domingo, 16 de julho de 2017

L’accent diacrític: una reforma positiva però insuficient

L’octubre de 2016, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) aprovava una reforma ortogràfica que, entre altres aspectes, reduïa els accents diacrítics a quinze. És una mesura que vaig celebrar des del moment de conéixer-la perquè té la virtut de simplificar l’ortografia sense generar cap efecte secundari.

Diccionari de la llengua catalana
Escrit per Felip Gumbau Morera

No obstant això, com a filòleg i professor de llengua inquiet, prompte em va assaltar un dubte: si eliminar l’accent de dóna, nétóssóc, etc. no té efectes negatius, ¿per quina raó es manté l’accent en quinze paraules? Per lògica, si eixes paraules mantenen l’accent distintiu és perquè el fet d’eliminar-lo té efectes negatius. La prudència m’ha aconsellat esperar a la publicació del manual Ortografia catalana (maig de 2017) per a saber oficialment quina causa concreta impedix la supressió de l’accent de les paraules , és, té i companyia.
Paradoxalment, el manual no només no resol el meu dubte, sinó que aporta més fum que llum; de la mateixa manera, l’Oficina d’Estandardització de la Secció Filològica (OESF), que ha contestat molt amablement a la meua consulta, no dona cap resposta satisfactòria a la qüestió. Si m’he decidit a escriure sobre el tema, no és en absolut per a crear polèmica gratuïta, que tant sobra en el nostre ram, sinó per a intentar demostrar amb raonaments (i no amb sentiments) que la norma dels accents diacrítics, tot i ser positiva, podria haver sigut encara millor si s’haguera basat en dades empíriques i en criteris fonamentats, clars i precisos. Tant de bo que el contingut de l’article servixca per a orientar millor la futura reforma ortogràfica, que esta vegada segur que duran a terme conjuntament l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
L’arbitrarietat
Anem per faena. Si llegim les pàgines 96 i 97 del manual Ortografia catalana, publicat el maig de 2017 i consultable en la Xarxa, intuïm quin és el principi que regix la norma dels diacrítics en dos fragments. El primer el trobem al final de la pàgina 96: el text diu que la norma s’aplica a «un curt nombre de mots monosíl·labs d’ús freqüent» que es caracteritzen per ser homògrafs. Això de «curt nombre de mots» ja ho deia Fabra en la gramàtica de 1956, per cert… La llista de les quinze paraules que s’accentuen excepcionalment ja ens la dona feta la institució normativa, però resulta impossible saber quin criteri ha seguit per a determinar quins homògrafs monosíl·labs són freqüents i quins no ho són. Així, per posar un cas, es considera freqüent té (El te té moltes propietats), però no es considera freqüent cap (¿Això en quin cap cap?), entre altres. Al remat, com que la freqüència no és fàcilment objectivable, fa l’efecte que el criteri de l’IEC és purament arbitrari: les paraules que poden portar accent diacrític són moltes, però només n’han de portar les quinze que l’equip d’experts ha dictaminat. Haurien pogut ser-ne cinc com n’hagueren pogut ser trenta.
El criteri és tan indefinit i aparentment capritxós que tothom hi pot ficar cullerada: “jo hauria mantingut…”, “jo hauria suprimit…”, etc. Sens dubte, la indefinició, oposada al rigor, no és el millor criteri per a establir una norma, i menys encara per a millorar una norma. Malgrat això, la pàgina 9 del manual justifica que «la representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat», la qual «recolza sobre una convenció». No ens enganyem: una bona reforma ortogràfica, que és una convenció, no es pot basar mai de la vida en l’arbitrarietat, que dona peu a interpretacions i qüestionaments, sinó que deu fonamentar-se en criteris argumentats, que és l’única manera d’establir normes justes i acceptades. Per tant, l’arbitrarietat no justifica la norma, sinó que és un subterfugi per a amagar els febles criteris que fonamenten la norma.
La potencialitat
Passem ara al segon fragment. La pàgina 97 d’Ortografia catalana diu que la norma s’aplica quan els homògrafs monosíl·labs d’ús freqüent tenen «una certa possibilitat de confondre’s perquè podrien convenir en un mateix enunciat». Els redactors ja ens avisen que la possibilitat de confusió és potencial («una certa possibilitat») i que la coincidència d’eixes paraules en una mateixa oració és hipotètica («podrien convenir»). Tanmateix, no aporten cap exemple de possible confusió, potser perquè són difícils de trobar o de fer coincidir a la força; en canvi, els exemples que aporten són inequívocs, fins i tot si els llevem l’accent, com ara Dona’m la maTinc mes anys que tu La fi del mon. No cal dir que la casuística que planteja la norma, com que es basa en la potencialitat, és inabastable.
De la manera que està plantejat, el criteri és aplicable a moltes altres paraules: No pot obrir el pot, Vol alçar el vol, Cau en un cau, Fem massa fem, Exploren el fons a fons, etc. A més, la possible confusió afecta també paraules no monosíl·labes: La massa està massa cuita, Para compte de tancar la sessió del compte, etcNo obstant això, no es produïxen lectures equívoques, ni mitja ni cap. De fet, si no confonem els homògrafs quan parlem, ¿per què ho hauríem de fer quan llegim? Sens dubte, la potencialitat no és tampoc un criteri que hauria de guiar una norma, i menys encara la millora d’una norma. Segurament, l’única causa que la deu explicar és la següent: com que és impossible saber quan es pot produir confusió entre les quinze paraules accentuades i els seus homògrafs, no queda més remei que demanar als usuaris que escriguen accent diacrític sempre per si de cas.
La lectura i l’ortografia
Però tornem a la pregunta que origina este article: ¿per quina raó es manté el diacrític en quinze paraules? La conclusió deduïble del manual Ortografia catalana és que això és així per si de cas els quinze homògrafs seleccionats arbitràriament es poden confondre. Davant de la manca d’una demostració empírica, he fet la consulta a l’OESF, que ha explicat que, per a reduir els accents diacrítics a quinze, «els experts i els tècnics han estudiat a fons i amb gran minuciositat diverses fonts, i també han examinat un nombre molt significatiu de mostres textuals que han permès comprovar fins a quin punt és possible determinar en quins casos es pot produir ambigüitat entre mots amb la mateixa forma gràfica». Realment, es fa difícil pensar que els experts s’hagen fonamentat només en estudiar fonts i escrits, i que no hagen valorat els efectes que té la supressió dels diacrítics en els lectors. Potser ací rau l’error de base de l’arbitrarietat de la norma: observar fonts i escrits sense tindre en compte els lectors.
Com deia al principi, si mantenim l’accent de quinze paraules és perquè hi ha raons importants que impedixen eliminar-lo. Davant de la manca de respostes clares, només podem fer la nostra interpretació: si l’IEC ha decidit mantindre eixos quinze accents és, suposadament, perquè el fet d’eliminar-los podria generar errors de lectura o ambigüitats no desitjades. Però ¿en quina mesura passa això? Si ho verificàrem, segurament ens enduríem la sorpresa que la probabilitat de confusió entre homògrafs (monosíl·labs o no) és tan remota que l’accent diacrític seria una autèntica nosa gràfica. Podeu verificar-ho en estes oracions: Si vols, si que potsEs pensa que es ministreA ma mare li fa mal la maEm deu deu eurosFebrer es el mes mes curtSol anar sol a escola, etc.
Crec que no és exagerat afirmar que, per cada error de lectura o ambigüitat no desitjada que pot evitar l’accent diacrític, els usuaris hem d’escriure milers d’accents diacrítics innecessaris, cosa que genera molts errors ortogràfics (entre gent formada i tot). ¿Un cas aïllat d’equivocitat entre dos paraules justifica que una de les dos haja de portar accent distintiu sempre? Em baso en intuïcions, perquè jo no he fet el treball que ha elaborat l’IEC, però m’aventuro a afirmar que eixe accent, amb prou certesa, ha esdevingut una dificultat gràfica totalment innecessària (i més encara per als dilèxics: poca broma). Vaig més enllà: un accent que en el seu moment devia servir per a ensenyar a llegir a una població en procés d’alfabetització, ara només servix per a cometre faltes d’ortografia. Al meu parer, és un greu error que les reformes ortogràfiques subestimen la competència lectora dels usuaris actuals i futurs.
Conclusió
Com hem vist, malgrat que la reforma és positiva perquè disminuïx la quantitat d’accents diacrítics sense causar efectes negatius, es queda a mitjan camí sense cap motiu justificat. ¿Per què no s’han eliminat tots? No ho sabem. Potser hi han hagut causes més sentimentals que racionals en el manteniment d’eixe accent. Evidentment, sense uns criteris interns clars, cada tècnic o expert pot dir la seua, i el resultat pot ser variable depenent de les preferències personals. El desllorigador potser està en la poca importància que s’ha donat als protagonistes: els lectors. ¿Hi han proves empíriques que avalen el manteniment de l’accent de més, per posar un cas? ¿S’han fet proves a lectors mitjans per a determinar que l’accent de més s’ha de mantindre per norma? ¿Està provat que escriure més amb accent evita errors de lectura? ¿Quin percentatge d’ambigüitats generaria escriure més sense accent? ¿El percentatge és prou alt per a justificar el manteniment del diacrític? Són preguntes que, desgraciadament, no tenen resposta.
El resultat de fonamentar la norma en fonts i escrits, i no en proves empíriques, ja el coneixem. Per un costat, la norma s’aplica arbitràriament, segons la freqüència d’ús, la qual és difícilment mesurable; així, no sabem exactament per què s’elimina l’accent a os (un os panda) i es manté en ús (l’ús de l’accent). Per l’altre costat, la norma s’aplica per si un cas es poden produir ambigüitats, cosa que és altament improbable (molt be, un pel llarg…) i afecta a moltes altres paraules fora d’eixes quinze; tot i això, per alguna possible ambigüitat no demostrada, la norma obliga a escriure milers d’accents innecessaris. De fet, fins ací, en el meu escrit n’he comptabilitzat una cinquantena. No cal dir que els mantinc per respecte a la normativa; de fet, tinc tant de respecte per la normativa que escric este article justament perquè em dol que tinga una norma innecessària com la dels diacrítics.
La solució passaria perquè eixe accent excepcional deixara de ser prescriptiu. De fet, el manual Ortografia catalana, en la pàgina 99, contempla «l’ús discrecional de l’accent diacrític» fora de les quinze paraules, sobretot quan es pot produir «una ambigüitat no desitjada»; però, novament, no oferix cap exemple ni cap criteri. Mentres que el manteniment de l’accent diacrític en quinze paraules no està justificat, la supressió està doblement justificada: primera, que no aporta efectes negatius en la lectura i, segona, que evita errors ortogràfics. Per tant, la norma no hauria d’obligar a posar eixe accent distintiu.

Una excepció

Ara bé: només hi ha un cas en què l’accent diacrític està justificat: es tracta del pronom què. És especial per dos motius: perquè les paraules què i que tenen molts valors i són prou pròxims, i també perquè eixos homònims diferixen en la tonalitat, que és una característica de l’oralitat que no es reflectix en l’escriptura de les paraules. Així, l’accent del pronom interrogatiu què ajuda a llegir amb el sentit i el to que es demana (Ja sabem què has sopat) i servix per a evitar ambigüitats (No sabia què havia caigut ≠ No sabia que havia caigut). A més, eixe pronom pot conviure amb el que de sorpresa: ¿Què ha caigut? ¿Que ha caigut? ¿Que què ha caigut?
Acabo ací lamentant que la reforma de l’IEC haja perpetuat una incongruència difícil d’explicar. Seria lògic escriure què amb accent quan el pronom és interrogatiu i exclamatiu pel criteri del canvi de tonalitat (Vol saber què passa. ¡Què bo que està!), i escriure que sense accent quan el pronom és relatiu, vaja precedit de preposició o no (La casa que tens… La casa en que vius…). Però hem d’escriure ¡Que bo! Eixa és la casa en què viu. Confesso que no vaig entendre eixa norma com a alumne ni l’entenc ara com a professor, i entenc que els alumnes de nivell mitjà no l’entenguen tampoc. Fer normes més fàcils no deu ser tan difícil.


[Foto: Griselda Oliver - font: www.nuvol.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário