domingo, 12 de fevereiro de 2017

‘Bettý’, el mèrit és del traductor

Deia George Steiner que sense traducció habitaríem en províncies frontereres amb el silenci. Per això són imprescindibles els traductors. I per això no podem parlar de l’última novel·la de l’escriptor islandès Arnaldur Indridason, Bettý (RBA, 2017), sense anomenar la persona que ha aconseguit que la podem llegir en castellà: Fabio Teixidó.

L’escriptor Arnaldur Indridason és un gran defensor de la seva llengua, l’islandès.

Escrit per Clàudia Rius


“La traducció de Bettý és un camp de mines”, apunta Jordi Rourera, editor de La Magrana, l’editorial catalana de RBA; “Un error gramatical et pot portar a descobrir qui és l’assassí”. Perquè el llibre en qüestió és novel·la negra, novel·la negra islandesa contemporània i de la reconeguda: el seu autor, Arnaldur Indridason, és un dels màxims exponents actuals d’aquest gènere al seu país.
Bettý és un repte tant per al lector, com per a l’escriptor com per al traductor. Publicada el 2003, no és fins aquest any que arriba a les llibreries en castellà. L’engany i el misteri envolten tota l’obra, des de la trama fins a la llengua, en qüestions com el gènere de les paraules, que varia depenent de l’idioma. I aquí és on s’ha de reconèixer la feina de Teixidó, saragossà que fa nou anys que viu a Islàndia i es dedica a la traducció. Però no direm res més, perquè parlar dels trucs lingüístics que l’autor ha utilitzat a l’hora d’escriure el llibre seria explicar una de les parts més importants de la novel·la.
Així doncs, fixem-nos en la forma. Arnaldur Indridason (Reikiavik, 1961), que aquests dies és a Barcelona per participar en el festival de novel·la negra BCNegra, explica que els escriptors islandesos tenen dos problemes: “Aconseguir que els lectors es creguin el personatge i convèncer-nos que som autors de veritat”. I és que tot i que aquest país té un dels millors planters de novel·la negra, la realitat és que només té una mitjana d’1,8 crims per any. Per aquest motiu, l’escriptor intenta ser sempre el més realista possible i convèncer els lectors.
Bettý, Indridason parteix de l’estil americà, amb referents com Raymond Chandler, Dashiell Hammett i James M. Cain, i influït també pel món del cinema estatunidenc. “La tradició nòrdica és molt realista, parla de gent que coneixem i de problemes socials, hi apareixen famílies, grups”, explica l’autor; “En canvi, l’estil americà és més concís, no tan social, però amb individus molt interessants”. Indridason ha intentat agafar aquest estil i situar-lo a la seva Islàndia. Les dues tradicions, diu, tenen un fet en comú: parlen sobre els defectes de l’ésser humà.
Si els protagonistes de Bettý tenen defectes o no ho anirem descobrint al llarg de la novel·la, que compta amb un gir argumental a la meitat que sorprèn els lectors. Entre altres personatges, el de Bettý és una dona, però parlar des del seu punt de vista, diu l’autor, no li ha semblat difícil: “No sé el que és ser dona però sé el que és ser persona, i crec que no hi ha tanta diferència”. De fet, l’obra d’Indridason té tres característiques principals: l’estil americà, la primera persona i l’entrada en escena d’una femme fatale.
Tot i que ja fa catorze anys que Indridason va escriure aquest llibre, encara avui dubta de si tindrà segona part. “De vegades m’he preguntat què serà de Bettý i els seus amors, però Erlendur m’ocupa molt espai”, explica. Erlendur Sveinsson és el seu personatge estrella, un inspector sobre el qual ja ha escrit tretze llibres. Fins i tot algun cop ha pensat d’unir els dos personatges: la femme fatale i el detectiu desastrós. De moment, no està preocupat pel futur de la novel·la, que s’acaba de publicar en castellà. Si mai la dona per acabada, haurem de tornar a agrair als traductors que ens la facin arribar. I és que si és veritat que sense traducció habitaríem en províncies fronterisses amb el silenci, hem de reivindicar que l’idioma islandès ens ofereix una novel·la negra que s’ha de sentir.
-¿Te lo leíste? -dije.
-Sí -respondió Bettý.
-No es que pueda considerarse una joya literaria precisamente.
-¿Y a quién le gusta la literatura?
Nos echamos a reír. Miré disimuladamente sus pezones y ella se dio cuenta.

“Bettý”, Arnaldur Indridason (RBA, 2017)

[Foto: Edicions Métailié -  font: www.nuvol.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário