El fil de l’art

Després de tants anys fora, el poble se’m feia estrany. Hi havia tornat amb ganes de pintar i no acabava de trobar el tema. Res de paisatges bucòlics, els millors amics desapareguts i moltes cases d’abans caigudes per l’allau de la construcció. Entre tants canvis, em va alegrar reconèixer la casa de la senyora Cinta Pomés, ara atrapada entre dues bateries de pisos. Però no contestava ningú, les portes i finestres no mostraven signes de moviment i pel veïnat no em va saber dir res d’ella.

 

 

Per Isidre Grau

Setmanes després, per casualitat vaig saber la seva defunció. L’enterraven l’endemà i, força commogut, m’ho vaig arreglar per acudir a l’església. Hi havia amb prou feines cinc files de cares que no em deien res de res i encara em sentia més foraster de mi mateix. No me n’havia de sorprendre, si sempre l’havia conegut sola, per bé que ella solia dir meravelles dels familiars que, de lluny, estaven pendents d’ella.

Devia ser cert, perquè al final de la prèdica el capellà va demanar que pugés una neboda que parlaria en nom de tota la família. Era una dona de mitja edat que, amb una gravetat serena, va repassar els mèrits de qui, des de la més absoluta discreció, havia fruït de la vida amb una passió admirable. La música, l’art, les lectures i, sobretot, una manera d’estimar que els parents no oblidarien. Sí, sens dubte, aquella també era la meva Cinta, l’amiga que la mare mai no es cansava de visitar i sovint se m’enduia als berenars amb tes i galetes de cuina pròpia; les millors que he tastat mai, resultat d’una secreta recepta.

Va arribar un punt que la neboda no pogué contenir les llàgrimes. Les seves paraules no em semblaven buides, ni de compromís, i em tornaven al petit món que de petit havia descobert. Llavors ja era de domini públic que la Cinta Pomés tenia una veu exquisida, pel meu gust massa aflautada, i que anava per cantant d’òpera fins que una afecció a les cordes vocals li va tallar la carrera. Tanmateix, solia cantar en reunions privades i a casa seva sempre hi havia música selecta de fons, com aquelles àries que l’acompanyaven mentre dibuixava i pintava al fons del pati.

No tothom hi entrava, en aquell taller immaculat, però jo sí. Tenia permís per asseure’m en un tamboret i observar com decorava les seves miniatures de fusta, metall o fang. “Quan estires el fil de l’art, totes les expressions són vàlides”, em deia quan jo em sorprenia de conjugar tantes habilitats diferents i que encara tingués temps de mantenir la casa feta un museu.

Les evocacions de la neboda m’hi havien fet passejar de nou, però quan ella va baixar de l’altar, el sortilegi tot just començava. De sobte, el silenci de l’església havia quedat ferit per Maria Callas i la seva Madame Butterfly. Va ser com volar per un cel estelat. Només vaig haver de tancar els ulls per veure’m al taller de la Cinta Pomés el dia que em feia estar quiet perquè em retratava en una fusta de cinc per cinc i m’advertia: “Si confies en l’art, mai no et sentiràs sol.”

Abans d’apagar-se la Callas, jo havia tastat les galetes ametllades amb canyella i comí, havia sentit cantar la Cinta de jove i havia decidit que a la tarda començaria el retrat d’una dona artista, vista de perfil, il·luminada per la seva creació.

[Font: www.nuvol.com]