Primera documentació: 1/10/2003
| Tipus | semàntic |
| Contextos | Qualsevol persona que vingui de fora i vegi la propaganda que fa l’Ajuntament de les festes majors i de la cultura popular pot pensar: “òndia, amb això dels diables, deu ser una tradició arrelada i mamada per les institucions”. [La Burxa, 1/01/2003] |
| El sentiment religiós està molt arrelat i no està renyit amb la festa més cultural, amb els diables i la resta d’actes; més aviat es retroalimenten. [País km0 (La Xarxa), 8/09/2016] | |
| Observacions | La figura del diable és molt present en la religió cristiana com a ‘esperit del mal’ (DIEC2) i forma part de l’imaginari de moltes cultures. En el cas de la catalana, més enllà de designar l’àngel caigut, apareix sovint en dites, cançons, llegendes i rondalles populars, i se’l sol representar amb figura humana, però lleig i pelut, amb banyes i cua, i els balls de diables apareixen en algunes representacions religioses populars, que es remunten, segons Joan Amades, a l’any 1150, quan es va escenificar el ball com un entremès durant el banquet de noces de Berenguer IV amb Peronella d’Aragó. La primera documentació que se’n té, però, és de 1411, de la processó de Corpus a Cervera, festa a la qual han estat vinculats els balls de diables clàssics. Es tracta, doncs, d’una representació teatral de la lluita del bé contra el mal, tot i que actualment han perdut el caràcter religiós i la participació dels diables, així com de dracs i altres personatges fantàstics relacionats amb el foc, en cercaviles i correfocs, i han esdevingut un element essencial i quasi imprescindible de les festes majors de molts municipis. |
[Font: neolosfera.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário