Primera documentació: 29/01/2011| Tipus | manlleu del japonès |
| Contextos | Els tomàquets madurs són l’exemple perfecte per descriure el sabor umami; la sopa de neurones, també. [El Periódico, 13/03/2014] |
| Els licors són per ara d’interès en tant que la cocteleria és un nou fenomen per la cosa casual de la gastronomia de mestissatge global, amb un accent dels picants i umamis, que necessiten begudes més fortes que els vins tranquils. [Ara, 9/11/2017] | |
| Observacions | Fins fa uns anys, el gust es descrivia a partir de quatre sabors: dolç, salat, àcid i amarg. Des de fa uns anys, però, es parla d’un cinquè element, l’umami, que és un gust salat i saborós. Realment, no té gust per si mateix, sinó que fa ressaltar el gust agradable d’un gran nombre d’aliments. El Termcat el defineix com el ‘sabor que representa el gust carni o proteic i que no pot descriure’s per combinació dels quatre sabors primitius’. Aquesta paraula és d’origen japonès (うま味), i va ser inventada pel químic Kikunae Ikeda el 1908 a partir de l’adjectiu umai (うまい) ‘deliciós’ i la partícula mi (味) ‘gust’. Aquest científic va trobar aquest sabor als espàrrecs, els tomàquets, el formatge i la carn (cuita), però sobretot al brou, i va poder atribuir l’umami al glutamat, un aminoàcid. Molts aliments s’han de cuinar perquè puguin deixar anar aquest sabor, i també es poden fermentar, per això es considera que el formatge, la salsa de soja i les carns curades tenen un gust d’umami. |
[Font: neolosfera.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário