Les fotografies perdudes de la Guerra Civil

Fa cinc anys, el 2013, unes fotografies desconegudes que Francesc Boix va fer durant la Guerra Civil espanyola varen ressorgir de les tenebres procedents de Perpinyà. Després d’un seguit d’avatars impredictibles acabaren, com sempre que passa amb les bones històries, en mans d’un antiquari. Fins al 19 de març s’exposen al Pati Llimona de Barcelona, gràcies a la gestió de l’associació Fotoconnexió i la Comissió de la dignitat, que les adquiriren mitjançant una crida ciutadana. 

Francesc Boix amb una càmera fotogràfica plegable 1938 | 

Escrit per Carlota Marzo

La figura de Francesc Boix (1920-1951) és, a nivell històric, d’una importància cabdal i determinant. Des de molt jove es mostrà políticament compromès amb les Joventuts Socialistes Unificades i col·laborà a Juliol, la revista de l’entitat. Seguint els mestratges del seu pare, un fotògraf aficionat, treballà d’aprenent a la casa de fotografia Romagosa i, en esclatar la Guerra Civil, es convertí en fotògraf de l’Exèrcit Popular de la República. Així doncs, Boix es mobilitzà als fronts d’Aragó i del Segre i, amb una càmera, congelà la decadència i el rerefons de la guerra.

Temps després, empès per la barbàrie que inundava Europa i, havent passat per diferents camps de concentració (Vernet d’Ariège i Sètfonts), va ser deportat a Mauthausen i destinat al laboratori fotogràfic del camp d’extermini. El 7 de maig de 1945 les tropes aliades alliberaren el camp i Boix aconseguiria amagar i conservar gran part de les fotografies fetes per les SS i fotografiar amb una càmera Leica els primers minuts de llibertat, la qual cosa seria una prova clau en les acusacions en els judicis de Nuremberg. Les imatges gravades de Francesc Boix testimoniant amb convenciment sobre les atrocitats nazis així com la seva aportació gràfica el convertirien en un heroi sense capa i l’únic català capaç de posar paraules i imatges a l’horror.

A l’exposició es destapa un Boix inèdit que, joveníssim, retrata amb desafecció continguda la vida darrera de les bombes durant la Guerra Civil espanyola. El fotògraf català trenca amb l’esquema preconcebut de la guerra i amplia el seu discurs tot situant-lo més enllà de les barricades i del camp de batalla. Boix gira l’objectiu, i en el llindar de la quotidianitat vol ser un fotògraf de portes endins que, sense molestar, capta moments de senzillesa. La vida, en el marc de la supervivència, es mostra, malgrat la contradicció, més viscuda que mai en un present d’”encara és avui”, precisament per la incertesa d’un futur dubtós. Per això, a la Vall de Meià i a la trinxera del Montsec la gent, possiblement sense saber-ho, reinventa altra vegada la vida i juga a futbol, llegeix cartes, balla i escriu. Les persones es dediquen al que saben fer i al que feien durant la República. Al bell mig de la guerra i lluny de casa, aquests afers encarnen, per obligació, nous valors que anhelen l’esperança.

Amb tot, l’aparició d’aquestes fotografies permet omplir un buit en la trajectòria del fotògraf català i posar llum al que encara ara es veu com un fons incomplet de seqüències perdudes pels camins de l’exili. Les fotografies de la Segona Guerra Mundial, que donaren reconeixement a Boix, se li afegeixen les de la Guerra Civil espanyola amb les quals es reconstrueixen els inicis d’un fotògraf que amb els ulls de la joventut però obligat a madurar a marxes forçades, immortalitzà els anys més convulsos i cruents que agitaren casa nostra i Europa.

[Foto: Fotoconnexió - font: www.nuvol.com]