Demolingüística comparada: on som?

Escrit per Vanessa Bretxa

L'apunt d'avui busca respondre la pregunta: el català és demolingüísticament sostenible? Per respondre aquesta pregunta el que analitzarem són diferents comunitats lingüístiques mitjanes (entre 1-22 milions de parlants) i el seu grau de sostenibilitat lingüística. D'entrada, començarem definint que s'entén per demolingüística o demografia lingüística. La demolingüística és l’estudi estadístic de les poblacions aplicat a les llengües. Els seus objectius són, d’una banda, quantificar qui sap, usa i/o s’identifica, en un moment present o preterit, amb determinades varietats lingüístiques, en quines condicions i circumstàncies ho fa, i com es caracteritza. D’altra banda, la demolingüística pretén contribuir a l’estudi demogràfic general de les poblacions.

En segon lloc, per tal de comparar demolingüísticament els catorze territoris seleccionats (Catalunya, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Illes Balears, Israel, Letònia, País Valencià (zona valencianoparlant), Països Baixos, Quebec, República Txeca i Sud-Àfrica) utilitzarem principalment dues variables: el lloc de naixement de la població i la llengua inicial (L1 o la llengua apresa de petits a casa). De les comunitats lingüístiques mitjanes seleccionades ―vegeu taula inferior― observem tres idees rellevants:

1. Es detecten clarament dos grups territorials. D'una banda, les societats més homogènies lingüísticament, com la República Txeca, Dinamarca o Finlàndia, i les comunitats més heterogènies, com Israel, Estònia, Letònia i els territoris de parla catalana.
2. A la majoria de les comunitats lingüístiques analitzades, el percentatge de nats fora del país i el de parlants de llengües altres tendeix a ser propers, un indici força clar que aquestes llengües altres són producte bàsicament de la immigració recent.
3. A diversos territoris, però, el nombre de parlants de la llengua mitjana és inferior al dels nats fora, la qual cosa indica que altres llengües hi tenen un fort arrelament social.
   1. Parlem de llengües autòctones i històricament arrelades: aquest és el cas de l’afrikaans, que conviu amb una munió de llengües autòctones i amb l’anglès.
   2. Països que van experimentar fortes immigracions durant el segle XX com és el cas de Letònia, i molt especialment els tres territoris de llengua catalana, on les successives onades immigratòries del segle XX i XXI han dotat el castellà d’una fortíssima vitalitat.
   3. Al Quebec, per contra, la preferència per la immigració francòfona sembla permetre que el nombre de nats fora del territori sigui inferior al nombre de francòfons.

Taula 1 Comparació de les societats analitzades segons el lloc de naixement dels seus residents i el pes que hi té la llengua mitjana analitzada. 2015.

		Societats	% nats al territori1	% nats fora1	% estrangers1	Llengua	Percentatge de parlants natius en l’entitat política3	Parlants natius de dels LM analitzades4
	1	República Txeca	96,0	4,0	2,8	txec	98,0	10.400.000
	2	Sud-Àfrica	94,9	5,1	2,8	afrikaans	13,5	6.860.000
	4	Finlàndia	94,2	5,8	5,8	finès	94,0	5.100.000
	5	Dinamarca	89,5	10,5	12,1	danès	96,0	5.380.000
	6	Eslovènia	88,5	11,5	6,7	eslovè	93,0	1.910.000
	7	Països Baixos	88,2	11,8	8,6	neerlandès	94,0	15.700.000
	8	Letònia	86,6	13,4	5,2	letó	71,0	1.470.000
	9	Estònia	85,3	14,7	3,0	estonià	80,0	1.040.000
	10	Israel2	75,0	25,0	0,3	hebreu	74,8	4.380.000
	11	País Valencià (ZV5)	66,5	33,5	14,1	catalã	46,7	2.395.367
	12	Catalunya	64,7	35,3	13,7	catalã	33,8	2.558.967
	13	Quebec	60,0	40,0	18,0	francès	78,1	7.300.000
	14	Illes Balears	55,6	44,4	17,4	catalã	41,5	464.567

Font: Elaboració pròpia a partir de: 1 l'Eurostat (2015) pels estats de la UE, Idescat (2015) per Catalunya, IVE (2015) pel País Valencià, Ibestat (2015) per les Illes Balears. 2Israel, dades només disponibles per la comunitat jueva (Cbs 2016). 3Eurobaròmetre (2012) estats de la UE, Israel (Cbs, 2016), Catalunya (Idescat 2012), País Valencià (IVE 2012) i Illes Balears (Ibestat 2012). 4Parlants L1 (Etnologue 2016). 5Zona valencianoparlant.

Tot i les diferències que hi ha entre territoris a l’hora de gestionar la diversitat etnolingüística interna es detecten tres tendències generals:

1. Establir una diferència clara d’estatus entre la llengua del territori i qualsevol altra, molt en la línia del principi de territorialitat (van Parijs, 2011). De fet, la llengua que presenta més problemes de supervivència, a banda del català, és l’afrikaans, ja que el règim post apartheid impedeix establir distincions d’usos lingüístics territorials i fins i tot per institucions, la qual cosa està conduint a un ús creixent de l’anglès com a llengua franca.
2. Mantenir la distinció entre les minories històriques i les comunitats immigrants (Kymlicka, 1995). Molt en la línia del principi d’historicitat (Marí, 1996) que de fet constitueix la base de la Carta Europea per a les Llengües Regionals i Minoritàries, les comunitats estudiades reconeixen drets lingüístics a les seves minories històriques com els hongaresos i els italians a Eslovènia, els aranesos a Catalunya o els latgalians a Letònia en molt més grau que no pas a les darreres immigracions.
3. El pes demogràfic és també un factor significatiu a favor del reconeixement dels grups més nombrosos. De fet, l'avenç de la democràcia i els drets humans té com a conseqüència el reconeixement de més espai per a la diversitat lingüística.

Però cap d'aquestes tendències generals explica per si sola les diferències en la gestió de la diversitat interna entre cada societat: és només a través de l'estudi en profunditat de la història local, la societat i la política que es pot comprendre la gestió interna de cada comunitat. En altres paraules, no hi ha un enfocament general pel que fa la diversitat interna de les comunitats lingüístiques mitjanes, sinó respostes concretes segons les coordenades de cada país.

Bibliografia

Kymlicka, W. (1995). Multicultural citizenship: a liberal theory of minority rights. Oxford: Clarendon.

Marí, I. (1996). «Algunes distincions objectives essencials per a l’aplicació igualitària dels drets lingüístics». A: Plurilingüisme europeu i llengua catalana (pàgs. 47-59). València: Universitat de València.

Van Parijs, P. (2011). Linguistic Justice for Europe and for the World. Oxford: Oxford University Press.

[Font: www.racocatala.cat]