L’hospitalitat de la llengua - Els mots canvien quan canvien de boca?

Edmond Jabès

Per David Cusco 

Els mots canvien quan canvien de boca?

— Què véns a fer-hi, al meu país?

— De tots els països, el teu és el que m’estimo més.

— Que estimis la meva pàtria no justifica la teva presència permanent entre nosaltres.

— Què em retreus?

— Estranger, tu seràs, sempre, per a mi un estranger. El teu lloc és a casa teva i no pas aquí.

— El teu país és el de la meva llengua.

— Darrere la llengua hi ha un poble, una nació. Quina és la teva nacionalitat?

— Avui, la teva.

— Un país és, de primer, una terra.

— Aquesta terra es troba, també, en els meus mots. Però ho confesso, no és la meva.

— Per fi ho reconeixes.

— No en tinc, veritablement, de terra. He fet, del llibre, el meu lloc. Ho saps.

— Tu, molt hàbilment, has obrat per apropiar-te de la meva llengua.

— Que no la compartim?

— En absolut. L’has après. Això és tot. Jo hi he nascut.

— Dolç engany. Tinc, com més va, la sensació que la meva llengua neix amb mi.

— L’exercici, la pràctica d’una llengua no ens donen cap dret sobre seu. Ens inciten a parlar-la, a escriure-la de la manera més correcta possible.

— Ens donen el dret d’estimar-la. ¿I no és pas a ella a qui recorro, per conèixer-me més bé, per comprendre’m; per interrogar, finalment, el meu esdevenidor?

— Tu no pots reivindicar el passat de la meva llengua.

— El meu passat és el seu, en la mesura que els meus primers mots m’han estat insuflats per ella.

— Haurien pogut, igualment, ser mots d’una altra llengua.

Els mots canvien quan canvien de boca?

— Sens dubte. Al començament, hi ha l’anhel.

— El teu anhel, potser, però no pas, forçosament, el seu. La llengua està lliure de lligams. Deus a les circumstàncies haver adoptat la meva llengua. Jo la vaig heretar.

— Els meus pares me la van revelar. Les meves paraules, d’ençà, són de reconeixement vers ella i de fidelitat.

— És perquè casa meva t’agrada, que et pertany?

— La llengua és hospitalària. No té en compte els nostres orígens. Com que no pot ser altre que allò que n’arribem a treure, no és res més que el que esperem de nosaltres mateixos.

— I si no n’esperem res?

— La teva solitud serà igual que la nostra. Et faig donació, aquesta nit, del meu llibre.

— Un llibre no s’ofereix. S’escull.

— El mateix passa amb la llengua.

Edmond Jabès.

---

EDMOND JABÈS, fill d’una família jueva italiana, va néixer a El Caire l’any 1912 i es va haver d’exiliar a França el 1957. La seva poesia gira entorn de l’alteritat, la fragilitat de la paraula, el desarrelament i la figura de l’estranger. Per a Jabès l’escriptura és «una exploració del no-res a través del vocable». Proper al pensament d’Emmanuel Levinas, Maurice Blanchot i Jacques Derrida, la seva obra més coneguda és Le Livre des qüestions (1963). «L’hospitalitat de la llengua» pertany a Le Livre de l’Hospitalité, editat pòstumament el 1991, any en què va morir. No hi ha cap llibre de Jabès traduït al català.

---

[Text publicat originalment al número 1 de la revista El Funàmbul - foto: Bracha L. Ettinger - font: www.mozaika.es]