L’home que escrivia millor que Kafka: conversa entre Philip Roth i Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz

Per DAVID CUSCO

«El meu pare guardava al calaix inferior del seu profund escriptori un mapa antic i preciós de la nostra ciutat. Era tot un volum de folis de pergamí que, units en altre temps amb tires de roba, formaven un enorme mapa de paret amb un panorama captat des d’una perspectiva d’ocell.»

Bruno Schulz a El carrer dels Cocodrils.

---

Nota introductória: El text que us oferim tot seguit és la traducció d’una conversa que Philip Roth i Isaac Bashevis Singer van tenir l’any 1976 sobre Bruno Schulz i que forma part d’una sèrie d’entrevistes incloses a Shop Talk. A Writer And His Colleagues And Their Work1. A banda del capítol dedicat a Schulz, el llibre inclou diàlegs de Roth amb Primo Levi, Aharon Appelfeld, Ivan Klíma, Milan Kundera, Edna O’Brien i Mary McCarthy.

Uns mesos després de llegir Bruno Schulz per primer cop i de decidir d’incloure’l en la col·lecció «Writers from the Other Europe» de l’editorial Penguin, vaig saber que quan els seus relats autobiogràfics (Les botigues de color canyella) havien aparegut en anglès catorze anys enrere, van ser ressenyats i elogiats per Isaac Bashevis Singer. Com que Schulz i Singer, tots dos d’origen jueu, van néixer a Polònia amb dotze anys de diferència ―Schulz el 1892, a la ciutat de Drohobycz, a Galítsia; Singer, a Radzymin, prop de Varsòvia, el 1904― vaig telefonar a Singer, amb qui ja m’havia trobat una vegada o dues, i li vaig demanar si podíem quedar per parlar de Schulz i de com era la vida per a un escriptor jueu a Polònia durant les dècades en què tots dos van madurar com a artistes. La trobada va tenir lloc, a finals de novembre de 1976, a l’apartament que Singer tenia a Manhattan.

Roth: On vau llegir Schulz per primer cop, aquí o a Polònia?

Singer: El vaig llegir per primer cop als Estats Units. Us he de dir que, com molts altres escriptors, sempre m’acosto a un llibre de ficció amb alguns dubtes; com que la majoria d’escriptors no són realment gaire bons, assumeixo, quan m’envien un llibre, que no deurà valer gaire la pena. I vaig quedar sorprès quan vaig començar a llegir Schulz. Em vaig dir: «aquí hi ha un escriptor de primera categoria».

Roth: En sabíeu res, d’ell, anteriorment?

Singer: No; ni tan sols en coneixia el nom. Vaig marxar de Polònia el 1935. Schulz no era conegut llavors ―i, si ho era, jo no ho sabia. Mai n’havia sentit a parlar. La meva primera sensació va ser: «aquest home escriu com Kafka». Hi ha dos escriptors dels qui diuen que escriuen com Kafka. Un era Agnon. Agnon solia dir que ell mai no havia llegit Kafka, però la gent no se l’acabava de creure. De fet, sí que va llegir Kafka, segur. No diria que estava influït per Kafka: és possible que dues o tres persones escriguin seguint el mateix estil, amb el mateix esperit, perquè ningú no és completament únic. Si Déu va poder crear un Kafka, en pot haver creat tres, si a Ell li ve de gust. Però com més llegeixo Schulz ―potser no ho hauria de dir―, més em sembla que és millor que Kafka. Hi ha una força més gran en algunes de les seves històries. A més, és molt potent pel que fa a l’absurd, encara que no d’una manera ximple, sinó d’una manera intel·ligent. Diria que entre Schulz i Kafka hi ha allò que Goethe anomena Wahlverwandtschaft, una afinitat d’ànimes. Pot ser que aquest sigui absolutament el cas de Schulz i també, fins a un cert punt, d’Agnon.

Roth: A mi em sembla com si Schulz no pogués mantenir la seva imaginació apartada de res, incloent-hi l’obra d’altres escriptors i, particularment, l’obra d’algú com Kafka, amb qui sembla que tingui afinitats importants, tant pel que fa a l’origen com al temperament. De la mateixa manera que a Les botigues de color canyella reimagina Drohobycz, que és descrit com un lloc molt més terrible i meravellós del que era realment ―en part, com diu ell mateix, per «alliberar-se de les tortures de l’avorriment»―, també reimagina fragments i peces de Kafka en interès propi. Kafka li pot haver posat algunes idees curioses al cap, però serveixen propòsits diferents. El millor exemple d’això és el fet que al llibre de Schulz el personatge transformat en un escarabat no és el fill, sinó el pare. Penseu en Kafka imaginant això. Impossible! Certes predileccions artístiques poden ser similars, però aquestes predileccions estan aliades amb desitjos molt diferents. Com bé sabeu, Schulz va traduir El procés al polonès l’any 1936. Em pregunto si Kafka va ser mai traduït al jiddisch.

Singer: No fins on jo sé. Quan era jove vaig llegir molts escriptors en jiddisch; si Kafka hagués estat traduït a aquesta llengua, hauria estat durant els anys trenta i jo ho hauria sabut. Em temo que no hi ha traducció al jiddisch. O tal vegada existeix i jo no ho sé, que també podria ser.

Autoretrato, Bruno Schulz

Roth: ¿Sabeu per què Schulz va escriure en polonès i no pas en jiddisch?

Singer: Molt probablement fou educat en una família mig assimilada. Els seus pares segurament parlaven polonès. Després de la independència, però també abans, molts jueus de Polònia van educar els seus fills perquè parlessin polonès. Això fins i tot passava a la Polònia russa, però especialment a Galítsia, la part de Polònia que pertanyia a Àustria i on els polonesos tenien una certa autonomia i no estaven culturalment reprimits. Era una cosa natural que la gent que parlava polonès eduqués els seus fills d’aquesta manera. Si era bo o dolent, no ho sé. Però com que el polonès fou, per dir-ho així, la seva llengua materna, Schulz no tenia elecció, ja que un escriptor de debò no escriurà en un idioma après, sinó en el de la seva infantesa. I la força de Schulz, per descomptat, és en el llenguatge. El vaig llegir primer en anglès i, encara que la traducció era bona, quan el vaig llegir després en polonès vaig detectar molt clarament aquesta força.

Roth: Schulz va néixer en una família jueva polonesa el 1892. Vós vau néixer el 1904. Què era més usual per a un jueu polonès d’aquella generació: escriure en polonès, o escriure en jiddisch, com vós?

Singer: Hi ha molts escriptors jueus importants que escrivien en polonès i tots havien nascut, més o menys, en aquesta època, cap al 1890. Antoni Słomiński, Julian Tuwim, Józef Wittlin: tots tenien la mateixa edat. Eren bons escriptors, amb talent, però res de l’altre món. Alguns d’ells, tanmateix, dominaven molt el polonès. Tuwim n’era un mestre. Słomiński era el nét de Chaim Zelig Slominski, que va ser el fundador del diari hebreu Hatsefira a Varsòvia. Els pares de Słomisńki es van convertir al catolicisme quan ell era petit, mentre que Tuwim i Wittlin van continuar sent jueus, per bé que tan sols de nom. Tenien molt poc a veure amb els escriptors jiddisch. El meu germà gran, Israel Joshua Singer, va néixer més o menys en la mateixa època i era un escriptor jiddisch conegut a Polònia, i no tenia cap mena de connexió amb aquests escriptors. Jo encara era un principiant a Polònia i certament no tenia res a veure amb ells, tampoc. Els escriptors jiddisch els vèiem com a gent que havien oblidat les seves arrels i cultura i havien entrat a formar part de la cultura polonesa, que consideràvem més jove i tal vegada menys important que la nostra. Ells sentien que els escriptors jiddisch escrivíem per a gent ignorant, gent pobra, gent sense estudis, mentre que ells escrivien per a lectors universitaris. Per tant, ambdós grups teníem bons motius per rebutjar-nos els uns als altres. Encara que el cert és que ni ells ni nosaltres teníem elecció. Ells no sabien jiddisch, nosaltres no sabíem polonès. Malgrat que vaig néixer a Polònia, el polonès no el sentia tan pròxim com el jiddisch. I el parlava amb un deix. De fet, tots els idiomes que sé els parlo amb un cert deix.

Roth: Suposo que el jiddisch no.

Singer: Sí. Els jueus lituans diuen que parlo el jiddisch amb deix.

Roth: Us vull preguntar sobre Varsòvia als anys trenta. Schulz va estudiar arquitectura a Lwów quan era jove, i després, pel que sé, va tornar a Drohobycz, on va ensenyar dibuix a l’institut la resta de la seva vida. No va sortir de Drohobycz durant un període significativament llarg de temps fins que va tenir més de trenta anys, que va ser quan va traslladar-se a Varsòvia. Quin tipus d’atmosfera cultural devia trobar-hi, a Varsòvia, en aquella època?

Singer: Hi ha dues coses que cal recordar de Schulz. La primera és que era una persona terriblement modesta. El mateix fet que es quedés a la seva ciutat, que estava lluny del centre de tot, mostra que era molt modest, i també poruc. Se sentia com un pagès que té por d’anar a la ciutat i de conèixer persones que ja són famoses. Tenia por, segurament, que fessin mofa d’ell o que l’ignoressin. Penso que aquest home era un sac de nervis. Patia totes les inhibicions que un escriptor pot patir. Quan mires la seva foto, veus la cara d’un home que mai no va fer les paus amb la vida. Digueu-me, senyor Roth, ell no es va casar mai, però ¿va tenir xicotes?

Roth: Si ens hem de refiar dels seus dibuixos, jo crec que devia tenir relacions estranyes amb les dones. Un tema recurrent en els dibuixos que he vist és la dominació femenina i la submissió masculina. Hi ha una evocació eròtica inquietant, quasi escabrosa en alguns d’aquests dibuixos: homes petits, que supliquen, força semblants a Schulz en persona, i noies adolescents, llunyanes, mig despullades, o dependentes esculturals i pintades. Em recorden una mica el món eròtic vulgar d’un altre escriptor polonès, Witold Gombrowicz. Com Kafka, que tampoc no es va casar mai, es diu que Schulz va mantenir correspondències llargues i intenses amb dones i que va viure una gran part de la seva vida eròtica per mitjà d’aquestes cartes. Jerzi Ficowski, el seu biògraf, que va escriure la introducció de l’edició de Penguin, diu que Les botigues de color canyella va començar com una sèrie de cartes adreçades a una amiga íntima. Déu n’hi do quines cartes que devien ser! D’acord amb Ficowski, va ser aquesta dona qui va animar Schulz ―que era, efectivament, una persona profundament inhibida― a considerar aquestes lletres obra literària. Però per tornar a Schulz i Varsòvia, ¿com era la vida cultural quan ell hi va arribar a mitjan anys trenta? Quin era l’ambient i la ideologia dominant entre els escriptors i els intel·lectuals?

Singer: Jo diria que hi havia el mateix moviment que avui en dia: més aviat cap a l’esquerra. Això era cert pel que fa als escriptors jueus que escrivien en polonès. Tots eren d’esquerres o considerats d’esquerres per part dels escriptors polonesos veterans que, de fet, creien que aquests autors jueus eren uns intrusos.

Roth: Pel fet d’escriure en polonès?

Singer: Perquè escrivien en polonès. Devien dir: «Per què redimonis no escriuen en el seu propi argot, el seu jiddisch; què volen de nosaltres?» Tot i això, malgrat els seus adversaris, aquests escriptors jueus van arribar a ser molt importants, durant els anys trenta. Primer, perquè eren força bons escriptors, encara que no brillants; segon, perquè eren d’esquerres, i aquesta era la tendència aleshores; i tercer, perquè tenien molta energia, sovint publicaven a la revista Wiadomosci Literackie, escrivien per al teatre de varietats i coses així. De vegades, aquests escriptors jueus escrivien coses que als mateixos jueus els sonaven antisemites. Per descomptat, jo no estava d’acord que fos antisemitisme, perquè hi havia crítics que deien el mateix de mi. Malgrat que escrivia en jiddisch, em deien: «Per què escrius sobre lladres jueus i prostitutes jueves?» i jo els responia, «¿És que potser hauria d’escriure sobre lladres espanyols i prostitutes espanyoles? Escric sobre els lladres i les prostitutes que conec.»

Roth: Quan vau escriure elogiant Schulz l’any 1963, també hi vau incloure certes crítiques. Vau dir: «Si Schulz s’hagués identificat més amb la seva pròpia gent, no hauria malbaratat tanta energia imitant, parodiant i caricaturitzant.» Em pregunto si teniu res més a dir sobre aquest aspecte.

Singer: Ho veia així quan ho vaig escriure i em sembla que encara ho veig igual. Hi ha molta mofa en la manera d’escriure de Schulz i de Kafka, encara que en Kafka, la burla està més amagada. Penso que Schulz tenia prou poder per escriure novel·les serioses però en comptes d’això escrivia sovint una mena de paròdies. I penso que, bàsicament, ell va desenvolupar aquest estil perquè no es trobava a casa, ni entre els polonesos ni entre els jueus. És un estil que d’alguna manera també és característic de Kafka, perquè Kafka també sentia que no tenia arrels. Era un jueu que escrivia en alemany i vivia a Txecoslovàquia, on l’idioma era, de fet, el txec. És cert que Kafka estava més assimilat que Schulz ―no vivia en una ciutat tan jueva com Drohobycz, que estava plena de hassídics, i el seu pare era, segurament, més assimilacionista que el pare de Schulz―, però la situació era bàsicament la mateixa i, pel que fa a l’estil, ambdós escriptors estaven tallats pel mateix patró.

Roth: És possible pensar en el desarrelament de Schulz d’una altra manera: no com un factor que li privés d’escriure novel·les serioses, sinó com una condició a partir de la qual van fructificar el seu talent i imaginació particulars.

Singer: Sí, per descomptat, això és veritat. Si un talent genuí no pot beure aigua del seu pou, ho farà del d’un altre. Però personalment, m’hauria agradat veure Schulz escrivint en jiddisch. No li hauria calgut ser sempre tan negatiu ni burleta com era.

Roth: Em pregunto si, en comptes del negativisme i la mofa, el que mou Schulz no és l’avorriment i la claustrofòbia. Potser el que activa allò que ell anomena una «contraofensiva de la fantasia» és que és un home d’un do artístic i d’una riquesa imaginativa enormes que viu com a professor d’institut, en el si d’una família de comerciants en una ciutat de províncies. A més, és el fill del seu pare, un pare que, tal com el descriu, era, si més no cap al final dels seus dies, un home divertit però aterridor, un gran «heresíac», fascinat, diu Schulz, «per formes dubtoses i problemàtiques». Això darrer podria ser una bona definició sobre Schulz mateix, que em sembla que era plenament conscient de com de proper a la bogeria, o a l’heretgia, podria dur-lo la seva agitada imaginació. Crec que ni en el cas de Schulz, ni en el de Kafka el principal problema fos la seva incapacitat per sentir-se a casa amb aquests o amb els altres, per molt que això pogués haver estat un problema més. Segons el que mostra el seu llibre, sembla com si Schulz fos incapaç d’identificar-se amb la realitat, no tan sols amb els jueus. Tot plegat recorda el comentari de Kafka sobre les seves afiliacions comunitàries: «Què tinc en comú amb els jueus? Amb prou feines tinc res en comú amb mi mateix, m’he d’estar en un racó, quiet, content que puc respirar.» Schulz no tenia cap necessitat de romandre a Drohobycz si ho trobava tan angoixant. Tothom pot recollir el que vulgui i marxar. Es podria haver quedat a Varsòvia un cop hi va ser. Però potser l’ambient claustrofòbic que no satisfeia les seves necessitats era el que donava vida al seu art. Una de les seves paraules preferides és fermentació. Potser la imaginació de Schulz tan sols fermentava a Drohobycz.

Singer: També penso que a Varsòvia ell sentia que havia de tornar a Drohobycz perquè a la capital tothom deia «Qui és Schulz?» Els escriptors no estan realment preparats per veure un jove de províncies i dir-li immediatament: «Ets el nostre germà, ets el nostre mestre», no se senten inclinats a fer-ho. El més probable és que diguessin: «Una altra molèstia amb un manuscrit.» A més, era jueu. I, a Polònia, aquests escriptors jueus, que eren els dominadors del camp literari, actuaven amb molt de compte pel fet de ser jueus.

Roth: Amb molt de compte de quina manera?

Singer: Els qui els rebutjaven, els seus adversaris, els anomenaven jueus. El retret etern: «Què fa escrivint en polonès, amb un cognom hebreu, senyor Tuwim? Per què no torna al gueto amb Israel Joshua Singer i els altres?» Així és com era. Per tant, quan va arribar un altre jueu que escrivia en polonès, no es van sentir gens còmodes. Perquè representava un altre problema.

Roth: Tinc entès que era més fàcil d’assimilar-se en cercles artístics o intel·lectuals que en el món burgès de Varsòvia.

Singer: Diria que era més difícil. Us diré per què. Un advocat jueu, si no volia que li diguessin Levin o Katz, es podia fer dir Levinski o Kacinski i la gent no el molestava. Però amb un escriptor era diferent. Li deien: «No tens res en comú amb nosaltres.» Crec que hi ha fins i tot una petita semblança amb el que passa en aquest país amb els jueus que escriuen en anglès i se senten còmodes fent-ho. Cap escriptor no us diria a vós o a Saul Bellow: «Per què no escriviu en jiddisch, per què no torneu a East Broadway?» I, tanmateix, una mica de tot això encara existeix. Crec que aquí hi ha alguns escriptors o crítics que dirien que la gent com vosaltres no sou realment escriptors americans. Malgrat aquest fet, aquí els escriptors jueus no estan realment avergonyits de ser jueus i no se n’estan disculpant tota la vida. Allà, a Polònia, l’ambient semblava empènyer a haver de demanar disculpes. Per això els jueus intentaven demostrar com n’arribaven a ser, de polonesos. I intentaven, per descomptat, conèixer el polonès més bé que els polonesos i se’n van sortir. Però, tot i això, els polonesos deien que no tenien res a veure amb ells… Deixeu-m’ho dir més clar. Diguem que si tinguéssim ara, aquí, un goy que escrivís en jiddisch, si aquest goy fos un fracàs, el deixaríem en pau. Però si tingués molt d’èxit, diríem, «Què fas escrivint en jiddisch? Per què no tornes amb els goyim, no et necessitem.»

Roth: ¿Un jueu polonès de la vostra generació que escrivia en polonès era una criatura tan estranya?

Singer: Gairebé. I si en fossin molts, diguem que si hi ha sis goyim que escriuen en jiddisch i n’arriba un setè…

Roth: Sí, queda ben clar.

Singer: Un cop estava assegut al metro. Vaig veure-hi l’escriptor jiddisch S., que duia barba, i en aquell temps, fa quaranta anys, molt poca gent en duia. A S. li agradaven les dones i, just davant seu, hi havia una noia que semblava que li interessava molt. Jo seia en un cantó i l’observava; ell no em veia. De sobte va aparèixer un altre home, també amb barba, i va començar a mirar la mateixa noia. Quan S. va veure aquell altre home amb barba, es va aixecar i se’n va anar. Es va adonar de la ridiculesa de la seva pròpia situació. I aquella noia, tan bon punt va veure que arribava l’altre, devia pensar: «Què hi passa, aquí? Dues barbes?».

Roth: Vós no dúieu barba.

Singer: No, no. És que no em cal tot, oi? Calb i amb barba?

Roth: Vau marxar de Polònia a mitjan anys trenta, alguns anys abans de la invasió nazi. Schulz va romandre a Drohobycz i hi va ser assassinat pels nazis el 1942. Mentre venia cap aquí, per parlar amb vós, estava pensant sobre com l’escriptor jueu més nodrit pel món jueu i més lligat a aquell món, va marxar de l’Europa de l’Est per anar a Amèrica, mentre que la majoria dels escriptors jueus de la vostra generació ―jueus molt més assimilats, molt més pròxims als corrents contemporanis de la cultura dominant, escriptors com Schulz a Polònia, Isaac Babel a Rússia, i, a Txecoslovàquia, Jiří Weil, que va escriure algunes de les històries més escruixidores que he llegit sobre l’Holocaust― van ser destruïts d’una manera horrorosa, pel nazisme o per l’estalinisme. ¿Puc preguntar-vos qui o què us va empènyer a marxar abans que comencessin els horrors? Al cap i a la fi, exiliar-se del propi país i llengua és quelcom que tots els escriptors temen i probablement són molt reticents a emprendre voluntàriament. Per què ho vau fer?

Singer: Tenia tots els motius per marxar. Per començar, era molt pessimista. Vaig veure que Hitler ja tenia tot el poder el 1935 i que amenaçava d’envair Polònia. Nazis com Göring venien a Polònia per caçar i de vacances. A més, jo treballava per a la premsa jiddisch, que sempre anava malament (ha estat així des dels seus inicis). I la meva manera de viure havia arribat a ser molt frugal: amb prou feines podia subsistir. Però la causa principal fou que el meu germà vivia aquí; hi havia arribat feia uns dos anys. Per tant, tenia totes les raons per córrer cap a Amèrica.

Roth: I, en marxar de Polònia, no teníeu por de perdre el contacte amb la vostra matèria primera?

Singer: Per descomptat, i la por es va fer encara més gran quan vaig arribar a aquest país. Vaig arribar aquí i vaig veure que tothom parlava anglès. Vull dir, hi havia una trobada de Hadassah, i hi vaig anar i esperava sentir-hi jiddisch. Hi havia unes dues-centes dones però tan sols vaig sentir una paraula: «Delicious, delicious, delicious.» No sabia què volia dir, però no era jiddisch. No sé què els donaven per menjar allà, però les dues-centes dones no deixaven de repetir: «Delicious.» Per cert, aquesta va ser la primera paraula en anglès que vaig aprendre. Polònia quedava molt lluny en aquell temps. Quan mor una persona pròxima a tu, durant les primeres setmanes és tan lluny de tu com només pot estar-ho algú molt estimat; solament amb els anys arriba a estar més a prop, i després és quasi com si tornessis a viure amb ella. Això és el que em va passar a mi. Polònia, la vida jueva a Polònia, és més a prop meu ara que quan vaig arribar aquí.

---

PHILIP ROTH (Newark, 1933) és per a molts el novel·lista nord-americà viu més important que hi ha. La seva obra traduïda al català consta dels títols següents: El trastorn de Portnoy (1997), La marca de l’home (2001), L’animal moribund (2002), Complot contra els Estats Units (2005), Elegia (2006), L’espectre se’n va (2008), Indignació (2009), La humiliació (2010), Pastoral americana (2010), Nèmesi (2011), i Em vaig casar amb un comunista (2012).

ISAAC BASHEVIS SINGER (1902-1991) va néixer a Radzymin (Polónia). Fill d’un rabí hassídic, va escriure sempre en jiddisch, com els seus dos germans. El 1935 va emigrar als EUA i es va establir a Nova York. Allà va col·laborar amb alguns diaris jiddisch. El 1978 va rebre el Premi Nobel de literatura. En català només en podem llegir el recull A la llar d’un rabí (1993).

[Font: www.mozaika.es]