Passada l’etapa de govern dels polítics oportunistes de l’estil de Josep Tarradellas (que, retornat de l’exili, no s’atrevia a adreçar-se als catalans amb cap altra denominació que la de «ciutadans de Catalunya») i dels líders carismàtics a la manera de Jordi Pujol (que donava el títol de «catalans» a tots aquells que vivien i treballaven –i, sobretot, que votaven!– a Catalunya, independentment de la llengua que parlessin), sembla arribat el moment de poder reflexionar amb serenitat sobre el present candent i l’incert futur de la llengua catalana. I és que la qüestió de la identitat té la seva importància, baldament de vegades els polítics i fins algunes entitats sobiranistes arribin a fer dubtar els habitants del nostre país sobre la solidesa de llur identitat lingüística. Tanmateix, si parlar de la catalanitat no era tema tabú quan es donava indiscriminadament el nom de catalans a tots els residents en el nostre territori, menys ho ha d’ésser ara, quan la llengua –una de les més ben estudiades del món– mostra símptomes clars de fatiga i de descomposició.
No cal recórrer a les estadístiques per a tenir coneixement que la bigarrada societat catalana està formada en l’actualitat pels pocs catalans de sempre (fills de les famílies tradicionalment monolingües, amb una llengua contaminada, però encara plena del vigor de la identitat i de la rica diversitat), pels híbrids catalanocastellans i viceversa (amb una part de la família castellana i una altra de catalana, amb predomini lingüístic variable d’una part o de l’altra, segons el lloc d’arrelament o la força de la part no catalana), els hispans provinents de diversos llocs de la península ibèrica o del continents africà i americà (amb un parlar castellà en tota la seva múltiple pluralitat i amb tota mena d’accents) i tots els altres forasters en general (d’origen europeu o asiàtic, amb centenars de llengües exòtiques, però que generalment «se adaptan a lo nuestro», integrant-se en la llengua castellana –també oficial a casa nostra–, imposada, com se sap, per la força de les armes d’una dictadura ignominiosa, que va perseguir de manera implacable la llengua catalana durant quaranta llargs anys). No cal ser gaire perspicaç per a fer-ne la constatació diàriament en la via pública o en els diversos llocs de treball.
Ben variable és també la consciència que els individus tenen de la seva pròpia identitat. Hi ha molts catalans dels de sempre a qui resulta del tot indiferent la llengua en què parlen: acostumats a rebre garrotades, insults o menyspreus, en cas de gosadia, els és igual parlar català que castellà i se sotmeten sense contemplacions ni incomoditats al codi del qui tenen al davant (i, fins i tot, si sospiten que és foraster, se li adrecen de bon grat en castellà encara que comprengui i usi la nostra llengua nacional: per això són tants els estrangers que es revolten –i amb raó– contra els catalans inconscients o desistits). Hi ha molts castellans que resideixen a Catalunya com si no s’haguessin vist mai forçats a marxar de la seva terra i hi mantenen sense reserves la llengua d’origen, talment fos la pròpia del país d’acollida. N’hi ha que militen encara en el bàndol dels vencedors i s’entesten a fer creure als hereus d’una tradició mil·lenària que no saben on viuen. N’hi ha d’altres que, moltes vegades, tot i no tenir les motivacions necessàries, lloablement fan esforços per a conèixer i usar la llengua del lloc on es troben.
N’hi ha que són fills de parelles híbrides i han après a casa el català i el castellà. Molts d’aquests tenen com a modèlica la llengua castellana i és en ella que pensen. Això és: pensen en castellà i parlen –quan s’escau–, sense problemes, en català; al cap i a la fi, és el mitjà d’expressió d’un dels seus pares. Però quan parlen en català ho fan sense abandonar el castellà. Amb una fonètica molt aproximada a la del català oriental –però molt sovint sense vocals neutres–, tenen tanmateix unes estructures mentals completament castellanes (en les quals els pronoms febles resulten més que superflus). Per això donen el nom d’«ossos» als «pinyols» de les fruites i el de «dents» als «grans» d’all, de «fer l’arbreforc», en diuen «fer el pi», i, de «quedar a deure», en diuen «deixar a deure» amb tota naturalitat. I no hi ha ningú capaç de fer-los entendre que el català no és una traducció del castellà –i molt menys, un calc esmanyocat. Aquests són amb tota probabilitat els que més col·laboren –inconscientment i involuntària, i tant!– a desnaturalitzar el català. D’ells en bona part es nodreixen els mitjans de comunicació de la capital, per tal com la majoria són nascuts a Barcelona o a la seva conurbació.
Hi ha, en fi, el col·lectiu dels conscients. Però aquests són pocs (i poc tinguts en compte: al capdavall, als polítics només els preocupen el nombre de vots i la dinàmica de les majories i les minories). D’origen generalment monolingüe, molts han estudiat filologia –per l’amor que tenen a la seva llengua– i treballen per a expandir-la i sofreixen de veure’n l’esllanguiment. Ells són els qui porten a coll la responsabilitat del manteniment d’una tradició secular i empenyen muntanya amunt, novells sísifs amb esperit solidari, el penyal de la dignitat i de la recuperació, tot esperant –vana il·lusió!– poder veure realitzat un dia el seu anhel de viure en la plenitud de la normalitat. A aquests, els apena comprovar que la simbiosi entre el català i el castellà es fa contínuament i incessant a favor de la llengua nouvinguda i els sap greu de constatar que els mitjans de comunicació no siguin prou eficaços per a reconduir la situació. Els costa d’entendre que els qui haurien de vetllar pel manteniment de la diferència, això és, de la pròpia personalitat, facin tots els possibles per a acomodar la normativa lingüística a la llengua suplantadora i a suprimir-ne les distàncies.
El futur del català depèn dels parlants. Per això són ells els que han de merèixer una atenció especial per part dels qui menen els seus destins. ¿Què s’ha de fer per a revertir la situació fins que tots els catalans pensin en la seva pròpia llengua? ¿Com ho farem perquè en determinats ambients de Barcelona tornin a ser normals les consonants característiques, les vocals neutres, els pronoms febles i la sintaxi i el lèxic tradicionals? ¿Què en farem, del català?
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário