nom escollit i un pronom personal que coincideixi amb la seva identitat de gènere pot ser una forma de discriminació”. Peterson es va convertir en la cara visible dels contraris a la nova norma, que finalment va ser aprovada, i va obtenir una fama notable en el procés. Des d’aleshores, el professor ha començat una croada mediàtica contra l’esquerra cultural.
El principal objectiu de Peterson és criticar la filosofia que ell anomena “postmoderna”. Teòricament, això es tradueix en una oposició frontal al constructivisme social més extrem, proposant una alternativa basada en uns mínims psicològics absolutament universals que haurien d’informar la moralitat. El debat de sempre. Si, a la pràctica, el professor acaba disparant contra anticapitalistes i feministes és perquè els fica a tots dins del sac postmodern, un marc mental que defineix la naturalesa humana com un full en blanc que ha estat escrit injustament pels més poderosos i que cal dibuixar de nou. Peterson, que ni de bon tros denega la importància dels factors socioculturals, ho veu molt diferent: el fet que un determinat model cultural s’hagi imposat al llarg de la història és, per a ell, una prova de les seves virtuts i no dels seus defectes. Quan passa de la filosofia a la política, el psicòleg defensa aferrissadament l’individualisme, el capitalisme i els valors morals de la tradició cristiana.
On és la novetat? En la fusió entre ciència i cultura popular. En tant que seguidor del psicoanalista Carl Gustav Jung, Peterson està convençut que l’essència humana es veu reflectida en els arquetips psicològics que trobem a les grans històries. Des de les paràboles del budisme fins a les aventures Harry Potter, el professor es dedica a estudiar les narratives més universals per destil·lar-ne les regularitats. El resultat són unes classes entretingudes amb molts exemples que van de Disney a Dostoievski. Però Peterson té una eina que els intel·lectuals estructuralistes dels quals beu (des de Claude Lévi–Strauss fins a Mircea Eliade) no tenien: el desenvolupament sense precedents de la psicologia evolutiva i de la neurociència. Amb aquestes armes, Peterson pretén completar el programa junguià fonamentant els arquetips que el seu mestre buscava a l’esotèrica noció de l'”inconscient col·lectiu” en una base tan sòlida com l’arquitectura del cervell. En altres paraules, la selecció natural hauria establert uns límits psicològics fora dels quals la nostra moralitat no pot jugar, i la popularitat d’algunes històries es deu al fet que reflecteixen aquestes limitacions. Si voleu un curs intensiu de lideratge, Peterson us proposa una anàlisi de 4 hores de El rey león al seu canal de Youtube.
Vet-ho aquí un cas paradigmàtic de retòrica petersoniana: el mite d’Adam i Eva naturalitzat. Hi ha estudis que demostren que les espècies de primats que conviuen amb serps tenen la visió molt més desenvolupada que els que no ho fan i, segons la teoria darwiniana universalment acceptada, la intel·ligència humana només pot ser el fruit d’una competició pels recursos naturals contra la resta d’espècies. Si llegim la Bíblia amb això al cap, el llibre del Gènesi es torna molt més literal. Segons Peterson, en la història de la serp entrant al jardí del paradís per fer que Eva mengés de la fruita prohibida “Perquè Déu sap que quan mengeu s’obriran els vostres ulls i sereu com Déu, coneixent el bé i el mal”, els redactors de les sagrades escriptures estaven articulant, sense saber-ho, el que realment va passar: la caiguda del paradís és el mateix que el desenvolupament evolutiu de la intel·ligència humana que ens va separar dels micos, i la metàfora d’obrir els ulls reflecteix la importància de la vista per detectar als depredadors com ara les serps. Així, l’explicació mitològica resultaria atractiva perquè, en el fons, reflecteix el que la ciència ha corroborat més tard, dues cares d’una mateixa veritat. Des del punt de vista de Peterson, per això cal estudiar les grans narratives, o si més no les que ell considera valuoses, i el problema és combatre les històries que giren l’esquena al que la ciència ha sentenciat.
Contraintuïtivament, Peterson esgrimeix la recerca científica per relativitzar les diferències entre homes i dones en comptes de magnificar-les. L’investigador fa servir l’ètica resultant del seu naturalisme contra les esquerres, especialment contra el feminisme que demana una transformació cultural més enllà de la igualtat de drets. La seva diana preferida és el concepte de “patriarcat”, que el professor mai perd l’oportunitat de ridiculitzar. Segons Peterson, les feministes no reconeixen una jerarquia basada en la meritocràcia que ens ha proporcionat beneficis incomparables i la caricaturitzen com si fos una tirania opressiva que ens espolia l’ànima i la butxaca, especialment als que no siguin homes blancs. Però el professor defensa que la vida és igual d’exigent amb els dos sexes i el grau d’èxit o de fracàs depèn de l’educació i l’entrenament de trets psicològics presents per igual en homes i dones. Per això a les seves xerrades sempre està citant dades -reals- com ara que l’índex de suïcidi masculí triplica al femení, que ells pateixen 20 vegades més accidents laborals mortals, o que el 90% de les persones sense llar són homes. La finalitat és fer veure que l’anàlisi correcta no rau a separar entre maneres de fer masculines i femenines, sinó entre estratègies útils o inútils per encarar les vicissituds de l’existència. Unes cultures ho han entès millor que altres i, per a Peterson, la millor eina descoberta fins ara no és cap altra que el que les feministes anomenen “patriarcat” i ell “societat occidental”. El programa de l’esquerra radical, en canvi, és una alternativa perillosa: “hom hauria de fer el que fan les altres persones, tret que tingui una bona raó per no fer-ho”. I és que, segons el professor, les bones raons ja fa segles que estan descobertes, especialment en l’art i la religió, i el veritable repte és no oblidar-les.
No és aquí el lloc per avaluar la filosofia política petersoniana -potser en un article futur-, que a l’hora de la veritat és molt més moderada del que els seus fans més dretans es pensen. En el cas dels pronoms, per exemple, quan li van preguntar si mai estaria disposat a acceptar-los, va respondre que “si la nostra societat arriba a algun tipus de consens gradual i això es converteix en part de la parla popular, i sembla resoldre el problema correctament, sense renunciar a la distinció entre singular i plural, i sense haver de memoritzar una llista impossible d’un nombre indefinit de pronoms, estaria disposat a reconsiderar la meva posició”. El més interessant del fenomen és l’impacte que està tenint: en un moment en què el relativisme i el constructivisme social han conquerit l’hegemonia en determinats àmbits, com demostra l’exemple del 8M amb què obríem l’article, s‘albira una contrarevolució cultural que està trobant en la ciència, especialment en la retòrica neurològica, una aliada per defensar una tradició cultural amenaçada. Els milions de descàrregues i visites que ha aconseguit Peterson deixen clar que les guerres culturals s’estan lliurant a les xarxes i que Internet tenia fam d’intel·lectuals conservadors que sabessin fer servir una webcam. Al Canadà, un dels països més progressistes del món segons el tòpic, la dreta ha trobat el seu youtuber.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário