Acabo de llegir un llibre d’altura: Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984 (Lleonard Muntaner Editor), del romanès Nichita Stanescu (Ploiesti, 1933 – Bucarest, 1983), traduït de forma exquisida per Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli*, i que s’acompanya d’un no menys exquisit pròleg de D. Sam Abrams, que posa en antecedents al lector, en aquest cas a la lectora, aquest poeta colossal que va morir prematurament, amb cinquanta anys acabats de fer.
Fotografia de l’arxiu personal de Nichita Stănescu
A Ànima gramatical ens trobem amb l’ànima d’un home que pensa des d’unes determinades paraules, i que les escriu a través d’una gramàtica sorgida des del profund incògnit d’un mateix per prendre veu. A Ànima gramatical s’estableix conversa –tot llibre està dirigit a un tu més o menys visible- amb un poeta que es pregunta, per exemple, què se’n pot fer, de la idea de les pedres -l’ànima de les pedres?-, que potser s’esmicolarien si entenguessin la idea que les escriu… Aquesta és una mostra de la particular mirada de Nichita Stanescu, filosòfica des d’una lògica gens convencional que aboca el lector cap a una altra forma de pensament que ell expressa de forma moderna, radical: una gramàtica que innova amb gosadia verbal i temàtica la tradició poètica de la Romania del seu temps.
Romania, i l’Est d’Europa en general, ens és encara un indret força desconegut. Potser no tant la seva història, que ha caminat paral·lela als horrors de l’Europa del segle XX. Però sí que poc sabem de la seva cultura, llevat d’alguns noms sobresortints de la seva intel·lectualitat com Mircea Eliade, escriptor romanès ferm cultivador de la seva llengua, però també reconegut per la seva ingent obra d’investigador de la història de les religions, el folklore, l’antropologia. A banda d’haver pogut llegir les obres fonamentals d’Eliade (que va llegir i admirar Eugeni d’Ors fins a dedicar-li més d’un text), aquí hem tingut ocasió de conèixer de forma més aprofundida la seva vida i obra gràcies a l’estudi que en el seu dia en va fer Lluís Duch a Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983). Prenent les paraules de Claude-Henri Rocquet, escriu Duch: Si Mircea Eliade és modern, ho és perquè ha comprès, des de fa mig segle, que la ‘crisi de l’home’ és en realitat una ‘crisi de l’home occidental’, i que cal entendre-la i superar-la admetent les arrels –arcaiques, salvatges, familiars- de la condició humana.
Però això ve de lluny, encara que no ens ho sembli. Ja el poeta romà Ovidi va viure trencat entre l’imperi de la carn, l’ordre del seu món i l’existència i allò que de forma tradicional anomenem el diví, o allò que no assolim de comprendre, tampoc els sentiments capaços de fer-nos viatjar més enllà d’un mateix.
Una cosa semblant podríem dir de Nichita Stanescu. La seva poètica és la d’un clàssic modern per la mateixa raó. En la seva experiència particular es mostra descarnada la vella crisi de l’home i es torna universal des de l’instant en què connecta, i de quina manera, amb la crisi ambient, de l’home occidental, amb aquelles arrels arcaiques soterrades en una cultura que no ha estat prou consistent per contenir el seu poder salvatge. Potser perquè li va faltar ànima, a aquesta cultura, o perquè si alguna vegada l’havia tinguda s’havia anat aprimant i enfosquint. Aquest fer-se portaveu d’aquesta realitat fosca, d’aquest dolor existencial, algunes vegades comporta un esqueixament entre la vida ordinària i la vida subtil, és a dir, a un altre nivell de consciència, que en aquest cas es va traduir en fugides cap a l’alcoholisme, i que va suposar sentència de mort per al gran poeta que va ser Nichita Stanescu.
A part de la innovació en la forma i en el llenguatge, cal llegir Nichita Stanescu també des d’una gramàtica que expressa amb contundència el dolor de viure de l’home del segle XX en l’ànima del qual si han obert tantes ferides, tantes i tan fondes que arriben fins avui encara per cicatritzar. El pitjor, crec jo, és experimentar la sensació que la cultura no ha servit per a res, que l’objectiu de fer de la matèria corrupta un metall noble és una utopia que no empeny les masses, com es volia des d’algunes idees polítiques, sinó que només empeny a uns pocs. En realitat als de sempre, als qui hi són sensibles, malgrat que no podem negar que hi ha hagut alguns moments en la Història en què semblava que l’art, la poesia, i l’alegria que genera el coneixement de la realitat, redimirien la humanitat del seu cor fosc. D’aquí ve que, planyent-se d’aquest estat de coses, escrigui Stanescu en un dels seus poemes: És dolent en la seva essència l’ésser humà…
Motius per comprovar el mal que els humans som capaços de fer no en van faltar, a l’Est i a l’Oest d’Europa i del món, en el nostre segle XX. Però també és cert que no s’han apagat, ni llavors ni ara, tots els llums, i que hi ha qui fa una feina humil i persistent per fer llum ni que sigui amb un petit alot. Ho fan tants poetes i tanta gent de bona voluntat, encara que el sentiment de l’endins/ el sostenim amb prou feines/ obrint camí entre les pedres. I quin és, aquest sentiment? L’amor, tot i que qui l’encarna ho faci amb tantes mancances. Digue’s si més no com et dius, demana Nichita Stanescu a un tu tan real com imaginari. Demanar, posar o rebre un nom és una manera de renéixer, de recomençar. Una gramàtica nova per a l’home i la dona nous, un evangeli, una utopia.
*La traducció poètica demana una immersió en l’ànima i gramàtica del poeta, sentir i veure com el poeta, i potser fins i tot per somiar i despertar-se com el poeta. Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli han assolit aquest estadi des del moment en què es comprèn, perquè es viu, que tota poesia és traducció des del dia i hora en què posem en paraules allò que encara no té forma.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário