terça-feira, 27 de junho de 2017

Una novel·la de Schnitzler: antisemitisme, sionisme, autoodi

Lectura de la novel·la d’Arthur Schnitzler, Camino a campo abierto (Der weg ins Freie), editada en castellà per El olivo azul. Publicada el 1908, té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Lectura ràpida, amb interès. La novel·la a penes té argument: simplement els personatges es visiten els uns als altres perquè l’autor puga redactar una sèrie de diàlegs. És pràcticament l’únic procediment que fa servir Schnitzler perquè els personatges parlen entre ells: la visita. Queda massa insistit. El més interessant de la novel·la són les observacions de Schnitzler, expressades sovint en forma aforística, que posa en boca dels diversos personatges. L’aforisme, un altre procediment insistit, i inversemblant en la conversa. El pes que té en la novel·la l’anàlisi psicològica reforça la morositat de la història. 

Schnitzler focalitza el narrador, com és habitual, en el personatge protagonista —Georg—, cosa que ressalta el silenci d’Anne, pacient, esperant que els esdeveniments arriben a terme, sense forçar res, sense enganyar-se tampoc. La perplexitat de Georg en veure que els altres s’adonen abans que ell mateix que la seua relació amb Anne ha acabat. La tendència a postergar tot allò que és incòmode, desagradable, tot allò que representa treball i compromís. També, la seua incapacitat de reconèixer de bones a primeres els seus veritables sentiments, perquè no pot acceptar l’egoisme frívol com el motiu que guia el seu comportament. I el conflicte que pateix entre reprimir el propi impuls o ferir els altres. L’espontaneïtat i la sinceritat són complicades perquè els altres ens importen. 

Alguns fragments que m’he subratllat: «una característica muy propia de su personalidad era la de esperar inconscientemente milagros que le ahorraran grandes incomodidades».

«Solo de las posibilidades perdidas se guardan los recuerdos más nítidos.» 

«El sentimentalismo está en directa oposición al sentimiento. Con él se intenta apaciguar la falta de sentimiento, templar el frío interior. Sentimentalismo es el sentimiento que está por debajo del precio real.» 

«La comprensión no tiene nada que ver con nuestros sentimientos, tampoco con nuestros actos. No nos protege del sufrimiento, ni del asco, ni de la destrucción. No nos conduce a nada. Es en cierto modo un callejón sin salida. La comprensión significa siempre el final.» 

«Se discute para convencerse a sí mismo y nunca a los demás.» 

I aquestes observacions sobre l’autoodi dels jueus: «no desmiento en absoluto que soy especialmente sensible a los errores de los judíos. Seguramente sea debido a que yo, todos nosotros, los judíos, hemos sido educados sistemáticamente para desarrollar esa sensibilidad. Desde la adolescencia somos acosados precisamente por la idea de que las cualidades judías son especialmente ridículas o incluso repugnantes, cosa que no sucede en lo que respecta a las igualmente ridículas y repugnantes cualidades de las otras culturas».

«Pero sí hay una clase de judíos a la que odio de verdad. Son aquellos que delante de otros y de vez en cuando incluso ante sí mismos, niegan su procedencia. Son los que se ofrecen de una manera rastrera y sobornable a sus propios enemigos y a aquellos que los desprecian por lo que son, creyendo así que se librarán de la maldición eterna o de aquello que sienten como tal. Estos son casi siempre ese tipo de judíos que se pasean por el mundo con el sentimiento de su propia miseria y que consciente o inconscientemente quieren hacer responsable de esa miseria a su propia raza.» 

Per a compensar, aquesta afirmació: «los judíos somos una especie de fermento de la humanidad».


[Font: laserpblanca.blogspot.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário