Una llengua que pica

Albert Badosa Roldós, lingüista i membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat respon amb aquesta peça simfònica l’article del professor Jaume Medina, “Què en farem, del català?”, en què lamentava el deteriorament oral de la llengua catalana.

Primer moviment: situació del català

Tot d’entrada, Jaume Medina presenta la situació del català com un “present candent i un futur incert”, tot fent valer la seva importància reclamant-lo com “una de les llengües més estudiades del món” i tot advertint dels seus “símptomes clars de fatiga i descomposició”. Dels tres punts, només puc mostrar el meu acord amb l’últim; sí, hem de tenir clar que el català, en terminologia lingüística, és una llengua amenaçada des del moment en què tots els que el parlem som bilingües en una llengua dominant. El bilingüisme és el primer pas, l’imprescindible, perquè el que s’anomena “procés de substitució lingüística” comenci, i com podem observar, en algunes parts del domini lingüístic ja està en fases avançades. Al llarg de la simfonia intentaré fer veure que el futur de la nostra llengua no és tan incert, i que el català no és un cas massa especial, sinó que segueix patrons ben descrits en la lingüística.

Segon moviment: de peus a la galleda

Molta gent recordarà el Manifest Koiné i el rebombori que va causar la descripció històrica de la situació del català. En qualsevol cas i deixant de banda la polèmica, tothom convindrà que no va ajudar gens a la millora de la situació de la llengua, i en concret a les ideologies lingüístiques. Doncs bé, la descripció de la composició social i lingüística del Principat que fa Medina tampoc no hi ajuda gaire. Parlar de “catalans de sempre” o fer servir conceptes com “parelles híbrides” evoquen conceptes com “etnicisme”, “essencialisme” o la famosa “fractura social”. Aquesta és una fase que ja hauríem de tenir superada, i la inclusió, si és que no ho és ja, hauria de ser un tret distintiu de la catalanitat contemporània i del català, llengua d’acollida.

Si bé considero que aquest malaurat anàlisi de Medina desautoritza el seu article i és del tot sobrer, a banda d’essencialista, hi ha una observació que sí que considero encertada. El fet que la relació entre català i identitat s’està esquerdant és del tot cert, i especialment entre els joves, però a diferència de Medina, en lloc de veure-ho com una amenaça ho podem veure com una oportunitat.

Kathryn Woolard és una antropòloga que ha estudiat durant tres dècades les ideologies lingüístiques del català. L’autora descriu el català –i les llengües subordinades– com a autèntiques, i el castellà –i les llengües dominants– com a anònimes. A grans trets, les primeres estan marcades, lligades a la identitat, al folklore, i arrosseguen una càrrega simbòlica, mentre que les segones són les no marcades, llengües de facto que no duen cap càrrega. Aquest fenomen, doncs, és una oportunitat per al català de deixar de ser autèntic i passar a ser anònim, és a dir, la llengua de facto de la futura societat catalana, la llengua d’integració i de la vida pública que no necessiti anar acompanyada de cap senyera. De moment, però, aquesta condició l’ostenta el castellà i tenim molt de camí per córrer.

Tercer moviment: contacte de llengües

Des de la meva opinió, crec que quan Medina ens parla amb preocupació de la barbarització del català es queda curt: la influència del castellà és més massiva del que ens pensem i s’accelera cada cop més, el català calca l’estructura lingüística del castellà a un ritme ferotge. Ni el lingüista més perspicaç pot fer-se a la idea de la magnitud de la influència lingüística al nostre dia a dia. Si en teniu dubtes, només cal que que us fixeu en com parlen els nens de primària, o si sou més curiosos podeu consultar el blog de Gabriel Bibiloni, amb exemples de castellanismes que mai no us imaginaríeu. En tot cas, si consultem els estudis fets sobre contacte de llengües esbrinarem que el català no és pas cap cas especial: segueix el patró d’una llengua subordinada a una llengua dominant que arran del bilingüisme i d’un contacte intens, inevitable i de llarga duració es va assemblant cada cop més a la llengua dominant. I això, amics meus, és inexorable, si no és que ens n’anem a viure a Mart.

La famosa frase que ja fa temps que corre que “el català no mor per falta de parlants, mor per falta de llengua” es va confirmant a poc a poc. I és que aquesta és una possibilitat que la lingüística contempla: la mort d’una llengua a arrel del manlleu total de la gramàtica de la llengua dominant o patuesització, i el català té números d’acabar així. Podeu consultar aquest article del nostre blog per a esbrinar-ne més coses.

Si no us convenç, recomano àvidament la lectura de El bilingüisme mata, de Pau Vidal, o la magnífica i agredolça metàfora Dolor de llengua, d’Enric Larreula. Acabo aquest moviment amb uns versos de Narcís Comadira que corrien pel Twitter fa uns dies, i així completem la tríada assaig, prosa i poesia, per a tots els gustos:

“I si escric llengua, veus?,

el dolor em trenca l’ànima.

No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

que es mor i et trenca l’ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes”.

Quart moviment: consciència lingüística

Abans de preguntar-se sobre el previsible destí fatal del català, Jaume Medina fa una interessant distinció entre els “conscients” i els “no conscients” de la situació del català. Aquesta distinció és ben encertada, i és que:

(1) els lingüistes que fan treball de camp arriben tots a la mateixa conclusió: en tota societat de qualsevol indret del món hi ha gent que s’interessa per la llengua i gent a qui li és indiferent. Nosaltres, altra vegada, no en som cap excepció. Hem d’acceptar que hi ha gent a qui la llengua li importa un rave, i els que hi vivim enganxats no hem de voler fer de pastors de cap ramat, que visquin feliços! [Noteu que estic una mica desmuntant aquesta creença que som un cas especial i que tenim una mena de superpoders que ens faran aguantar pels segles dels segles, amén].

(2) i a més, els lingüistes que treballen tant amb llengües amenaçades com en situacions de contacte de llengua arriben tots a la conclusió que els efectes de la llengua dominant són imperceptibles –llevat del manlleu lèxic– i a més a més inconscients. Segur que més d’un cop us ha caigut un turnillu –pronom feble o el que vullgueu– pel camí sense ni adornar-vos-en. Altre cop inexorabilitat.

El problema és que Medina carrega tot el pes de la responsabilitat de “salvar la llengua” als parlants, tant els conscients com els no conscients. Crec que els susdits punts alleugeren la comunitat lingüística de la càrrega “d’haver de salvar la llengua”, i és que, reitero, no som totpoderosos sobre la llengua, no la podem modelar a voluntat –i no, ni tan sols no li podem canviar el gènere–. El famós exemple de busón–bústia queda com a bonic intent de redreçar la situació catalana (en terminologia de Vicens Vives), i no dic pas que reeixit i positiu, però és un dels pocs salmons que, contra corrent, ha arribat a la deu i ha pogut pondre els ous.

Coda metafòrica

La idea de la coda meta metafòrica se’m va acudir arran de dos fets; la recent mort de l’escriptora nord-americana de ciència ficció Ursula K. Le Guin (molt lligada per cert a la història de la lingüística i de l’antropologia), que sovint deia: “la ciència ficció és una gran metàfora”. L’altre és la celebració de l’any de Pedrolo, que ens obsequià amb una genial obra de ciència ficció, plena de metàfores, que ens transporta a un futur al·legòric amb noves possibilitats i reptes. [Els comissaris es posaran les mans al cap en referir-me tan sols a la novel·la que eclipsa l’ingent obra que deixà. Ho reconec, és Joc Brut (picada d’ullet)]. La llengua, doncs, també pot ser una gran metàfora, i és en aquesta forma com respondré les preguntes que Jaume Medina planteja al final:

Hi ha cuines del món que no fan servir ingredients picants; pots gaudir del menjar sense preocupar-te de si la teva llengua experimentarà sensacions extremes. N’hi ha d’altres que sí que en fan servir, i quan les tastes t’arrisques a acabar amb la llengua tota vermella i guerxa. El català és una llengua que pica, fa mal. La seva subordinació fa inevitable que es vegi envaïda per barbarismes. Sentir-la, i fins i tot parlar-la, encara que no ens n’adonem, dol. Evidentment podem refugiar-nos en certes bombolles agradables, que no piquen. Podem llegir Carner o de Pedrolo i pensar que el català és una llengua normal, cert, però en el moment en què passem pel pati d’una escola o posem la tele i ens apareix Merlí o l’Arucitys la llengua ens comença a picar. Si escolteu aquesta mateixa simfonia podeu pensar que no tenim cap mena de problema, però segur que algun purista trobarà alguna estructura massa castellana.

De la mateixa manera que si anem a un mexicà sabem que tenim molts números de treure fum per la boca, també sabem que molts mexicans ni s’immutaran pel pebrot del padró més picant. Així, també hi ha catalans a qui la llengua no els pica gens ni mica, a qui l’absència de pronoms febles o gaires no els fa brunzir les orelles. I aquests són la majoria, gent –i sobretot joves i xiquets– que s’han acostumat al picant que han mamat des de néixer, i als quals ni el barbarisme més flagrant no els anul·larà cap papil·la gustativa.

Així, i responent tant al títol de l’article com a les preguntes que Jaume Medina formula a l’aire, la meva resposta és que hem de fer un primer pas, i aquest primer pas és el d’acceptar que el català és una llengua que pica. El que vull dir amb això és que (1) no podem foragitar la influència de castellà, hem d’acceptar que ha vingut per quedar-se. La magnitud de la influència depèn de molts factors, i nosaltres, com a individus i com a comunitat, només en som un. Per tant, (2) no podem carregar-nos tota la responsabilitat de la qualitat lingüística i passar-nos el dia llençant-nos els plats pel cap, fixant-nos com parla el veí de sota. (3) El purisme i l’essencialisme simplement ens posen sota un estat de lament perpetu, d’autoculpa, de ràbia i d’impotència. La meva proposta és simplement (4) adoptar una mena de pessimisme realista, acceptar què està passant i mirar què s’hi pot fer, sortir de la nostra bombolla per poder avançar.

Feu servir, doncs, la llengua, encara que piqui, encara que tragueu fum pels queixals, les orelles i el nas, però sobretot feu-la servir!

[Font: www.nuvol.com]