Traduccions indigestes

Aquest dissabte, a l’Auditori de Barcelona, l’OBC i el seu director titular, Kazushi Ono, van interpretar la magnífica simfonia Babi Iar de Xostakóvitx, acompanyada de la simfonia número 39 de Mozart. El concert va valdre molt la pena, i això que no va començar gaire bé, amb una interpretació de Mozart regular, feixuga, pesada, amb un excés de vibrato, amb massa músics a la corda, pràcticament com si els corrents historicistes no haguessin existit i no haguessin ensenyat res, i amb una orquestra desganada, aliena a tota gràcia mozartiana. Amb Xostakóvitx, però, l’orquestra, que s’havia reservat a la primera part, va saber encarar l’esperit patètic i corprenedor d’aquesta simfonia russa i, acompanyada d’un baix memorable, Nikolai Didenko, i d’uns bons cors masculins, va oferir una més que remarcable interpretació de l’obra del músic de Sant Petersburg. 

Dmitri Xostakóvitx

Per Eloi Creus i Sabater

El problema, que pot semblar petit, però que no ho és, va venir del programa de mà. Com és costum, l’Auditori va tenir l’amabilitat de traduir al català els textos que el músic de torn, en aquest cas Xostakóvitx, havia musicat. Es tractava de cinc poemes de Ievgueni Ievtuixenko, molt crítics amb el poble i el règim soviètic, que van emocionar fins a tal punt el compositor que el 1962 en va compondre una simfonia que fa posar els pèls de punta des de la primera nota. Dissabte, com comença a ser habitual, l’Auditori va tenir la magnífica idea —sense ironia— de projectar la traducció per poder seguir el concert sense haver d’estar enganxat al paper de mà, mentre t’hi deixes bona part de la vista que et queda. El traductor dels poemes? Monday translations. La cosa pintava bé, tot i ser dissabte. En efecte, com fa temps que s’ha imposat, ja sigui per la crisi econòmica, sigui per un desinterès i un menyspreu general a la llengua d’arribada i als escriptors de casa nostra, s’encarreguen per als textos del programa de mà traduccions de can Passavia que molt sovint fan més mal que bé. I dissabte va ser aquest últim cas. Algú em podria dir que el més important d’un concert és la música i que, sovint, el text fa més nosa que servei. De fet, molts lieder romàntics són escrits sobre poemes de qualitat dubtosa, però no és menys veritat que el músic va compondre l’obra motivat per unes emocions suscitades per un text que en l’original devia tenir la seva gràcia i que, per tant, no és res de secundari. Doncs bé, dissabte, més m’hauria estimat no saber què deien els poemes de Ievtuixenko, si és que realment deien el que el reconegut traductor de prestigi Monday translations afirmava que deien. I és que, després de tants anys esperant la projecció del text, quan per fi arriba (el 2016!) aquesta meravellosa ajuda de la tecnologia, l’únic que va aconseguir va ser distreure’m de la trasbalsadora música del compositor rus. Òbviament, no esperava una traducció en vers rimat que seguís l’original, però almenys sí que m’imaginava —il·lús!— una traducció amb una prosa aprofitable i sense errors a la llengua d’arribada. D’errors gramaticals n’hi havia uns quants, com ara que la botiga feia «olor a ceba, a cogombres, a salsa “Kabul”», que les coses corrien «pel terra», o que hom veia «la por a no ser sincer», «a humiliar», «a vanar-se», «a repetir», i encara d’altres que són calcs del castellà. No, el problema important va ser la incapacitat de transmetre cap emoció de l’original que tant impactà Xostakóvitx. En total són cinc els poemes de Ievtuixenko que va musicar. Doncs bé, la traducció del primer, Babi Iar, encara s’aguantava no per mèrit del traductor, sinó perquè el missatge del poema era tan esfereïdor (l’assassinat dels nazis en massa de jueus al barranc de Babi Iar, i l’antisemitisme soviètic que ho va amagar i fins aplaudir tàcitament) que no calia cap filigrana per tocar la fibra sensible. La resta de poemes, però, eren més subtils. Amb aquella traducció l’únic que s’hi podia entreveure, si coneixies bé la realitat soviètica del moment, era la ferotge crítica al règim soviètic, però de la màgia d’aquells poemes no en quedava ni rastre. De fet, cada cop més desconcentrat de la música, em vaig arribar a preguntar com és que Xostakóvitx s’havia pogut emocionar amb uns poemes tan insulsos i buits de significat, i com els havia pogut immortalitzar amb una música tan esgarrifosament colpidora. Ja m’imaginava, i en mirar al programa l’original rus en vaig trobar la confirmació, que a l’original hi havia una rima i un ritme perduts en la traducció, a més de suposar-hi una profunditat poètica que era incapaç, sense saber rus, de veure-hi, i que, per sort, la meva acompanyant, lingüista d’origen rus, em va confirmar. La cosa tenia el seu què: en un moment patètic com és el de A la botiga, en què es fa un homenatge a les dones russes, és ridícul que el cor canti a màxima potència i rotunditat: «Enganyar-les [les dones] amb el canvi és vergonyós! Enganyar-les amb la balança és ignominiós!», o que a Les pors —un poema contra el terror stalinista que encara no s’entén com van deixar publicar, mal que el dictador ja fos mort—, el jo poètic tingui «una por horrible a xerrar amb nosaltres mateixos», o encara que l’humor, al poema homònim, «va escapolir-se de l’abric i s’esfumà» (què coi vol dir que s’escapolí de l’abric? Potser volia dir «desempallegar-se’n»?). És el problema de la traducció literal, que de tan literal que és deixa de significar res. Si la gràcia de la poesia original no es troba tant en el contingut, sinó en la conjunció entre forma i contingut, la literalitat és estúpidament inútil. La culpa, és clar, no és del traductor de Monday translations, que segurament haurà hagut de treballar de pressa i corrents, i amb un sou miserable per engiponar una traducció que segurament, a més, haurà seguit les indicacions de literalitat que li exigien els patrons. La culpa la tenen les sales de concerts per valorar tan poc la capacitat per fer emocionar el lector d’una llengua i dels poetes i traductors catalans del rus (i n’hi ha de bons), així com per menysprear i tractar d’estúpids el públic que els paga el sou. Si es vol posar la traducció d’un poema musicat, almenys que sigui digna, i no tan buida de significat i forma (i de correcció gramatical!) que faci que l’espectador desitgi no haver sabut mai què deia l’original. «I Xostakóvitx es va emocionar amb una cosa tan imbècil?», m’anava repetint jo. Sort, és clar, que la meva intuïció va resultar correcta, i la meva amiga russa va córrer a desenganyar-me: l’original no era aquell desastre. Al final em vaig trobar —jo que sempre havia desitjat les projeccions del text— sospirant perquè tant de bo que no haguessin projectat res. Ho hauria gaudit molt més intensament.

He parlat abans de sales de concerts. En plural. No m’he equivocat. El cas de l’Auditori és flagrant, però no aïllat (hi recordo un concert memorable musicalment parlant de la Passió segons Sant Joan amb un magnífic Herreweghe & cia, però amb una traducció de què val més no parlar). Per exemple i sense anar més lluny: dilluns passat vaig tenir la sort de poder anar, a última hora, a la Passió segons Sant Mateu de Sir J. E. Gardiner al Palau de la Música, que va resultar un dels millors concerts que he pogut veure i sentir. Allà, el text no va ser projectat. I encara bo perquè pecava d’errors semblants als de la traducció de dissabte de l’Auditori. Ni de bon tros de manera tan palmària —almenys era prou digna—, però déu n’hi do. No m’hi entretindré, però a banda que el traductor de la casa —Lluís Millet i Loras— barrejava, sense cap criteri unitari, diferents metres, ara heptasíl·labs, ara hexasíl·labs, ara els provava de rimar, ara no; a banda d’això, hi havia moment amb una manca de sensibilitat poètica important. Només per acabar amb un exemple: en un moment tan penós i tendre com el final, a la «Cançó de bressol», en què el cor acomiada Jesús, ja mort, el traductor, com d’altra banda fan algunes traduccions franceses gira «Mein Jesu, gute Nacht» per «Jesús meu, reposeu en pau», que, a parer meu, treu tota la gràcia a les paraules que va musicar Bach: justament, que el cor digui «bona nit» a Jesús el que fa és humanitzar-lo d’una manera molt tendra, característica del pietisme luterà, cosa que provoca que per uns moments pràcticament es dessacralitzi la seva figura, i així ens l’acosti a tots nosaltres, creients i no creients.

Però, de fet i al capdavall, millor això que no pas posar-hi traduccions d’altri, sense ni tan sols demanar permís, que em consta que també és una altra pràctica habitual, com si la propietat intel·lectual no existís en aquest país.

[Font: www.nuvol.com]