Jo també vull jugar a ser la Deneuve

Des de petites ens han explicat que si un nen ens pegava a l’escola era perquè li agradàvem. Hem crescut amb el mite de la “tensió sexual no resolta”, que només es desencalla amb contundència viril –eufemisme de certa violència.

Catherine Deneuve a una escena de ‘Belle de jour’, de Luis Buñuel.

Escrit per Montse Barderi

Al film clàssic The quiet man, John Wayne quasi arrenca el braç a Maureen O’Hara i totes ho contemplàvem bocabadades, desitjàvem aquell romanticisme potent, gairebé biològic, no exempt de bon fons i valors. Així és com estima un home de veritat. També ells han estat educats així, no és fàcil per a cap dels dos sexes.

Un home de veritat no parla gaire i sap dominar la fúria i la nena que hi ha dins teu i fer-te una dona: és el mite de “la fierecilla domada”. Així que l’escena d’ell insistint físicament per doblegar-te l’hem mamada mil vegades –no estic segura que el verb mamar aquí quedi gaire bé– , però bé, ja se m’entén: ell forceja un petó, ella diu “no, no i no” i finalment cedeix a una passió que ja no pot controlar ni un segon més. Fins i tot hem vist a la pel·lícula Marnie la ladrona com ella és violada, literalment, per un atractiu Sean Connery sense que ni ens immutéssim. No és el lloc, o sí, per entrar aquí en com tractaven les dones directors com John Ford o Alfred Hitchcock.

La mitologia de com som les dones ja comença en Homer, el primer referent literari, i per ell ja som les gosses, les ploramiques, les inconstants, aquell infant malèvol, misteriós, com un bell cavall que necessita una mà ferma per ser domat, i del qual no te’n pots fiar, perquè o bé causa la Guerra de Troia o bé és l’àngel blau de Marlene Dietrich. Així són les dones. S’ha d’anar molt en compte amb l’expressió “elles són així”. Els toreros sempre expliquen que els toros estan fets per morir amb valentia a la plaça. Que ens deixin dir a nosaltres com som, i descobrirem que som i podem ser de mil maneres diferents.

Les dones, lògicament, hem jugat a aquestes cartes de la cultura imperant. Fins i tot només ens hem sentit estimades de debò si un tio era gelós o ens preguntava “On vas vestida així?”. Aquest maleït “estimades de debò” ens ha portat pel camí de molts maltractaments i uns seixanta assassinats a l’any.

Però sigui com sigui, un pot pensar allò que la seva cultura li permet pensar, i un acostuma a viure allò que la seva cultura li ensenya a viure. Així que hem volgut ser atractives, misterioses, contradictòries, nenes, femmes fatales, i ens hem posat talons encara que ens destrossessin les cervicals.

Així les coses, és lògic que Catherine Deneuve i companyia no vulguin renunciar a aquelles petites coses, aquella petita diferència, que ens fa ser dones, dones de veritat: el “piropo” de bastida i l’home barroer a qui amablement trauràs la seva manassa del teu cul. Pobres les que no tinguin aquests problemes: serà que són lletges com un pecat, “malfollades” que no tenen altra destí que ser Mrs. Danvers, la inquietant dama de companyia de Rebeca, la “solterona” de tota la vida.

Però toca que ampliem el ventall de possibilitats de ser homes i ser dones, que tinguem el dret de reinventar-nos. Tots plegats haurem de fer un esforç, les diferents opcions de dones i d’homes, per relacionar-se amb la dona com un ésser autònom, subjecte de drets, emancipat i plenament capaç de saber el que vol. I nosaltres per relacionar-nos amb l’home com un igual, capaç de ser empàtic, considerat i atent al que vol l’altre.

I aquest voler, com a subjecte autònom i racional, hom ha qüestionar-se si és “real i fruit del propi voler”. Per exemple, és estrany que un negre es vulgui vestir d’esclau i anar a recollir cotó, i si ho fa que ho faci com un joc de rol, i que ho faci sabent que encara que sigui la cultura dels seus pares i avis té una part deplorable de no ser considerat com un ciutadà de primera. Que els homes es qüestionin si el que volen és relacionar-se amb persones com ells o mantenir i conservar els seus espais de privilegi.

Dubto profundament de la llibertat de ser puta, la llibertat de tenir un cos d’infart i haver de presentar un programa mig despullada o la llibertat de subrogar el teu ventre pels que ho poden pagar, perquè coincideix totalment amb el discurs del dominador i el dominat.

Aquesta dona segura, subtil, femenina, amb experiència, que sap portar la situació d’un home que s’excedeix, rebutjant-lo sense enviar-lo a l’infern, crec que és molt cansada i injusta per a la dona, que ha de ser mil vegades més hàbil i intel·ligent que un home. No cal jugar a l’orangutan i el glamur. Ja que tenim capacitats mentals semblants, compartim la responsabilitat tots plegats.

Crec que és perfectament possible tenir joc, seducció, ambigüitat i estira-i-arronses en l’amor, en el sexe o en el flirteig des del respecte, la consideració de l’altre i la cura dels seus drets i llibertats. Així que crec que no és un problema cultural només, sinó ètic. Un/a té el dret de dir “Molt bé, serà el discurs de l’opressor però a mi m’agrada vestir-me de femme fatale i que l’altre es torni boig insistint, que em llenci contra una paret i em robi un petó mentre jo li giro la cara deu vegades”. És un joc que forma part de la intimitat de cadascú, però aleshores tu has de tenir el dret de dir en qualsevol moment, seriosament, “prou”. I que l’altre pari i es disculpi, i no pas acabar sent violada perquè ets una “escalfabraguetes”, i l’ètica no té lloc si això passa al despatx d’un home amb poder del qual dependrà la teva feina. Com s’adapta el cervell humà a això, a un abús, i els seus mecanismes de defensa poden ser molts, però no és en cap manera un bon inici de camí.

Crec que el problema és més greu que haver de triar entre un món sense llumetes de colors on no es pot coquetejar ni insinuar, o el model escandinau de pactar per escrit el que dues persones poden fer o no fer al llit. És la falta d’ètica, de maduresa personal, de comunicació el que no ens permet desfer-nos del pesat llegat cultural –que comencem a identificar i rebutjar–  sense poder esdevenir persones emancipades i lliures. Dona’m una persona amb qui confiï i juguem al que vulgui, fins i tot a Belle de Jour. El problema és no poder “confiar en la bondat dels estranys”, que diria Blanche Dubois. I això en l’època del Tinder és un problema molt gros.

[Font: www.nuvol.com]