Abraham Skorka: “El missatge de Francesc és: 'No s’honora Déu quan es menysprea l’home'"

 Per Antoni Bassas

El catecisme tradicional catòlic començava amb dues preguntes: “Ets cristià?” i “Què vol dir cristià?”. La resposta era: “Cristià vol dir deixeble de Crist”. Què vol dir jueu?

Ser jueu és una mica més complex, perquè som un poble, una concepció de vida, una fe i tot alhora. Els nostres orígens són molt anteriors a la cultura grecoromana, és una identitat que té una cultura molt profunda, un poble que té quatre mil anys d’història. El nostre lloc al món, bíblicament parlant, és la terra d’Israel, per conformar una societat de justícia. Capítol dos del llibre del profeta Isaïes: “Aprendrem del Déu d’Israel i cap nació no aixecarà l’espasa contra una altra”. El somni jueu per a l’Estat d’Israel és aquest. I tornant a la pregunta, com diu el meu estimat amic el papa Francesc, dins de cada cristià hi ha un jueu, perquè el cristianisme va néixer en el judaisme. Jesús era un col·lega meu, era un rabí. Però en la concepció cristiana és el fill de Déu, i per això vam anar divergint, però sabent que tenim molt a veure.

¿El seu Déu i el del Papa són el mateix?

Sí, sí.

I, aleshores, per què hi ha dues religions?

Miri, tinc dues respostes a això. La primera va ser donada fa cinquanta anys, al document del Concili Vaticà II Nostra aetate, que diu que, per descomptat, els cristians tenen un pacte amb Déu, el Nou Testament (en hebreu nou testament vol dir nou pacte), o sigui que els cristians consideren que Déu va repactar amb el poble d’Israel a través de Jesús. Però també diu que el vell pacte (l’Antic Testament) no va ser abolit, es manté incòlume amb el poble jueu, o sigui que el poble jueu té una missió, i el nou Israel, que es considera el cristianisme, té una altra missió, semblant. I la segona resposta la va donar Maimònides, un personatge central en la història jueva, que va néixer a Còrdova al segle XII. Es pregunta per què el cristianisme i l’islam es van expandir de la manera com ho van fer si no tenen una veritat tan gran com el judaisme, i ell mateix diu que aquestes dues religions tenen la virtut d’allunyar els pobles del paganisme, i aplanen el camí per al messies. O sigui que estem resant, en certa manera, al mateix Déu.

Això inclou l’islam, doncs.

L’hi estic dient, també inclou l’islam. Per dir-ho d’una manera no elaborada: els jueus tenim la veritat, però cristians i musulmans també comparteixen, de manera fraccionada, aquesta veritat, i per això Déu és el mateix.

Doncs si Déu és el mateix, a l’Ulster s’enfrontaven catòlics i protestants, als Balcans ortodoxos i catòlics, a Palestina jueus i musulmans... Per què es fa la guerra en nom de les religions?

Això entra dins l’antropologia o la psicologia de l’individu i de les masses. Quan vostè creu que no és l’amo de la vida de l’altre ni es considera més que un altre, llavors, en aquest moment, està creient en el Déu bíblic. Ara, al segle XX va haver-hi gent que va crear religions noves. Nietzsche va tenir raó, va veure que hi ha una crisi enorme en la fe i per això diu que “l’hem matat”. A Europa aquesta crisi la van encarnar Stalin, Hitler, Mussolini i tots els que es van sentir amb un poder omnímode per matar. El nazisme i l’estalinisme van ser una religió nova, ells tenien la veritat. I això pot passar i va passar amb les religions clàssiques, amb el judaisme, amb l’islam, amb el cristianisme, i per això hi ha les barbaritats que hi ha, amb gent que mata en nom de Déu, que és una barbaritat tremenda, terrible.

George Steiner, que és jueu, lamenta que la gran novetat de l’existència de l’Estat d’Israel és que per primera vegada un poble que històricament ha sigut perseguit, com que ja ha pogut defensar-se amb la força, ara ha matat en nom de l’Estat d’Israel, i això el fa sentir profundament incòmode. Com ho veu vostè?

Com un drama per a nosaltres, un gran drama. Però és molt difícil aconseguir harmonitzar la realitat existent, d’una banda, i els nostres grans ideals, de l’altra, perquè tampoc no podem ser ingenus.

I això inclou el “Mai més”, el conjurar-se per no permetre mai més que els matin com va passar als camps de concentració, costi el que costi.

Absolutament. Ara, costi el que costi no. Israel no és el resultat de l’Holocaust, Israel és una resposta a l’Holocaust, jo no vull que mai més em portin ni a mi ni a ningú de la meva família com van portar els meus ancestres a Auschwitz. Tenim moltíssims testimonis de com molts jueus van entrar a la cambra de gas cridant “Escolta, Israel, aquest és el nostre Déu”, i van mantenir la seva fe dins les cambres de gas. Jo no voldria passar per aquesta prova. I, lamentablement, l’única garantia que tenim és un Israel ben armat. Miri, del 1967 tothom recorda el triomf en la Guerra dels Sis Dies, però tothom s’oblida del que va passar el mes anterior, quan Nasser va dir: “Enviarem els jueus al mar”. Jo tenia família a Israel i vaig pensar que estàvem davant un nou Holocaust. I què va fer el món? El món va callar, indiferent. I del 1945 al 1967 no havien passat tants anys.

Aquesta setmana hi ha hagut eleccions presidencials a l’Argentina. El fiscal Nisman, que estava investigant el cas de l’explosió del 1994 a l’AMIA, l’Associació Mutual Israeliana a l’Argentina, en què van morir 85 persones i 300 van quedar ferides, va aparèixer mort en circumstàncies poc clares el 18 de gener, després d’haver acusat la presidenta Cristina Fernández de Kirchner d’encobrir l’atemptat firmant un acord amb l’Iran. Entenc que per a vostè deu ser una bona notícia que el partit de Cristina Fernández de Kirchner hagi perdut les eleccions i el govern.

Tot canvi en política és bo. No m’agrada que algú es perpetuï en el poder, perquè si no s’emborratxa de poder, i quan passa això comença el paganisme del qual hem parlat fa una estona.

Com està el seu amic de Roma? Veu que pateix?

Sí. L’hi explico. Vam escriure un llibre i cada mes ens reuníem una o dues vegades per parlar sobre molts temes, i ell li deia al periodista que preguntés, sense por, sense restriccions, les preguntes més dures, perquè si no el llibre no tindria interès. Es va transformar en un bestseller en molts indrets del món. El conec molt, però ara Roma no queda a la cantonada de Buenos Aires, i a més a més la feina que ell té és enorme, sé com pensa i com l’afecten les coses, i sí, per descomptat que pateix.

Quin creu que és el seu principal objectiu?

No en tinc cap dubte: deixar gravat un missatge per a la posteritat. Que potser no serà captat en els nostres dies, però la idea de deixar gravat un missatge que se sàpiga. Explicaré una anècdota que ho exemplifica. Després de fer-nos l’abraçada a Israel davant del Mur amb el nostre amic, el líder islàmic argentí Omar Abboud, va tenir lloc la reunió a Roma on es van ajuntar Shimon Peres, el Papa i Mahmud Abbas. I poc després sorgeix la guerra entre Gaza i Israel, i en un moment donat d’intercanvi d’e-mails, em diu més o menys: “No ens hem de desesperar, el moment és molt dolorós però algun dia es dissiparà la pols de la batalla i el nostre missatge apareixerà en tota la seva magnificència”. Un missatge de pau. Què és el que vol deixar Francesc? No s’honora Déu quan es menysprea l’home. Això es el que ell vol transmetre. Per això l’Església ha d’anar a la gent i no ser autoreferencial.

Suposo que el papa Francesc, sent argentí, va anar a Roma amb un màster en diplomàcia. Però, al mateix temps, té un clar perfil de pastor.

És un pastor. I tots els argentins, tots els porteños, som polítics. Jo el que diria de Bergoglio és que té cintura política i sap com moure’s, evidentment.

Quina frase recorda d’ell?

Ens escrivim l’un a l’altre com a “estimat germà”, però ens parlem de vostè, no de vós, com fem els argentins. És “Vostè, Jorge” i “Vostè, Abraham”. Ens tenim un respecte i un afecte majúsculs. Aquests dies he rebut un e-mail d’ell sobre certa qüestió que vam estar compartint, i fa poc es va casar el meu primer fill, i em diu: “Com se sent vostè, sent sogre?” El Papa sempre diu que cal caminar, que la vida és dinàmica. Sovint jo m’asseia amb ell i deia: “Quin és el nostre pròxim projecte?” I sempre determinava el projecte, caminar, fer, obrar. Com van dir els nostres savis jueus al Talmud, el temps és curt i la feina molta.

[Font: www.ara.cat]