Un dialecte és una llengua o és a l’inrevés?

Per Carles de Rosselló 

Una de les qüestions lingüístiques que sempre genera polèmica és saber què és un dialecte i què una llengua. Potser la controvèrsia es pot resoldre ràpidament si recordem la frase de Weinreich: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina”.

Aquest aforisme resumeix molt bé el procés que permet diferenciar una llengua (concepte de rang superior) d’un dialecte (concepte de rang inferior), tot i que la distinció, des d’un punt de vista lingüístic, no té ni cap ni peus. I és que una llengua és una varietat geogràfica que per diverses circumstàncies aconsegueix imposar-se a les altres que la circumden. Aquestes circumstàncies poden ser de tipus demogràfic (s’acaba imposant la varietat amb més parlants) o de tipus econòmic, polític o militar (s’acaba imposant la varietat parlada per les elits econòmiques, polítiques o militars).

El cas del francès o de l’italià, per exemple, responen a aquests paràmetres. El francès com a varietat estàndard i estatal pren com a base el francià, dialecte parlat a l’illa de França (amb París al centre). És a dir, les elits que acaben dominant el país també imposen la seva varietat lingüística i la converteixen en símbol d’unitat nacional. L’italià, per la seva banda, es basa en el dialecte toscà, varietat associada a una regió rica com era la Toscana i, sobretot, varietat prestigiosa arran de l’obra d’autors com ara Dante, Petrarca o Bocaccio.

La fixació de normes gràfiques i el progrés tecnològic són factors determinants per entendre com s’afaiçonen les llengües. I també, i aquest és el factor que vull remarcar en aquest apunt, la creació dels estats.

La progressiva configuració dels estats nació marca un punt d’inflexió en la manera d’entendre per què unes varietats lingüístiques guanyen el favor popular i d’altres queden arraconades i fins i tot són substituïdes. A França mateix, durant segles i segles, el francià no va ser res més que un dels molts dialectes que s’hi parlaven dins un mateix contínuum lingüístic i que difícilment era usat més enllà del seu territori. Segons el gran dialectòleg Joan Veny, sembla que seria cap al segle XVII quan s’instaura la connotació pejorativa del terme dialecte amb casos, per exemple, com els d’una «moralité» de Lieja, els personatges populars de la qual parlen en való (dialecte), mentre que l’àngel que se’ls apareix (el personatge més important) ho fa en francès (francià) indicant quina és la varietat lingüística superior.

La creació dels estats nació, doncs, va impulsar l’estandardització d’una varietat sobre les altres i això va contribuir definitivament a legitimar-la com la llengua de l’estat, aquella que recull millor l’esperit de la nació. La importància de la llengua com a instrument per vehicular la unitat nacional és absolutament vigent. Fixeu-vos sinó en el cas del serbocroat… o potser hauríem de dir de les llengües sèrbia, croata, bosniana i montenegrina? El serbocroat va desaparèixer oficialment amb la dissolució de Iugoslàvia i de cop i volta van aparèixer noves llengües, malgrat que les diferències entre si són mínimes.

Llengua o dialecte: qüestió lingüística o social?

Un dels criteris que més s’utilitza per discernir si dues varietats lingüístiques pertanyen a la mateixa llengua és la intercomprensió. Aquest criteri presenta diversos problemes per considerar-lo seriosament. Aquí només apuntarem que l’italià, l’alemany o el xinès, per posar tres exemples, estan compostos de dialectes (?) mútuament incomprensibles. Els parlants de les regions del nord d’Itàlia o d’Alemanya no s’entenen amb els del sud si no recorren a l’estàndard. El cas del xinès potser fins i tot encara és més escandalós, amb uns dialectes (?) que només comparteixen entre si el sistema d’escriptura i poca cosa més.

Un segon criteri és la de la consciència dels parlants de parlar una llengua igual o diferent de la d’una altra comunitat. Els mateixos xinesos, a pesar de la gran distància lingüística de les seves varietats, neguen que parlin una llengua diferent del “xinès”; per la seva banda, suecs i danesos argumentaran que parlen llengües diferents malgrat que els suecs passegen per Copenhaguen sense haver de canviar de llengua i els danesos no s’apuntaran a classes de suec si han de viatjar a Estocolm. Aquí podeu afegir-hi també els noruecs.

El criteri de la consciència és important, molt important si voleu. Però si només es té en compte aquest factor, on queda la ciència?

[Font: www.labbc.cat]