Lisbona: prendre oratge

Gabriel de la S. T. Sampol ha publicat Lisbona (Lleonard Muntaner Editor). El poeta i crític Sebastià Perelló n’ha fet aquesta presentació a la llibreria Embat de Palma, que podeu llegir avui a Núvol.

Gabriel de la S.T. Sampol, premi Vidal Alcover de Traducció | Foto de Rosa Planas

Per Sebastià Perelló

I am a walk.

Hobbes

Llegir Lisbona de Gabriel de la ST Sampol és més que mai llegir la trunyella que fan els llocs i la literatura. Per això convé fer-ho des d’una poètica que s’acosta a l’estratigrafia, en la successió de les vetes, de les capes que han conformat aquest espai del desassossec, en què s’ha convertit la ciutat del Tejo, sobretot a partir de Bernardo Soares. I afegir-se a les mirades que l’han perfilada, com en un procés de sedimentació, quan els versos d’aquest llibre es depositen al fons de l’ànima d’aquesta ciutat tan literària, la de Pessoa, la de Saramago i la de tants d’altres. Però també centrifugar-se en aquesta metròpolis vertiginosa per tal de sentir-se, tal com reclamava el poeta, estranger com a qualsevol banda. Som a la capital de l’Extrem-Occident, en la ciutat líquida de què parlava Philippe Saupault, que és el millor lloc on ofegar les desil·lusions, on fer callar les sirenes del passat. I per això mateix, el passatge cap als inicis, i és en aquest sentit que Lisbona és un llibre auroral. Un llibre de començaments. Perquè el poeta ve d’un lloc que no fa pensar en res, i des d’aquesta dissolució prova de desfer-se en l’estrangeria que nia en tots nosaltres, en l’estranyesa que covam, en la identitat més emboirada, per tal d’esclarissar-se i exposar-se al vaivé de la vacil·lació i de la perplexitat. Desfigurar-se en el balandreig d’una figura que camina en una ciutat de derives, i de les passes fetes, treure’n aquella mestria que ha de fer possible el retrobament.

Arribes a la ciutat, i allà cerques el desconegut que Lisboa sap treure de les teves entranyes, és la ciutat que llegeix en tu allò que en tu hi ha d’indicible. I en el perfil d’ones i crestes d’aigua que li retallen la silueta, t’hi perds. És la ciutat que sap dibuixar-te en la pell allò que has perdut, que sap tatuar-te el contorn de l’irreparable. Tu vas a Lisboa, però és Lisboa que et passa a través, penetra fins a l’altra banda dels teus dies i t’adones que ets tu que t’has convertit en passera. Només trànsit a la riba d’un riu que comença a morir, on veus passar les bagatel·les de la vida.

I aquesta ciutat dibuixada al traç del versos de Gabriel de la ST Sampol no és la vuitena meravella del món de Tirso de Molina, ni la Lisboa de Tabucchi, ni el lloc on va trobar la mort Fielding. Tampoc no és la nostàlgia blanca de Mary MacCarthy, ni la ciutat-nau de Cardoso Pires, ni la travessia de Jacques Réda. Som lluny de la ciutat ombra de Wenders, o de la que veia passar els exiliats en trànsit cap a Amèrica que descriu Remarque en la seva nit a Lisboa. Aquí no us oferiran aquella ciutat facsímil de Gómez de la Serna, no hi veureu el Felix Krull de Mann, ni sentireu la veu tangencial de Rogelio Buendia. No anireu rere les passes de William Beckford, tampoc no passejareu pel laberint literari d’Ángel Crespo, ni per la ciutat blanca de Tanner. Però Lisbona formarà part d’aquest solatge, d’aquesta ciutat que és un mirador i un dèdal de solitaris, i s’ha de llegir en aquest entrecreuament de veus que són el trompe-l’oeil on s’han de transfigurar els seus versos. Però des del primer poema cerca desfer-se la veu i per això es calca en la del mestre que li farà de guia: Fernando Pessoa, que diu els mots del poema Pelo Tejo Vai-se para o Mundo d’Alberto Caeiro. Perquè respirar per boca d’altri aquí no és citar servilment, és la seva manera de desposseir-se en l’embolic intertextual on cerca perdre’s i usurpar-se. Lisboa és un lloc on sempre torna. El lloc on s’han de fer les preguntes impossibles. Perquè Lisbona també és el llibre del nostos impossible, els versos d’un retornado. El retorn crea un espai proscrit perquè cristal·litza en la fractura i la transició. Retrobar-se implica perdre’s de vista i és en aquesta discordança que s’escriu el poema. El retorn crea un espai altre on esbarriar-se, on tot queda capgirat. Però empescar-se la idea d’un retorn és la manera de fer possible l’inici, l’encetada. Per això cal venir  a aquesta ciutat. Lisbonne, c’est l’aurore. Un lloc on reemplaçar-se, on envestir allò que ve després, on deixar-se emportar per la impulsió cap a l’inconegut. Un lloc entre dues trames on serà capaç de dir no el mateix, sinó l’alteritat d’allò mateix. El llibre és aquest desbordament.

Però no ens alliberarem de la misèria com en l’elevació baudelairiana, aquí pujam a l’Elevador da Glória, cap al mirador, davant el panorama vast de la ciutat. Enturonats, sempre des de l’altura. Ara som en un espai de meditació que ens convida al descentrament i a la discontinuïtat de la transfiguració que es produeix en el poema, perquè s’hi fa possible la simultaneïtat entre la fulguració i la permanència, aquest instant etern on és possible aïllar-se de la fluïdesa del temps que passa. Sortir del món. Perquè aquella sola cosa que persisteix, l’èxtasi que permet retrobar al subjecte la seva identitat altra va lligada a l’escriptura i la seva tasca en l’efervescència efímera que vol fixar el vers. No debades el poema és alhora lloc i passatge de la vulnerabilitat i de l’epifania. I és justament en aquest punt d’alteració, de metamorfosi, que la veu del poema troba l’assossec. Per això citarà els mots que diu Sant Pere a Jesucrit en el moment precís del misteri de la transfiguració. I és des d’aquest segon poema que entenem el text i la seva lectura com un recorregut i una guia per als perduts. Perquè el poema és Lisboa, i és el lloc on posar en clar, l’espai de l’elucidació. De fet, Lisbona també és un fado, i ja sabem amb Amália Rodrigues que en aquest sentit serà capaç de ser allò que diu i tot allò que no sabrà dir. Perquè ja ho diu aquell: la vida flueix feta dels fingiments i dels enganys que són la vida. Ara haurem d’escodrinyar la lletra i en les engrunes perdudes de la veu del poema hem de provar de resseguir les pistes d’allò que ens fuig. Perquè Lisbona és, en aquest sentit, el poema d’una espoliació.

Dels seus furors d’oblit, la veu n’ha deixat traça, no proves, que és el que han de fer els poetes. Aquí, en aquest itinerari. Un viatge. Un llibre dels fets: tornar paraula de l’enderroc. Voltaire, en el poema sobre el desastre de Lisbona, diu: Nul ne voudrait mourir, nul ne voudrait renaître. I la seva manera de no tornar, i de no quedar i ser aquí, i tornar-hi sempre, i així viure en aquesta intempèrie de no tornar, quan vol dir no recobrar l’alè i no refer-se, però sí, m’hi ha fet pensar. Ara bé, aquí, el desastre no és la terra que tremola, és un sacsejament que disloca més enllà i tot de la crosta, i diu una commoció, sastre del desastre, que alhora vol posar en oblit. Però la diu de cor i perdre la memòria és aquest tenir cames de qui, passeur, flaneur, promeneur, camina Lisbona. Un viàtic i una mania ambulatòria d’un inquiet que creu trescar, paradoxalment, en la memòria dels llocs a la recerca del descuit que li permeti girar full. Un àlbum on troben el cau les seves maneres de mostrar Lisbona, en aquests poemes que semblen tenir la consistència de les espores. Vianant que mira aquí i allà. I tanmateix no es dissol, perquè l’esperona la biblioteca, que el persegueix en les seves meditacions, i perquè sap esser allò que perd en la dispersió. A peu, en una veritable poètica de la deriva. Només fer passes: aquesta curiositat humana. On hem de pagar el mossatge de la fam, de totes les fams.

Una ciutat que navega. I sura. On l’absència pren cos, deia Lourenço. La ciutat de l’heroi que torna: Ulisses. I aquell que torna no queda mai, ja ho sabem. És de qui, si torna, no podem estar al corrent de com ha revengut, amb els ulls de ser en una altra banda, sempre, amb un tel d’exili que li emboira la mirada. I si el mires, aprens allò que és mal de veure: sembla que sempre la casa de l’ànima és lluny. Ja ho diu aquell mestre dels mots del desfici: O meu desejo é fugir. Fugir ao que conheço, fugir ao que é meu, fugir ao que amo. Quan sabem que és un lloc on no podem romandre, ni tocar mare. Només passar. Al llibre de Gabriel  de la ST Sampol, que és un itinerari i un trajecte d’oblit, hi ha la claror aspra de l’elegia que deixen les coses quan queden enrere, just en el moment, però, en què encara no han agafat el regust dolç i esbravat de la malenconia, de la fruita que passa. La llum desfeta de la seva Lisbon Story. De cara a l’oceà, en aquest Occident extrem on la llunyania és estar dins la pell d’algú que ets tu i alhora és un estrany. Paul Valéry demanava: Comment peut-on être si loin de ce que l’on a de plus près? La resposta és a Lisbona.

Lisboa és el lloc on sents allò de què parlava Benjamin, aquell enyor que fan les ciutats on has crescut, on has estat infant, però sense tot això, precisament, quan no t’hi han surat, tot i que ho sembla. Perquè hi has arribat després, no hi has estat al·lot, no fa olor d’infantesa, Lisboa és la ciutat on sents la mancança de les coses que has viscut a una altra banda que s’ensorra i es perd la memòria, la teva i la meva, i ja és qualsevol lloc, mentre nedam en aquesta despossessió, en aquesta llacuna que deixa a la vista les coses com són. Una ciutat per on només arribarem a passar, un lloc de passatge. I ja ho deia el mestre: som ocells de passa. On els records són il·lusions o aquell son sense somnis que volen els distrets.

Le moment où je parle est dejà loin de moi, deia Boileau. Lisbona, el text i la ciutat, és aquest moment de mirar lluny i saber que l’horitzó és un miratge persistent enmig del blau ala de corb. I que sempre caminam sobre aquesta corda estirada de la precarietat, caic no caic, funàmbuls de no saber si això que ens passa és realment l’agitació que Txèkhov anomenava la vida veritable. I ben aviat, quan ja és tard, en aquesta ciutat laberint un gosa creure que la corda on ha de fer equilibris no és res més que una espiral. Espires de temps i una corda fluixa que pren. A Lisbona, s’hi va per tal de veure el que només havíem sentit: allò que no s’ha fixat no és res, i allò que és fix és mort. I no en sabem treure aguller. Però no és ben bé així. Una agulla i un fil: el poema. I poden sargir-nos als dies que passen, quatre puntades que ens hi cusen. El poema: una punta d’agulla, cosa mínima, que has de trobar als pallers, i que embasta, repunta, però també pica, agulló que fereix i es clava: un foradet a la pell. Un poema: una nafra que batega. Rajar. Com el Tejo, cap a la mar gran. Lisbona: una ciutat que raja. La bona poesia sempre, sempre és lacerant i alhora balsàmica. Lisbona és capaç de fer evident la busca dins un ull que aquí no volem veure: les nostres arrels enlaire, el fibló que ens desarrela i ens aboca a la desmemòria. I vas allà per no veure-ho i no veus altra cosa. Lloc de la disfòria, ciutat intermitent, díscola, sempre en suspensió, un interval, discontínua, espai espargit que sap esser a trossos, desmuntable. Difusa, ara sonet clàssic, ara vers a lloure que fa pinya, que neda en aquest desmembrament. I allò que allà és arrel fonda, aquí és disfressa i fingiment, però també és el que ens exercita en la desaparició. On aprenem a viure al bell mig de percaceries, fragments, estones i poca cosa més. Entre l’oratge i l’ancoratge. I la vida flueix, a pesar de la vida. Perdre el vol, prendre’l.

Gabriel de la S.T. Sampol. Foto: Helena Alvarado.

El llibre és amarg, sí. Allò que s’ha de beure gota o gota. Rimbaud: Plus fortes que l’alcool, plus vastes que nos lyres, / Fermentent les rousseurs amères de l’amour. Aquella bellesa que asseus sobre els teus genolls i trobes amarga. Deia aquell que el prodigi i el monstre, el mostrengo, el seu Adamastor, tenen les mateixes arrels, no cal oblidar-ho. Un llibre que fa preguntes: Quem es tu? Lisbona: perdições de toda sorte. I per això no ha de ser d’altra manera: ni bresca, ni canyamel: fel. Llibre de l’aflicció, d’aquesta prosòdia d’anar i venir, llibre de trajectes, de deambulacions, que en aquesta ciutat sempre són clandestines, entre l’al·lucinació i la batzegada. I d’allò que es mou, la veu del poema, en sap fer la pirueta que reclamava Baudelaire: tirer l’éternel du transitoire. De vegades, cal aquesta «prosa retallada» que diu i que és el que no sé veure com a «prosaic» en aquest reliquiari. Ritme, prosòdia radical, d’aquest llibre que fa anar a la una allò que és persistent i sostingut amb el que fuig, trencat i discontinu. Un llibre i una ciutat que fiten l’ull del cap de fibló de la seva pròpia absència. Per tal de dir aquell mal que és gaudi, aquell goig que és aflicció.

Lisbona és un trajecte d’oblit que no gosa dir el seu nom, perquè en el seu desfici, en la inquietud de voler anar-se’n de la memòria troba el seu temps perdut. Si es presenta com un itinerari cap al desballestament, si conta la història d’una fuita que vol deixar enrere la devastació i fins i tot creu que ha arribat l’hora crepuscular de la renúncia i s’encara amb les seves relíquies, si en aquest camí, fins i tot, prova de calcar-se en la veu d’altri, i ara és l’elegia de Riba, després és l’esparver de Ferrater i més enllà juga amb les ventrilòquies pessoanes, troba el seu veritable refugi en els mots, en la flama dolça dels mots del poema. Perquè és entre el neguit i la paraula que descobreix el seu lloc de retraïment. I és en aquesta ciutat refugi de la inconstància, en aquesta ciutat recés on és capaç, ulls clucs, de refer-se. Quan el poema és una casa abandonada on pots respirar l’irrespirable. Perquè, tal com diu Meschonnic, ja no parla els seus mots, ja els camina, els camina en el silenci de Lisbona.

I és precisament el passeig allò que engendra un espai paradoxal on fan trunyella la memòria personal i la història col·lectiva. Perquè el llibre és una flânerie solitaire, que vull llegir també com una experiència emocional, sensible i alhora estètica. Vull llegir-lo quan tenc present altres opcions que converteixen el fet de caminar i de passejar en propostes estètiques i polítiques. Faig referència a l’errància surrealista, o a la deriva situacionista, a la caminada oulipiana. Però també a la promenade sthendaliana, a la mania de fer passes i caminar de Walser, de Sebald, i a les maneres de rondar la ciutat de Will Self o d’Iain Sinclair. Perquè totes aquestes propostes sense connexions aparents, enllacen en un punt que té com a forat negre la desorientació, la pèrdua de referències, la rêverie, amb l’afany de reencantar el món i la bolla. I per això mateix s’institueixen com a pràctica política de la dissidència. Lisbona, en la seva manera de defugir l’illa, en la seva forma deambulatòria de construir una mirada sobre la ciutat i delimitar una pàtria literària, en la seva convicció irritada i desenganyada de posar en solfa el món insular que s’esvaeix, en el fet d’alçar un mapa on es conjuga passeig i reminiscència, escriptura i caminada, és una proposta geopoètica, fa circular una imaginació psicogeogràfica de la ciutat. Un text, en definitiva, que és una topografia. Lisbona és una experiència i una purga que pren forma davant una illa desertada, no és un lloc on puguis posar els peus, és la Lisboa escrita de Gabriel de la ST Sampol. I és aquesta ciutat fingida que fa possible l’alteritat improbable que cerca el poema. I el seu vertigen.

[Font: www.nuvol.com]