Peter Handke, el poeta del temps i de l’espai

Acaba de ser traduït un del llibre de poemes de Peter Handke a la llengua catalana. Ens referim a Poema a la durada, que apareix dins la col·lecció Jardins de Samarcanda del consorci editorial entre Cafè Central i Eumo Editorial. La traducció ve firmada per l’experimentada traductora Marta Pera Cucurell. Aquest poemari serà presentat a la llibreria Laie de Barcelona el dia 1 de desembre, juntament amb l’altra novetat de la mateixa editorial: La meva pàtria A4 d’Ana Blandiana, amb traducció de Corina Oproae, que ja realitzà una antologia poètica al català d’un altre romanès destacat, concretament Marin Sorescu, en un recull anomenat Per entre els dies (Lleonard Muntaner Editor), i que actualment es troba exhaurit, però del qual ja es prepara la segona edició, que serà presentada a Barcelona el mes de febrer.

Peter Handke

Escrit per Emili Sánchez-Rubio

La biografia de Hanke és extremadament interessant, i alguns fets, de ben segur que el marcaren profundament. Va néixer a Griffen, Austria, el 1942, i va haver de viure el suïcidi de la seva mare quan tenia tan sols 29 anys. A més, els seus oncles materns havien mort a la II Guerra Mundial. També fou determinant el seu pas per un internat per a cursar els seus estudis, i més endavant el seu viatge-estada als Estats Units d’Amèrica.

Handke és autor d’una obra molt extensa que ha influenciat de manera considerable a altres grans escriptors com ara Paul Auster, i que comprèn, no tan sols la poesia, sinó el teatre, el guió cinematogràfic -moltes vegades en col·laboració amb el director cinematogràfic Wim Wenders-, l’assaig i la novel·la. Però malgrat la disparitat de gèneres en què ha treballat, hi ha un seguit d’obsessions que recorren totes i cada una de les seves obres, com entendre la transcendència de les situacions aparentment senzilles o la gravetat de les petites coses, el contacte amb el que és inefable, l’enigma de la quotidianitat, assistim a l’obra d’un home capaç de trencar fàcilment amb la realitat perquè sobrevingui la sorpresa; un autor en constant viatge, un viatge que esdevé trànsit tant físic com existencial; moviment, el del viatge, que també és recorregut interior fent-se servir de descripcions espaials i temporals ben allunyades del temps i l’espai convencionals; Handke, de manera natural basteix ponts entre la literatura i la filosofia: recorre espais suburbials, perifèrics de les ciutats i de l’existència. Hanke s’ha alliberat de l’esquema temporal espaialitzat: no és un lloc on ell viu, sinó que són el temps i l’espai qui l’habiten a ell. Hi detectam una gran ànsia per aconseguir la llibertat, una angoixa metafísica i un predomini del sentiment enfront de la raó. També és una constant de la seva obra, la dicotomia entre l’espai i la capacitat discursiva per a anomenar-lo. La llengua sap que és una estafa, potser viva i alegra, però estafa. Però la seva actitud és de lluita contra el frau. Intervé, diu la seva; no plora sinó que construeix una contraproposta.

“Poema a la durada” és un llibre amb la forma d’un únic poema extens, que de manera molt representativa i concentrada ens parla d’aquestes recerques obsessives de l’obra de Handke. A primera vista el títol ja ens indica que es tractarà d’una obra que ens intenta definir que és la durada. Però allò que sí és molt sorprenent és el com i quines coses en diu Handke d’aquest concepte, el de durada. Ja a la contraportada trobam un fragment il·lustratiu -que no és més que la primera estrofa del llibre- de l’objectiu de Hanke, i diu així: Fa temps que vull escriure sobre la durada,/ no un assaig, ni una escena, ni una història:/ la durada reclama un poema./ Em vull preguntar amb un poema,/ recordar amb un poema,/ afirmar i preservar amb un poema/ què és la durada. I efectivament així ho fa, i de manera molt encertada a mesura va omplint de contingut aquest concepte i oferint un gran ventall d’exemples de la seva vida on ha experimentat el sentiment de durada. Sí correcte: EXPERIÈNCIA i SENTIMENT. Perquè per a Handke, la durada no és un simple concepte temporal, no és un fragment reduït i acotat de temps, és més: s’experimenta, és sent, no és quelcom pensat i dut a l’objectivació, està dins nosaltres, en la nostra experiència del món. Per tant l’espai, el lloc físic per on ens movem, també forma part de la durada. Aleshores ens enfrontam a un concepte espai-temporal que, a més a més, ens implica, ja que la durada handkeniana és interior i subjectiva: vet aquí l’encert d’expressar tal concepte mitjançant un poema i no cap altra forma literària. Aquesta durada elevada a categoria estètica, ens pot recordar el “sublim” de Burke, en tant que també és una estètica que implica la part fisiològica, és a dir, una reacció davant un fet que arrossega el nostre cos a sensacions primordials: el temor, l’excitació, etc., impressions que poden ser sentides com quelcom profundament real.

És però, la durada, un concepte larvari, preliminar, encara no establert, en estat prefilosòfic, és a dir poètic; dit i pensat però encara no encasellat, previ a la definició més o menys estàtica que el fixarà com a eina per anomenar el món.

[Source : www.nuvol.com]